“El correcte és el correcte, encara que no ho faça
ningú. El que està mal està malament, encara que tot el món s'equivoque
respecte d'això”. (G. K. Chesterton).
Hui l'alba haurà sigut a les 06:39 hores i el sol
romandrà amb nosaltres fins a les 21:18, només un minut més a la vesprada, però
prou perquè ja notem com és de llarg el dia.
Fa unes setmanes mentres em trobava enmig d'una
carrera, en una forta pujada i una calor a què no estava encara acostumat, me
va vindre una pregunta que feia molts anys que no em feia: “Bueno, i jo, panoli
de mi, què estic fent ací?” En eixe moment no tenia temps per a pensar molt
perquè només volia que eixa pujada acabara com més prompte millor, ja la
contestaria més tard.
Després, en el viatge de volta vaig trobar la
resposta, ja la sàvia de totes maneres, tenia un objectiu que aconseguir i per
a això havia de passar per moments durs i difícils. Eixes reflexions em van
portar necessàriament a les següents: I sé què faig jo, no en el patiment d'una
pujada en una carrera, sinó en la vida? Sóc producte de l'atzar, un resultant
biològic, una cosa casual? Té la meua vida alguna direcció, algun pla, algun
propòsit?
Preguntes com estes supose que ens les plantegem
qualsevol de nosaltres quan ens posem a pensar amb un poc de sensatesa. I són
preguntes que moltes vegades les persones deixen sense resposta. Alguns
desanimats per considerar-les impossibles de resoldre. Altres vegades, la
resposta que es troba és limitada, temporal, i per això, insuficient per a la
solució del problema. Recorde, per exemple, les meues primeres respostes: “per
a ser feliç”, potser també per a arribar a ser algú en la vida o per a formar
una família.
A vegades els hòmens pensem que podríem ser feliços
si aconseguírem tot el que desitgem.
Però quan ho obtenim -riquesa, poder i salut; una família generosa i amics
lleials-, trobem que encara ens falta alguna cosa. Encara no som verdaderament
feliços. Sempre queda una cosa que el nostre cor anhela.
Hi ha persones més sàvies que saben que el benestar
material és un objectiu que decep. Ben sovint, els béns materials són com a
aigua salada per a l'assedegat, que en compte de satisfer l'ànsia de felicitat,
la intensifica. Estos savis han descobert que el cor de l'home no se sacia amb
béns finits, ni encara que els posseïsca en enorme abundància.
I és que el cor de l'home està fet, ens diuen, per
a felicitats insospitades: el seu coeficient de dilatació no està limitat. Per
això la possessió del material no respon, i la nostra experiència ho confirma,
a eixes preguntes fonamentals per a la nostra vida.
La resposta que normalment donem per bona és la
busca de la felicitat, però, en què consistix la felicitat que estem buscant?
Potser ens ajude a entendre-la si recordem algun dels instants en què hem dit:
si este instant no acabara mai!” Eixe moment que no oblidarem mai i que és un
dels moments més feliços de la nostra vida.
Perquè la felicitat que busquem és exactament eixe
instant mantingut infinitament en el temps. Una felicitat, que una vegada
aconseguida, no es perdera mai. Això és el magnífic: que mai acaba. Una
felicitat que ningú ens la puga arrabassar. Què este assegurada per sempre.
Què no és possible trobar eixa felicitat? Doncs si,
és possible.
Feliç Dia.
No hay comentarios:
Publicar un comentario