Dimecres 27 de març del 2019.

“El correcte és el correcte, encara que no ho faça ningú. El que està mal està malament, encara que tot el món s'equivoque respecte d'això”. (G. K. Chesterton). 

A ningú crec que estranyarà que m'agrada veure alba, és un dels espectacles junt amb la posta de sol que millor ens mostren la bellesa, i que no es valoren en el que es mereixen possiblement perquè són gratis, hui els podem admirar a les 06:53 hores i a les 19:19 hores.

Sabem elogiar eixos moments? Sabem celebrar les coses com han de ser celebrades? Em pareix que no. Pretenem fer-ho, però generalment no sabem com.  Habitualment ho celebrem malament.

Com ho celebrem d'habitualment? Si observem al nostre voltant, ràpidament, nos en adonarem que ho fem exagerant les coses; realitzem moltes de les coses que fem habitualment o siga: bevent, menjant, conversant, cantant i ballant, i portant tot açò a l'exageració. Per a quasi tots nosaltres, una celebració significa menjar massa, beure exageradament, cantar massa alt, contar un acudit a massa, esperant que en algun punt de tot eixe excés trobem el secret de fer extraordinària esta ocasió.

La gran majoria de nosaltres tenim esta rara idea que podem trobar un goig especial i un plaer espentant les coses més enllà dels seus límits normals. Però d'esta manera només trobem un xicotet encara que preciós plaer verdader.

La millor forma de disfrutar, és vincular als altres en tot el possible, a sentir que hem pogut transmetre eixes sensacions i experimentar eixa emoció. Però això no succeïx en una exageració. Per això moltes de les celebracions són seguides per una ressaca física però també emocional. Per què? Per què ens resulta tan complicat fer una autèntica celebració?

Potser, només potser, podem trobar la resposta en què nosaltres no intentem disfrutar simplement de les coses, per a prendre simplement la vida, l'amor i el plaer com a regals gratuïts que simplement ens han donat. No és que no tinguem esta capacitat per a açò. La qüestió està més en el fet que rarament trobem l'autèntic delit que busquem en la nostra vida, i açò ens porta a una falsa celebració, o siga, a l'excés.

Confonem el plaer amb el delit, l'excés amb l'èxtasi. I com no podem gaudir simplement, anem a l'excés, traspassem els nostres límits i confiem que així ho realçarem.

I així i tot, hem de celebrar. Posseïm una innata necessitat de celebrar, perquè certs moments i esdeveniments de les nostres vides simplement ho requerixen. Requerixen ser rodejats de rituals que eleven i intensifiquen el seu significat i requerixen ser compartits amb altres de manera especial i destacada. El que deixem de celebrar deixarem prompte d'apreciar.

Tenim una indomable necessitat celebrar; això és bo. L'objecte de la celebració és destacar certs esdeveniments i sentiments com per a compartir-los amb altres de manera extraordinària.

Tenim molt que véncer en la nostra lluita per arribar a una genuïna celebració. Encara necessitem aprendre que l'elevat gaudi no es troba en l'excés, fins que aprenguem eixa lliçó,  majorment caminarem a casa trontollant-nos, més buits, més cansats i més sols que abans de la festa. Lluitem per saber com celebrar, però hem de continuar intentant-ho.

Feliç Dia.

Miércoles 27 de marzo de 2019.

“Lo correcto es lo correcto, aunque no lo haga nadie. Lo que está mal está mal, aunque todo el mundo se equivoque al respecto”. (G. K. Chesterton).

A nadie creo que extrañará que me gusta ver amanecer, es uno de los espectáculos junto con la puesta de sol que mejor nos muestran la belleza, y que no se valoran en lo que se merecen posiblemente porque son gratis, hoy los podemos admirar a las 06:53 horas y a las 19:19 horas.

¿Sabemos elogiar esos momentos? ¿Sabemos celebrar las cosas como deben ser celebradas? Me parece que no. Pretendemos hacerlo, pero por lo general no sabemos como.  Habitualmente lo celebramos mal.

¿Cómo lo celebramos de habitualmente? Si observamos a nuestro alrededor, rápidamente, nos daremos cuenta que lo hacemos exagerando las cosas; realizamos muchas de las cosas que hacemos habitualmente o sea: bebiendo, comiendo, conversando, cantando y bailando, y llevando todo esto a la exageración. Para casi todos nosotros, una celebración significa comer demasiado, beber exageradamente, cantar demasiado alto, contar un chiste a demasiados, esperando que en algún punto de todo ese exceso encontremos el secreto de hacer extraordinaria esta ocasión.

La gran mayoría de nosotros tenemos esta rara idea de que podemos encontrar un gozo especial y un placer empujando las cosas más allá de sus límites normales. Pero de esta forma solo encontramos un pequeño aunque precioso placer verdadero.

La mejor forma de disfrutar, es vincular a los demás en todo lo posible, en sentir que hemos podido trasmitir esas sensaciones y experimentar esa emoción. Pero eso no sucede en una exageración. Por eso muchas de las celebraciones son seguidas por una resaca física pero también emocional. ¿Por qué? ¿Por qué nos resulta tan complicado hacer una auténtica celebración?

Quizás, solo quizás, podemos encontrar la respuesta en que nosotros no intentamos disfrutar simplemente de las cosas, para tomar simplemente la vida, el amor y el placer como regalos gratuitos que simplemente nos han dado. No es que no tengamos esta capacidad para esto. La cuestión está más en el hecho de que raramente encontramos el auténtico deleite que buscamos en nuestra vida, y esto nos lleva a una falsa celebración, o sea, al exceso.

Confundimos el placer con el deleite, el exceso con el éxtasis. Y como no podemos gozar simplemente, vamos al exceso, traspasamos nuestros límites y confiamos que así lo realzaremos.

Y aun así, tenemos que celebrar. Poseemos una innata necesidad de celebrar, porque ciertos momentos y acontecimientos de nuestras vidas simplemente lo requieren. Requieren ser rodeados de rituales que eleven e intensifiquen su significado y requieren ser compartidos con otros de manera especial y destacada. Lo que dejamos de celebrar dejaremos pronto de apreciar.

Tenemos una indomable necesidad de celebrar; eso es bueno. El objeto de la celebración es destacar ciertos acontecimientos y sentimientos como para compartirlos con otros de manera extraordinaria.

Tenemos mucho que vencer en nuestra lucha por llegar a una genuina celebración. Aún necesitamos aprender que el elevado disfrute no se encuentra en el exceso, hasta que aprendamos esa lección,  mayormente caminaremos a casa tambaleándonos, más vacíos, más cansados y más solos que antes de la fiesta. Luchamos por saber cómo celebrar, pero debemos continuar intentándolo.

Feliz Día.

Dimarts 26 de març del 2019.

“El correcte és el correcte, encara que no ho faça ningú. El que està mal està malament, encara que tot el món s'equivoque respecte d'això”. (G. K. Chesterton).

L'aurora hui ha estat interessant, els núvols han servit de marc pa mostrar-nos a les 06:54 hores un bon espectacle, veurem si tenim sort i a les 19:18 amb l'ocàs podem disfrutar d'un altre.

Ja estan els partits polítics en eixa fase en què s'exageren les diferències que tenen, a posar en el centre del debat problemes que no existixen, a no afrontar seriosament els problemes autèntics, a estimular les enemistats i a no voler exposar els punts positius que tenen en comú.

Un exemple del que estic dient és la proposta realitzada per Vox, per a permetre un més fàcil accés a les armes d'autodefensa personal, és este un clar exemple de la creació d'un conflicte artificial i de la seua utilització per a captar l'atenció i guanyar adeptes. Ja se que la resta de partits polítics no han arribat a esta mateixa exageració, no han fet una tergiversació i instrumentalització de la realitat tan gran per a aprofitar-se d'una por creada o existent.

El que ha fet Vox amb les armes, encara que amb moltes diferències, ho hem pogut veure en la Lliga a Itàlia amb la immigració. Ho veiem en el PSOE quan defén que es necessita una majoria en el Congrés per a evitar la tornada de la dreta al poder i que així no acabe amb l'Estat del Benestar que el PP quasi destruïx. Ho estem veient que també l'esta fent el PP quan presagia que un nou Govern del PSOE suposarà la fi de la llibertat d'educació i un acord amb els independentistes que trencarà Espanya. També Ciutadans utilitza este sistema quan promet no pactar amb Sánchez, limitant així un dels possibles Governs constitucionals. Tots són promotors en les seues campanyes de voler crear un pànic moral en la ciutadania.

La tàctica del pànic arriba a la màxima immoralitat quan el risc en nom del que es vol actuar no existix. És el cas de les armes. En la qüestió de la immigració no és exactament igual però s'assembla en moltes coses. Ni les armes personals són necessàries per a defendre's, ni els immigrants arribats constituïxen necessàriament una amenaça, tampoc una victòria dels socialistes suposa la fi de l'Espanya constitucional i de la llibertat educativa ni tampoc una victòria del PP acabaria amb les conquistes socials. Almenys en termes nets. Les coses són molt més complexes.

Ja se que és una forma de fer política, però també ho és buscar les coses que es compartixen, veure on hi ha confluències i no em referisc només a la valoració que es tinga de l'Estat o en el model autonòmic. 

Pense que els partits busquen simplificar i conquistar l'espai públic creant enemistats, quan el que deurien fer és buscar una participació de la població en un dialogue i una acció col·lectiva més judiciosa. Doncs, eixe dialogue ja esta en marxa en les conversacions que es donen a l'eixida dels col·legis, entre els professors, entre els xicotets empresaris, entre els autònoms o entre els sanitaris i entre tots els que intuïxen que no podem viure junts i oblidar-nos de les qüestions de sentit comú.

El polític ha de ser capaç de fomentar eixes experiències i animar eixos diàlegs sense pensar que es va a empobrir el seu programa electoral.  

Clar esta que es necessita superar una certa peresa i una certa desídia. Però no és impossible. Una vegada que s'oblida la idea de la simplificació i l'autosatisfacció, si s'aconseguix una bona quantitat de realisme i sentit comú, si es té en compte la llibertat de l'altre i els motius pels quals actua i viu, han d'eixir bones relacions i punts en comú que ens facen avançar pel mateix camí. La política, si ho meditem un poc, és així. 

Feliç Dia.

Martes 26 de marzo de 2019.

“Lo correcto es lo correcto, aunque no lo haga nadie. Lo que está mal está mal, aunque todo el mundo se equivoque al respecto”. (G. K. Chesterton).

La aurora hoy ha estado interesante, las nubes han servido de marco mostrarnos a las 06:54 horas un buen espectáculo, vamos a ver si tenemos suerte y a las 19:18 con el ocaso podemos disfrutar de otro espectáculo.

Ya están los partidos políticos en esa fase en la que se exageran las diferencias que tienen, a poner en el centro del debate problemas que no existen, a no afrontar en serio los problemas auténticos, a estimular las enemistades y a no querer exponer los puntos positivos que tienen en común.

Un ejemplo de lo que estoy diciendo es la propuesta realizada por Vox, para permitir un más fácil acceso a las armas de autodefensa personal, es este un claro ejemplo de la creación de un conflicto artificial y de su utilización para captar la atención y ganar adeptos. Ya se que el resto de partidos políticos no han llegado a esta misma exageración, no han hecho una tergiversación e instrumentalización de la realidad tan grande para aprovecharse de un miedo creado o existente.

Lo que ha hecho Vox con las armas, aunque con muchas diferencias, lo hemos podido ver en la Liga en Italia con la inmigración. Lo vemos en el PSOE cuando defiende que se necesita una mayoría en el Congreso para evitar la vuelta de la derecha al poder y que así no acabe con el Estado del Bienestar que el PP casi destruye. Lo estamos viendo que también lo esta haciendo el PP cuando presagia que un nuevo Gobierno del PSOE supondrá el fin de la libertad de educación y un acuerdo con los independentistas que romperá España. También Ciudadanos utiliza este sistema cuando promete no pactar con Sánchez, limitando así uno de los posibles Gobiernos constitucionales. Todos son promotores en sus campañas de querer crear un pánico moral en la ciudadanía.

La táctica del pánico llega a la máxima inmoralidad cuando el riesgo en nombre del que se quiere actuar no existe. Es el caso de las armas. En la cuestión de la inmigración no es exactamente igual pero se parece en muchas cosas. Ni las armas personales son necesarias para defenderse, ni los inmigrantes llegados constituyen necesariamente una amenaza, tampoco una victoria de los socialistas supone el fin de la España constitucional y de la libertad educativa ni tampoco una victoria del PP acabaría con las conquistas sociales. Al menos en términos netos. Las cosas son mucho más complejas.

Ya se que es una forma de hacer política, pero también lo es buscar las cosas que se comparten, ver donde hay confluencias y no me refiero solamente a la valoración que se tenga del Estado o en el modelo autonómico.  

Pienso que los partidos buscan simplificar y conquistar el espacio público creando enemistades, cuando lo que deberían de hacer es buscar una participación de la población en un dialogo y una acción colectiva más juiciosa. Pues, ese dialogo ya esta en marcha en las conversaciones que se dan a la salida de los colegios, entre los profesores, entre los pequeños empresarios, entre los autónomos o entre los sanitarios y entre todos los que intuyen que no podemos vivir juntos y olvidarnos de las cuestiones de sentido común.

El político debe ser capaz de fomentar esas experiencias y animar esos diálogos sin pensar que se va a empobrecer su programa electoral.   

Claro esta que se necesita superar cierta pereza y cierta desidia. Pero no es imposible. Una vez que se olvida la idea de la simplificación y la autosatisfacción, si se consigue una buena cantidad de realismo y sentido común, si se tiene en cuenta la libertad del otro y los motivos por los que actúa y vive, deben salir buenas relaciones y puntos en común que nos hagan avanzar por el mismo camino. La política, si lo pensamos un poco, es eso.  

Feliz Día. 

Dilluns 25 de març del 2019.

“El correcte és el correcte, encara que no ho faça ningú. El que està mal està malament, encara que tot el món s'equivoque respecte d'això”. (G. K. Chesterton).

Comencem una setmana més, hui disfrutarem del sol des de les 06:56 hores fins a les 19:17 hores, les suficients perquè tinguem un bon dia de primavera.

No entenc molt d'economia i molt menys a nivell europeu, encara que amb tot este embolic del Brexit no hi ha més remei que investigar un poc per a traure alguna conclusió. Ho vaig estar mirant un poc ahir a la vesprada i si bé no m'aclarisc molt amb el que faran els anglesos, si que em vaig poder donar compte que ens trobem a les portes d'una possible nova crisi econòmica.  

Vaig veure que s'han rebaixat les previsions de creixement per al 2019 en a penes unes setmanes, al desembre ens donaven un creixement de l'1,7 per cent i ara al març ens donen 1,1 per cent i si a açò afegim la reacció tan contundent que ha tingut el banc europeu al no apujar els interessos, reflectix fins que punt el risc que tornem a tindre problemes seriosos és alt.

Si tenim en compte que en el mes de maig tenim eleccions al Parlament Europeu i que això pot suposar l'entrada de partits polítics amb una forta mentalitat nacionalista, resulta que les solucions que es van donar per a eixir de l'anterior crisi no es van a poder posar en pràctica doncs els mateixos nacionalismes ho impediran.

I deixar que el “mercat” pose les coses en el seu lloc, ja vam poder comprovar que no funciona, perquè els mercats perfectes no existixen, en la ultima crisi ja vam veure que la relació entre oferta i demanda no seguix unes lleis neutrals que generen, de forma automàtica el benestar. Existixen massa variants que no permeten transformar l'intercanvi comercial entre els que compren i els que venen en un profit global.

Una altra cosa, també nos en vam adonar, que les sobiranies nacionals no tenen pràcticament cap capacitat d'intervenció, i que una decisió política en un sol país no ens porta enlloc.

Pel que les eleccions al Parlament Europeu seran més importants del que em podia imaginar, doncs  serà a Brussel·les des d'on han d'eixir les solucions per a la possible crisi que ens anem a trobar a finals d'any. Em preocupa els numerosos discursos d'exaltació nacional que s'estan donant en moltes nacions europees, el mateix Brexit és un clar exemple d'això, pense que la solució esta en la Unió Europea, no ens queda una altra.

La política econòmica europea és necessària, però clar, això requerix d'un exercici de responsabilitat personal per part dels europeus, i això veient els partits que formaran part, possiblement, del pròxim Parlament Europeu em preocupa.

Feliç Dia.

Lunes 25 de marzo de 2019.

“Lo correcto es lo correcto, aunque no lo haga nadie. Lo que está mal está mal, aunque todo el mundo se equivoque al respecto”. (G. K. Chesterton). 

Empezamos una semana más, hoy vamos a disfrutar del sol desde las 06:56 horas hasta las 19:17 horas, las suficientes para que tengamos un buen día de primavera.

No entiendo mucho de economía y mucho menos a nivel europeo, aunque con todo este lío del Brexit no hay más remedio que investigar un poco para sacar alguna conclusión. Lo estuve mirando un poco ayer por la tarde y si bien no me aclaré mucho con lo que van a hacer los ingleses, si que me pude dar cuenta que nos encontremos a las puertas de una posible nueva crisis económica.   

Vi que se han rebajado las previsiones de crecimiento para 2019 en apenas unas semanas, en diciembre nos daban un crecimiento del 1,7 por ciento y ahora en marzo nos dan 1,1 por ciento y si a esto añadimos la reacción tan contundente que ha tenido el banco europeo al no subir los intereses, refleja hasta que punto el riesgo de que volvamos a tener problemas serios es alto.

Si tenemos en cuenta que en el mes de mayo tenemos elecciones al Parlamento Europeo y que eso puede suponer la entrada de partidos políticos con una fuerte mentalidad nacionalista, resulta que las soluciones que se dieron para salir de la anterior crisis no se van a poder poner en práctica pues los mismos nacionalismos lo impedirán.

Y dejar que el “mercado” ponga las cosas en su sitio, ya pudimos comprobar que no funciona, pues los mercados perfectos no existen, en la ultima crisis ya vimos que la relación entre oferta y demanda no sigue unas leyes neutrales que generan, de forma automática, el bienestar. Existen demasiadas variantes que no permiten transformar el intercambio comercial entre los compran y los que venden en un provecho global.

Otra cosa, también nos dimos cuenta que las soberanías nacionales no tienen prácticamente ninguna capacidad de intervención, y que una decisión política en un solo país no nos lleva a ninguna parte.

Por lo que las elecciones al Parlamento Europeo van a ser más importantes de lo que me podía imaginar, pues será en Bruselas desde donde deben salir las soluciones para la posible crisis que nos vamos a encontrar a finales de año. Me preocupa los números discursos de exaltación nacional que se están dando en muchas naciones europeas, el mismo Brexit es un claro ejemplo de ello, pienso que la solución esta en la Unión Europea, no nos queda otra.

La política económica europea es necesaria, pero claro, eso requiere de un ejercicio de responsabilidad personal por parte de los europeos, y eso viendo los partidos que van a formar parte, posiblemente, del próximo Parlamento Europeo me preocupa.

Feliz Día.

Dissabte 23 de març del 2019.

“El correcte és el correcte, encara que no ho faça ningú. El que està mal està malament, encara que tot el món s'equivoque respecte d'això”. (G. K. Chesterton).

No hem pogut disfrutar l'espectacle de l'alba de hui ja que els núvols ens ho han impedit a les 06:59 hores veurem si tenim un poc més de sort i a les 19:15 veiem com se'ns amaga el sol.

Estic segur que a igual que a mi, per les vostres ments passen molts projectes i realitzeu molts plans, no m'estic referint només a grans idees sinó també a coses molt senzilles com ordenar qualsevol lloc de la nostra casa o arreglar qualsevol xicotet problema casolà.

 Vos haurà passat que molts d'eixos projectes mai arriben a realitzar-se i que es queden com a idees, com a bons desitjos o com plans interessants. No vos heu preguntat: Per què no els realitzem? Perquè no ens convencen del tot, o perquè tenim por al fracàs, o perquè s'encreuen moltes altres idees i desitjos més fàcils de realitzar.

Resulta interessant que algunes vegades ens detinguem un moment per a veure quines idees hem realitzat i quines idees han quedat aparcades per dies, mesos o inclús anys.

El nostre tan recordat Aristòtil, ja s'havia adonat que no basta només de saber que una cosa ens resulta agradable per a dur-la a terme, ja reconeixia que molts desitjos tampoc són portats a la pràctica. Ens agradaria, per exemple, menjar en abundància però un bon consell i un poc de prudència frena la nostra gana i ens permeten reduir quantitat i millorar la dieta.

En les realitzacions concretes sempre s'unixen les idees i els desitjos. Si tot ho tenim ben pensat, si hi ha una voluntat sana, si el que desitjàvem és apte per a ajudar-nos a nosaltresi ho aconseguim tindrem quelcom molt valuóss o als altres, descobrirem els beneficis d'eixes realitzacions. Però, en canvi, si les idees són roïnes o estan equivocades, o si sotmetem la nostra ment a desitjos egoistes, les nostres realitzacions provocaran danys, ferides, en nosaltres i en els altres.

El que hem de fer és pensar un poc més i millor els nostres projectes, procurar orientar els nostres desitjos al bo, i amb una sana disciplina posar-los en pràctica. 

La qual cosa, en un món que promou el fàcil i el còmode, és quelcom prou complicat de dur a terme, però si ho aconseguim tindrem algo molt valuós perquè contribuirem a obrir espais a millores concretes per al bé de tots.

Feliç Dia.

Sábado 23 de marzo de 2019.

“Lo correcto es lo correcto, aunque no lo haga nadie. Lo que está mal está mal, aunque todo el mundo se equivoque al respecto”. (G. K. Chesterton).

No hemos podido disfrutar el espectáculo del amanecer de hoy ya que las nubes nos lo han impedido a las 06:59 horas vamos a ver si tenemos un poco más de suerte y a las 19:15 vemos como se nos esconde el sol.

Estoy seguro que a igual que a mí, por vuestras mentes pasan muchos proyectos y realizáis muchos planes, no me estoy refiriendo solo a grandes ideas sino también a cosas muy sencillas como ordenar cualquier lugar de nuestra casa o arreglar cualquier pequeño problema casero.

 Os habrá pasado que muchos de esos proyectos nunca llegan a realizarse y que se quedan como ideas, como buenos deseos o como planes interesantes. No os habéis preguntado: ¿Por qué no los realizamos? Porque no nos convencen del todo, o porque tenemos miedo al fracaso, o porque se cruzan muchas otras ideas y deseos más fáciles de realizar.

Resulta interesante que algunas veces nos detengamos un momento para ver qué ideas hemos realizado y qué ideas han quedado aparcadas por días, meses o incluso años.

Nuestro tan recordado Aristóteles, ya se había dado cuenta de que no basta solo con saber que algo nos resulta agradable para llevarlo a cabo, ya reconocía que muchos deseos tampoco son llevados a la práctica. Nos gustaría, por ejemplo, comer en abundancia pero un buen consejo y un poco de prudencia frena nuestro apetito y nos permiten reducir cantidad y mejorar la dieta.

En las realizaciones concretas siempre se unen las ideas y los deseos. Si todo lo tenemos bien pensado, si existe una voluntad sana, si lo que deseábamos es apto para ayudarnos a nosotros o a los demás, descubriremos los beneficios de esas realizaciones. Pero, en cambio, si las ideas son malas o están equivocadas, o si sometemos nuestra mente a deseos egoístas, nuestras realizaciones provocarán daños, heridas, en nosotros y en los demás.

Lo que tenemos que hacer es pensar un poco más y mejor nuestros proyectos, procurar orientar nuestros deseos a lo bueno, y con una sana disciplina ponerlos en práctica.  

Lo cual, en un mundo que promueve lo fácil y lo cómodo, es algo bastante complicado de llevar a cabo, pero si lo conseguimos tendremos algo muy valioso porque contribuiremos a abrir espacios a mejoras concretas para el bien de todos.

Feliz Día.

Divendres 22 de març del 2019.

“El correcte és el correcte, encara que no ho faça ningú. El que està mal està malament, encara que tot el món s'equivoque respecte d'això”. (G. K. Chesterton). 

Hui veurem com es fa de dia a les 07:01 hores i podrem disfrutar com tots els dies una posta de sol a les 19:14 hores, si ens detenim un moment cada dia en estos dos magnífics espectacles veurem com resulta de fàcil amb tan poc disfrutar tant.

Generalment una gran majoria de nosaltres estarem d'acord amb què el sistema polític que millor respecta els drets humans és la democràcia, però també estarem d'acord que esta no és una fórmula màgica i pot ser tan greument adulterada que arribe a obrir la porta al totalitarisme.

Dic açò perquè s'interpreta, i amb raó, que la vida política té la seua pròpia autonomia, però autonomia no significa independència i per això la vida política també ha de regir-se per uns preceptes clars. Sabem que açò es va entendre molt ben quan després de les atrocitats nazis de la Segona Guerra Mundial i a esclat dels seus horrors  es va publicar la Declaració Universal de Drets Humans de l'ONU del 10 de desembre de 1948.

Eixa declaració la deuríem veure reflectida en tots els partits polítics que es presenten a les pròximes eleccions i assegurar-nos que pensen respectar-la abans de decidir el nostre vot, és senzill, només són 30 articles.

Si ens prenem la molèstia de llegir-los nos en adonarem que la gran majoria dels partits polítics espanyols la interpreten, cada un té una visió particular del que diuen eixos articles, inclús es pot veure en la seua forma d'actuar que alguns afirmen que si no s'és agnòstic o relativista, no s'és un verdader demòcrata, perquè el pensar que hi ha una norma o uns drets objectius que complir impossibilita el diàleg sincer entre les persones.

Estos partits busquen una llibertat il·limitada, amb plena autonomia moral, o siga poder obrar segons el propi albir, desvinculat de tota norma, perquè la dignitat de la persona humana exigix que esta no haja d'acceptar cap norma que li vinga imposada des de fora, sinó que siga ella mateixa qui determine lliure i autònomament el que considera just i vàlid. Faig el que vull, i sóc jo qui decidix.

Però clar, han de buscar en algun altre lloc els fonaments de la nostra convivència, perquè si tots fem el que ens dóna la gana és el caos. Per això estos opinen: “Com som demòcrates, el fonament de totes les nostres lleis i de la nostra convivència ha de ser la voluntat popular”. I com sabem quina és la voluntat popular? “Doncs molt fàcil, el que decidisca el Parlament”. Amb la qual cosa, evidentment, ja no sóc jo qui decidix i la meua llibertat plena i total desapareix.

És curiós com els defensors de la llibertat a ultrança acaben destruint la llibertat que necessite per a manar en mi mateix, perquè puga actuar amb responsabilitat, buscant el que jo considere com el bé comú. Tots sabem a més com funciona el Parlament i que en els partits no hi ha la llibertat de vot i ni tan sols s'admet l'objecció de consciència, perquè en els Partits els únics teòricament lliures són el grupet de caps, que, ben sovint és un sol, com hem vist en estos últims temps, amb el que queda clar que el que mana, mana, i els altres a obeir.

Però açò no és molt paregut a un totalitarisme? I en què consistix este? Si es definix un totalitarisme com un sistema polític que es basa en la negació de qualsevol norma en un sentit objectiu que el controle, si no ha d'obeir cap principi que defenga la persona, llavors, tampoc hi ha cap principi segur que garantisca unes relacions justes entre les persones: els interessos de classe, grup o nació els contraposen inevitablement els uns als altres. Si no es reconeix almenys un dret transcendent, triomfa la força del poder, i cada un tendix a utilitzar fins a l'extrem els mitjans de què disposa per a imposar el seu propi interés o la pròpia opinió, sense respectar els drets dels altres.

És clar, almenys per a mi, que no podem tindre una verdadera democràcia si els partits polítics no reconeixen la dignitat de cada persona i no es respecten els seus drets.  Entre estos, hi ha alguns més fonamentals que altres, uns valors que no deurien ser negociables, i que per cert, es troben continguts en la Declaració de Drets Humans de 1948.

I és que sense valors una democràcia es convertix amb rapidesa en un totalitarisme visible o encobert, com ens ha demostrat la història. Per cert, estos valors són els que deuríem defendre enfront dels relativistes que intenten imposar-nos el que ells anomenen nous drets humans.

Feliç Dia.

Viernes 22 de marzo de 2019.

“Lo correcto es lo correcto, aunque no lo haga nadie. Lo que está mal está mal, aunque todo el mundo se equivoque al respecto”. (G. K. Chesterton).

Hoy vamos a ver como amanece a las 07:01 horas y vamos a poder disfrutar como todos los días una puesta de sol a las 19:14 horas, si nos detenemos un momento cada día en estos dos magníficos espectáculos veremos lo fácil que resulta con tan poco disfrutar tanto.

Generalmente una gran mayoría de nosotros estaremos de acuerdo con que el sistema político que mejor respeta los derechos humanos es la democracia, pero también estaremos de acuerdo que ésta no es una fórmula mágica y puede ser tan gravemente adulterada que llegue a abrir la puerta al totalitarismo.

Digo esto porqué se interpreta, y con razón, que la vida política tiene su propia autonomía, pero autonomía no significa independencia y por ello la vida política también debe regirse por unos preceptos claros. Sabemos que esto se entendió muy bien cuando tras las atrocidades nazis de la Segunda Guerra Mundial y a rebufo de sus horrores  se publicó la Declaración Universal de Derechos Humanos de la ONU del 10 de Diciembre de 1948.

Esa declaración la deberíamos de ver reflejada en todos los partidos políticos que se presentan a las próximas elecciones y asegurarnos que piensan respetarla antes de decidir nuestro voto, es sencillo, solo son 30 artículos.

Si nos tomamos la molestia de leerlos nos daremos cuenta que la gran mayoría de los partidos políticos españoles la interpretan, cada uno tiene una visión particular de lo que dicen esos artículos, incluso se puede ver en su forma de actuar que algunos afirman que si no se es agnóstico o relativista, no se es un verdadero demócrata, porque el pensar que hay una norma o unos derechos objetivos que cumplir imposibilita el diálogo sincero entre las personas.

Éstos partidos buscan una libertad ilimitada, con plena autonomía moral, o sea poder obrar según el propio albedrío, desvinculado de toda norma, porque la dignidad de la persona humana exige que ésta no deba aceptar ninguna norma que le venga impuesta desde fuera, sino que sea ella misma quien determine libre y autónomamente lo que considera justo y válido. Hago lo que quiero, y soy yo quien decide.

Pero claro, tienen que buscar en algún otro sitio los fundamentos de nuestra convivencia, porque si todos hacemos lo que nos da la gana es el caos. Por ello éstos opinan: “Como somos demócratas, el fundamento de todas nuestras leyes y de nuestra convivencia debe ser la voluntad popular”. ¿Y cómo sabemos cuál es la voluntad popular? “Pues muy fácil, lo que decida el Parlamento”. Con lo cual, evidentemente, ya no soy yo quien decide y mi libertad plena y total desaparece.

Es curioso como los defensores de la libertad a ultranza acaban destruyendo la libertad que necesito para mandar en mí mismo, para que pueda actuar con responsabilidad, buscando lo que yo considere como el bien común. Todos sabemos además cómo funciona el Parlamento y que en los partidos no existe la libertad de voto y ni siquiera se admite la objeción de conciencia, porque en los Partidos los únicos teóricamente libres son el grupito de jefes, que, con frecuencia es uno solo, como hemos visto en estos últimos tiempos, con lo que queda claro que el que manda, manda, y los demás a obedecer.

¿Pero esto no es muy parecido a un totalitarismo? ¿Y en qué consiste éste? Si se define un totalitarismo como un sistema político que se basa en la negación de cualquier norma en un sentido objetivo que lo controle, si no tiene que obedecer ningún principio que defienda a la persona, entonces, tampoco existe ningún principio seguro que garantice unas relaciones justas entre las personas: los intereses de clase, grupo o nación los contraponen inevitablemente unos a otros. Si no se reconoce al menos un derecho trascendente, triunfa la fuerza del poder, y cada uno tiende a utilizar hasta el extremo los medios de que dispone para imponer su propio interés o la propia opinión, sin respetar los derechos de los demás.

Está claro, al menos para mí, que no podemos tener una verdadera democracia si los partidos políticos no reconocen la dignidad de cada persona y no se respetan sus derechos.  Entre éstos, hay algunos más fundamentales que otros, unos valores que no deberían de ser negociables, y que por cierto, se hallan contenidos en la Declaración de Derechos Humanos de 1948.

Y es que sin valores una democracia se convierte con rapidez en un totalitarismo visible o encubierto, como nos ha demostrado la historia. Por cierto, estos valores son los que deberíamos de defender frente a los relativistas que intentan imponernos lo que ellos llaman nuevos derechos humanos.

Feliz Día.

Dijous 21 de març del 2019.

“El correcte és el correcte, encara que no ho faça ningú. El que està mal està malament, encara que tot el món s'equivoque respecte d'això”. (G. K. Chesterton).

Ja hem deixat arrere l'hivern, i ara tenim per davant tota la primavera per a poder-la disfrutar tal com es mereix, hui tindrem el primer sol primaveral des de les 07:02 hores fins a la 19:13 hores.

Hui comença la primavera de forma oficial. Una altra cosa és la primavera que hem tingut el passat cap de setmana i que molts anys se sol avançar de forma “oficiosa”. Tots sabem que per molt de fred que tinguem durant febrer la primavera sempre arriba, també sabem que com enguany, que els primers signes de calor que vénen de forma sorprenent se'n van com si d'un engany de l'hivern que amenaça de tornar. Però en este joc sempre venç la primavera.

Utilitzar la primavera com a joc de paraules ha de ser molt fàcil ja que ho veiem moltíssimes vegades; la primavera de la vida, la primavera àrab, els brots verds etc. Quan alguna cosa comença i ho veiem amb l'esperança de quelcom millor se li sol aplicar qualsevol sinònim de primavera.

Per això que és fàcil ho vaig a utilitzar hui amb el que esta passant ara. Els polítics, i més en campanya electoral, no són aliens a eixe joc de la mare naturalesa. Tots veuen en els seus programes una “primavera que es promet” i inclús “hivern que es resistix” i que volen fer desaparéixer”.   

És veritat que la nostra societat esta passant per un “hivern” que es resistix a acabar? Quins són els signes del “hivern reticent”? Existix en les persones que ens rodegen un fred que els enrampa, un vent que els assota i una humitat que els amera? Podria ser. El fred dels problemes morals que tenim, la nostra societat ja toca el fang, i no es lliura del tarquim que forma part d'esta humanitat, real i visible; este fred que ens impossibilita i ens paralitza. El vent de les ideologies agressives i dissolvents, que fan de qualsevol oposició quelcom nociu, caduc o necessàriament prescindible; el vent dels poderosos que no suporten les veus profètiques. Queda la humitat hivernal, que en la societat es fa patent en la sensació d'incomoditat, de “sorpresa”, de busca de refugi sec i càlid que ens reconforte… encara que siga fora i lluny de la nostra casa!

La primavera, com deia al principi, es fa esperar, però sempre ve. Es nota en els dies que allarguen, en les flors que esclaten i en la tèbia temperatura que ens fa reviure. La societat veu com la llum sempre es renova, vénen eleccions. Podem canviar les coses, podem tornar a veure com hi ha més llum, el motiu per a pensar-ho és creure que ha arribat la primavera.

Però la primavera no sols l'hem d'esperar per part dels polítics perquè ens poden donar una primavera d'hivernacle, som nosaltres els que tenim en la nostra mà que arribe la primavera, sabem que si només volem una societat que se sustente en el “visible”, “calculable”, “mesurable”, “ponderable”; si només mesurem el valor de tot pels “interessos” i “beneficis” que ens poden ocasionar… estem tancant de forma hermètica el camí a la primavera. 

La primavera de la nostra societat és possible. L'esperança en el món i en el ser humà és possible. Feliç primavera!

Jueves 21 de marzo de 2019.

“Lo correcto es lo correcto, aunque no lo haga nadie. Lo que está mal está mal, aunque todo el mundo se equivoque al respecto”. (G. K. Chesterton). 

Ya hemos dejado atrás el invierno, y ahora tenemos por delante toda la primavera para poderla disfrutar tal como se merece, hoy vamos a tener el primer sol primaveral desde las 07:02 horas hasta la 19:13 horas.

Hoy comienza la primavera de forma oficial. Otra cosa es la primavera que hemos tenido el pasado fin de semana y que muchos años se suele adelantar de forma “oficiosa”. Todos sabemos que por mucho frío que tengamos durante febrero la primavera siempre llega, también sabemos que como este año, que los primeros signos de calor que vienen de forma sorpresiva se van como si de un engaño del invierno que amenaza con volver. Pero en este juego siempre vence la primavera.

Utilizar la primavera como juego de palabras debe ser muy fácil ya que lo vemos muchísimas veces; la primavera de la vida, la primavera árabe, los brotes verdes etc. Cuando algo empieza y lo vemos con la esperanza de algo mejor se le suele aplicar cualquier sinónimo de primavera.

Por eso que es fácil lo voy a utilizar hoy con lo que esta pasando ahora. Los políticos, y más en campaña electoral, no son ajenos a ese juego de la madre naturaleza. Todos ven en sus programas una “primavera que se promete” y un “invierno que se resiste” y que quieren hacer desaparecer”.    

¿Es verdad que nuestra sociedad está pasando por un “invierno” que se resiste a terminar? ¿Cuáles son los signos del "invierno reticente"? ¿Existe en las personas que nos rodean un frío que los entumece, un viento que los azota y una humedad que los empapa? Podría ser. El frío de los problemas morales que tenemos, nuestra sociedad ya toca el barro, y no se libra del cieno que forma parte de esta humanidad, real y visible; este frío que nos imposibilita y nos paraliza. El viento de las ideologías agresivas y disolventes, que hacen de cualquier oposición algo nocivo, caduco o necesariamente prescindible; el viento de los poderosos que no soportan las voces proféticas. Queda la humedad invernal, que en la sociedad se hace patente en la sensación de incomodidad, de "pasmo", de búsqueda de refugio seco y cálido que nos reconforte… ¡aunque sea fuera y lejos de nuestra casa!

La primavera, como decía al principio, se hace esperar, pero siempre viene. Se nota en los días que alargan, en las flores que estallan y en la tibia temperatura que nos hace revivir. La sociedad ve cómo la luz siempre se renueva, vienen elecciones. Podemos cambiar las cosas, podemos volver a ver como hay más luz, el motivo para pensarlo es creer que ha llegado la primavera.

Pero la primavera no solo la debemos esperar por parte de los políticos pues nos pueden dar una primavera de invernadero, somos nosotros los que tenemos en nuestra mano que llegue la primavera, sabemos que si sólo queremos una sociedad que se sustente en lo “visible”, “calculable”, “medible”, “ponderable”; si sólo medimos el valor de todo por los "intereses" y "beneficios" que nos pueden acarrear… estamos cerrando de forma hermética el camino a la primavera.  

La primavera de nuestra sociedad es posible. La esperanza en el mundo y en el ser humano es posible. ¡Feliz primavera!

Dimecres 20 de març del 2019.

“El correcte és el correcte, encara que no ho faça ningú. El que està mal està malament, encara que tot el món s'equivoque respecte d'això”. (G. K. Chesterton).

Veurem com es comporta este dia, espere que siga tranquil després d'uns quatre dies més afaenats del normal, el sol intentarà acompanyar-nos des de les 07:04 hores fins a les 19:12 hores, en el que serà el primer dia de la primavera del 2019, per a ser un poc més precisos ho farà a partir de les 21:59 hores.

Tornant un poc al tema d'ahir, em queda per afegir que fa anys que molts de nosaltres hem renunciat a mostrar les “coses” com són, i el que fem és pretendre que les “coses” siguen el que ens done la gana que siguen.

Per a fer-ho s'hem canviat el “respecte” a la veritat de les coses per la “voluntat” que les coses són el que jo vullga que siguen; s'ha triat veure totes les coses com bones i que continuen sent bones “perquè ho dic jo”; també hem adaptat la democràcia, l'hem convertida en “democratisme”, o siga les coses són el que decidix la majoria, encara que s'hagen utilitzat qualsevol classe de confabulacions per a aconseguir-ho, sense respondre a criteris objectius de bondat o maldat, deixant-ho tot a la voluntat del legislador.

Si afegim a tot l'anterior la utilització del llenguatge per a fer dir a les paraules el que mai han dit, estem deixant que el llenguatge ja no genere cultura, és a dir pensament, per tant no ens plantegem si es té raó o no, perquè “tindre raó” ja no està de moda.

I, si no escoltem les opinions dels altres, si no som capaços d'entendre altres idees, a poc a poc, ens anem fent cada vegada més intransigents i ja no discutim els nostres ideals sinó que barallem les nostres idees, ens enfrontem a les altres formes de pensar, i llavors el pas per a utilitzar la violència és molt curt, arribem a veure fins com la solució més còmoda i més practica, i, sense donar-nos compte donem eixe pas que fa caure en l'abisme de la violència; confronte's per exemple els motius i les causes del nazisme i del marxisme.

Com veiem, tots nosaltres som també part del problema i també ho hauríem de ser de la solució. No cal obsessionar-se per a intentar tindre una visió completa de les coses, més aïna cal acceptar que hi ha alguns punts foscos en les nostres idees i plantejaments, comprendre que hi ha una part de conflictivitat amb què nosaltres contribuïm a les situacions difícils, encara que no ens adonem d'això.

Comprendre que un mateix és part del problema, sense complexos ni perfeccionismes, ens pot ajudar a solucionar les coses percebent als altres com a espills que, d'alguna manera, reflectixen una part de la realitat que tantes vegades se'ns escapa. Prendre consciència d'això és indispensable en el procés per a solucionar estes friccions, perquè sense ella les paraules es transformen en un diàleg de sords on cada un simplement expressa la seua part sense atendre amb autenticitat al que l'altre percep, diu i pensa.

Tot això requerix, doncs, humilitat, paciència i esforç, però bé val la pena.

Feliç Dia.

Miércoles 20 de marzo de 2019.

“Lo correcto es lo correcto, aunque no lo haga nadie. Lo que está mal está mal, aunque todo el mundo se equivoque al respecto”. (G. K. Chesterton). 

Vamos a ver como se comporta este día, espero que sea tranquilo después de unos cuatro días más ajetreados de lo normal, el sol intentará acompañarnos desde las 07:04 horas hasta las 19:12 horas, en el que será el primer día de la primavera del 2019, para ser un poco más precisos lo hará a partir de las 21:59 horas.

Volviendo un poco al tema de ayer, me queda por añadir que hace años que la gran muchos de nosotros hemos renunciado a mostrar las “cosas” como son, y lo que hacemos es pretender que las “cosas” sean lo que nos dé la gana que sean.

Para hacerlo se hemos cambiado el “respeto” a la verdad de las cosas por la “voluntad” de que las cosas son lo que yo quiera que sean; se ha elegido ver todas las cosas como buenas y que continúen siendo buenas “porque lo digo yo”; también hemos adaptado la democracia, la hemos convertido en “democratismo”, o sea las cosas son lo que decide la mayoría, aunque se hayan utilizado toda clase de confabulaciones para conseguirlo, sin responder a criterios objetivos de bondad o maldad, dejándolo todo a la voluntad del legislador.

Si añadimos a todo lo anterior la utilización del lenguaje para hacer decir a las palabras lo que nunca han dicho, estamos dejando que el lenguaje ya no genere cultura, es decir pensamiento, por lo tanto no nos planteamos si se tiene razón o no, porque “tener razón” ya no está de moda.

Y, si no escuchamos las opiniones de los demás, si no somos capaces de entender otras ideas, poco a poco, nos vamos haciendo cada vez más intransigentes y ya no discutimos nuestros ideales sino que peleamos nuestras ideas, nos enfrentamos a las otras formas de pensar, y entonces el paso para utilizar la violencia es muy corto, llegamos a verla hasta como la solución más cómoda y más practica, y, sin darnos cuenta damos ese paso que nos hace caer en el abismo de la violencia; confróntese por ejemplo los motivos y las causas del nazismo y del marxismo.

Como vemos, todos nosotros somos también parte del problema y también lo deberíamos ser de la solución. No hay que obsesionarse para intentar tener una visión completa de las cosas, más bien hay que aceptar que existen algunos puntos oscuros en nuestras ideas y planteamientos, comprender que existe una parte de conflictividad con la que nosotros contribuimos a las situaciones difíciles, aunque no nos demos cuenta de ello.

Comprender que uno mismo es parte del problema, sin complejos ni perfeccionismos, nos puede ayudar a solucionar las cosas percibiendo a los demás como espejos que, de algún modo, reflejan una parte de la realidad que tantas veces se nos escapa. Tomar conciencia de ello es indispensable en el proceso para solucionar estas fricciones, pues sin ella las palabras se trasforman en un diálogo de sordos donde cada uno simplemente expresa su parte sin atender con autenticidad a lo que el otro percibe, dice y piensa.

Todo ello requiere, pues, humildad, paciencia y esfuerzo, pero bien vale la pena.

Feliz Día.

Dimarts 19 de març del 2019.

“El correcte és el correcte, encara que no ho faça ningú. El que està mal està malament, encara que tot el món s'equivoque respecte d'això”. (G. K. Chesterton).

Pareix que hui tindrem un dia regular de Sant Josep, els fallers espere que s'ho passen bé, si els núvols ho permeten tindran el sol des de les 07:05 hores fins a les 19:11.

No se si la possibilitat que se'ns brinda de tindre tanta informació siga la que em fa la sensació de la quantitat de violència que em rodeja, no puc ara saber si fa trenta o quaranta anys existia amb la mateixa intensitat esta violència, però la veritat que ara l'estic patint.

Quan dic violència, no sols no és cap eufemisme ni una exageració, crec jo, sinó que és la crua realitat, ja que eixa violència arriba fins a matar i pot fins a matar-nos. I no m'estic referint hui a l'avortament i a l'eutanàsia que també ho és, sinó a tot el que hi ha fins a arribar ací.

M'estic referint a tots eixos espectacles que, dia després de dia veiem en els mitjans de comunicació, de pares matant als seus fills, marits matant a la seues esposes, malalts agredint als metges, pares pegant-se en partits de futbol dels seus fills, tots els actes de terrorisme que podem trobar tots els dies al voltant del món i molts actes més que no poden sostraure's al que són: violència.

A pesar de tota eixa gran quantitat de violència, trobe molta més violència, una violència que no és “física” sinó “moral”,  pel que la considere precisament més destructiva ja que es genera quan se “educa”, que ironia, és en eixes edats quan s'enganxa a les persones a la beguda, a la droga, al sexe, i és quan són jóvens quan es genera també tota una mentalitat que porta a anar uns contra altres, a enfrontar unes regions contra altres, i unes classes socials contra altres…

A tot açò no em queda més remei que acceptar el codi penal que tenim que protegix més al delinqüent que al ciutadà honrat: ací estan els que han sigut agarrats i jutjats desenes de vegades, i estan en el carrer, tan contents; o els ocupes que han denunciat els amos de l'immoble que els va canviar el pany i no els deixaven entrar: i el jutge els ha donat la raó.

I damunt dels mals, els nostres polítics destaquen més per les corrupcions en què s'enfanguen i que generen al seu torn, com un allau de corruptes i de corrupcions que per la seua honradesa de vida, pública i privada.

Com s'ha arribat a este estat de coses, i en un temps rècord?

Vos donaria ara mateix la meua opinió, però m'he d'anar a entrenar, hui és festa, així que si no passa res especial serà demà quan intente explicar-ho des del meu punt de vista.

Feliç Dia.