Dilluns 30 de desembre de 2019.

“La imparcialitat és un nom pompós per a la indiferència, que és un nom elegant per a la ignorància.” (G. K. Chesterton)

Bon Dia: Amb una eixida del sol que tindrà lloc a les 08:19 hores i una posta que serà a les 17:48 hores, comença el penúltim dia de 2019, on celebrarem La Translació de l'Apòstol Santiago. Des de Jerusalem a Espanya.

He estat tirant una ullada a les poques propostes, que se saben, que es troben en el possible pacte per a formar govern i em trobe amb quelcom curiós, es vol legislar per a establir nous drets quan no es garantixen els drets fonamentals.

Si mirem les declaracions o llegim en els periòdics o escoltem les tertúlies veurem que s'usa el llenguatge dels drets per a donar una aparença d'amor a la justícia i a la igualtat, i en canvi no es diu res davant de lleis que van contra la igualtat i la justícia.

Lamentablement, moltes persones no se n’adonen i es deixen convéncer per eixos polítics que contínuament estan abusant de la paraula “drets” i no fan res davant de greus injustícies amb què es conviu tots els dies.

Posaré algun exemple: quan es divulga, com si fóra un dret, l'eutanàsia per a algunes persones en situacions complicades i, no es garantix a milers de persones l'accés a servicis mínims de salut ni a cures pal·liatives.

Un altre exemple; quan es promouen polítiques autodenominades “d'igualtat” quan no es fa quasi res davant de diagnòstics prenatals amb què s'eliminen a milers de fills per ser declarats “defectuosos”.

Un altre exemple; quan s'exalcen els drets socials mentres continuen en actiu lleis que vulneren el dret bàsic de la vida social: el de la vida.

Em pareix que quan hi haja esforços sincers i eficaços per a garantir el dret més elemental, el de la vida, especialment dels fills abans del part, tindrà sentit discutir sobre l'existència d'altres drets.

S'ha de superar el poder i la injustícia dels que se senten amb l'autoritat de decidir sobre qui ha de viure o morir i, a partir de llavors podrem començar amb una nova cultura de la vida.

Feliç Dia.

Dissabte 28 de desembre de 2019.

“La imparcialitat és un nom pompós per a la indiferència, que és un nom elegant per a la ignorància.” (G. K. Chesterton)

Bon Dia: Hui el tindrem sol des de les 08:18 hores fins a les 17:46, en el dia en què celebrem a festivitat dels Sants Innocents.

Veig que no es forma el nou govern, així que hauré de comentar un poc esta situació que ja es manté massa en el temps. Un repàs a l'actualitat política mai vindrà malament.

Em pareix a mi que un pacte a tres bandes PSOE-Unidas Podemos-ERC no seria una bona solució perquè encara faltarien alguns vots per a poder governar amb tranquil·litat. Pense que una bona investidura necessita que existisca una forta confiança entre els que formen part del pacte. I, jo no veig que ERC aporte molta confiança. No és concebible que ERC coopere a la governació d'Espanya, quan vol el desmembrament d'Espanya. Hi ha coses que fins al més cec veu, qui vol trencar Espanya no és un bon soci per a governar Espanya.

D'altra banda, veig que el PP no s'aclarix molt sobre el que li convé a Espanya i a ell mateix. Des de, el que cridem la dreta, s'hauria d'interpretar millor els resultats de les últimes eleccions; amb la xicoteta pujada del PP, la molt gran de VOX, l'afonament de Ciutadans i les baixades sensibles de PSOE i Unides Podem. En política cal triar quasi sempre entre inconvenients.

Molts analistes polítics comenten com seria d'interessant eixa gran coalició entre PSOE – PP, però cap dels dos partits pareix voler eixe gran pacte per la por dels competidors que cada un té al seu costat, enfront del qual es té por de perdre vots. El PSOE a la seua esquerra, preocupat amb Unides Podem. El PP obsessionat amb VOX. Estes pors es poden portar per davant el sistema de 1978, amenaçat ja pels independentistes. I de pas eixos dos partits poden caure en la irrellevància o, almenys, els seus actuals líders, que se l'estan jugant tirant la culpa als electors perquè voten de manera diferent del que ells preferirien.

La cosa esta complicada al no tindre un partit de centre que ens servisca com a frontissa, ja que en teoria un partit de centre hauria d'amortir els enfrontaments més forts dels seus veïns de la dreta i de l'esquerra. Ja sé que la nostra llei electoral no ajuda en res al manteniment estable i potent d'un partit de centre, que per definició pot recolzar, segons els casos, a qui està més a la dreta o més a l'esquerra.

El que està clar és l'atomització del nostre electorat que ens mostra a les clares la desconfiança que existix entre la gent cap als grans partits, que ja no tenen en gran manera la seua capacitat d'integració que es basava en valors i ideologies comunes. Ho veiem per exemple en la corrupció, on els partits es dediquen a enlletgir molt la corrupció del veí a que consideren horrorosa i passar de puntetes sobre la seua que consideren que no és per a tant. I, no som panolis, i ens n'adonem.

Una altra cosa de què ens n'adonem és veure com els nous partits prescindixen ja del referent ideològic fins en els seus noms: Unides Podem, les Marees o les seues “confluències”, Ciutadans, VOX, Més País, etc.; o com a màxim amb una menció regional o localista del tipus “Junts per Catalunya”, “Terol existix” o Partit regionalista càntabre o coalicions com Navarra Suma. No se'ls veu clar quina és la seua ideologia, la idea és pose'm un AVE o invertisca tant i jo li recolze... No tenen una idea clara de què classe d'Estat volen, el seu programa es basa en objectius locals i quan un govern d'una nació s'ha de basar en la construcció o no d'una infraestructura no pot ser un bon govern. És una nova època sens dubte, que requerix un bon diagnòstic més enllà de la carregosa repetició d'eleccions.

Jo veig els líders actuals amb massa interés pel poder a curt termini i poca consideració històrica i global de conjunt. Així que si no apareix algú amb una visió nova i viable de canviar les coses em tem que continuarem un temps amb esta incertesa.

Feliç Dia.

Divendres 27 de desembre de 2019

“La imparcialitat és un nom pompós per a la indiferència, que és un nom elegant per a la ignorància.” (G. K. Chesterton)

Bon Dia: A les 08:18 hores comença el sol la seua jornada i l'acabarà a les 17:45 hores i ho farà mentres alguns celebren la festivitat de sant Joan, l'evangelista no el bautista.

Al no veure'm afavorit per la sort en el sorteig de Nadal crec que puc criticar un poc a la loteria i ho vaig a fer inclús sabent que tornaré a jugar un poc en la loteria del Xiquet. Sempre s'ha dit que una de les coses que ens caracteritza els pobres és la loteria. Si alguna superstició tenim, la loteria seria la més lamentable, és col·locar l'home davant de la seua màxima mediocritat, és col·locar l'esperança baix mínims i no voler aconseguir un món millor.

Si ens detenim per un instant a analitzar un poc el fenomen de la loteria nos en adonarem que la nostra il·lusió per aconseguir un món i una societat millor cal posar-la en l'esforç, en la tenacitat i en el treball ben fet. És així, la nostra il·lusió cal col·locar-la en la tendresa i en la bellesa. Que els diners ens toque en un sorteig mai serà una il·lusió per a una persona sensata.

Si haguérem estat igual d'atents el diumenge de les eleccions, a l'hora de depositar el nostre vot, de lo pendents que vam estar diumenge passat dels bombos, tal vegada ara tindríem l'expectativa d'un govern raonable i estable. No vos resulta commovedor que ens comportem com autèntics irresponsables i després tot un sorteig.

Que el sorteig de la Loteria Nacional siga un dels esdeveniments mediàtics d'Espanya indica lo molt que com a nació hem de millorar, tant que com individus necessitem centrar-nos en la nostra comesa, en la nostra missió, en el nostre rumb.

El curiós és que ho sabem, som conscients que és el talent, i no l'atzar, el que fa que la Humanitat sobrevisca a tots els seus problemes i a totes les seues dificultats. En cada dècim que he comprat i que compraré hi ha un fragment de mediocritat, que hauria d'avergonyir-me.

Ho sé, sóc conscient, sé que després de tot l'anterior s'esperaria que continuara amb una acusació contra el materialisme, contra l'aspiració de guanyar diners, contra el desig de fugir de la nostra realitat… però la veritat és que seria un hipòcrita si continuara per eixe camí, perquè comprenc perfectament la gent que s'il·lusiona amb la loteria. No se senten satisfets i estan desitjant que quelcom canvie en les seues vides per a millor. Desitgen un benefici imprevist, inesperat. Volen quelcom que els permeta somiar que demà serà diferent d'ahir, quelcom nou que no siga la rutina grisa de tots els dies. És que això és quelcom roín?

Perquè el problema de la loteria no està en que la gent somie amb quelcom diferent, nou i millor o en que desitgen rebre un gran premi sense haver-lo merescut. Ni tampoc és un problema que la loteria no toque pràcticament mai. El problema és que, inclús quan finalment toca, no canvia res: després de l'emoció dels primers dies, la insatisfacció, el desig de millorar i de tindre més continuen amb la mateixa força. Les persones que conec que tenen diners tenen els mateixos problemes que els altres, els mateixos patiments, la mateixa insatisfacció, els mateixos desitjos que no se sacien amb res. Potser van somiar que, quan tingueren molts diners, les coses serien magnífiques, però de seguida van veure que els seus desitjos no es complien.

El preocupant és el somni convertit en febra o el confondre l'esperança amb la sort. O, pitjor encara, bolcar-se en les loteries dels diners i oblidar-se de totes eixes altres loteries amb premis molt més suculents i segurs.

La loteria de viure, per exemple. Eixa ens toca a tots des d'aquell dia en què vam començar a existir. Viure bé és magnífic, però a mi em pareix més meravellós el simple fet de viure. El dia del nostre naixement ens va tocar el «gros», vam eixir de la pobresa absoluta del no-res i vam entrar en la meravella del temps i de la sang. L'absurd és que hi haja gent que rode pel món sense haver-se molestat a consultar la llista d'eixa loteria de viure per a comprovar que allí està el seu nom i cognoms.

Tal vegada per açò en el Parenostre, els cristians diem; "Dóna'ns hui el nostre pa de cada dia", i no demanem pa per a la resta dels nostres dies. El problema està que els hòmens no ens conformem amb el pa de cada dia, volem també el de la setmana que ve. I a més del pa de la setmana que vénen també volem tots els afegits que acostumen acompanyar la nostra vida moderna.

En fi, ja ens ha tocat la loteria, la loteria de viure.

Feliç Dia.

Dilluns 23 de desembre de 2019.

"Una cosa morta pot anar amb el corrent, però només un ser viu pot anar en contra seu." (G. K. Chesterton). 

           Bon Dia: podríem dir que amb esta setmana, que comença hui, ens endinsem en les festes de Nadal i de Cap d'Any, i no sobra que recordem el motiu principal d'estes festes.

        Estic segur que quan era jove no era necessari, perquè qualsevol persona amb un poc de cultura ho sabia, si li haguérem preguntat la seua resposta haguera sigut que festegem el naixement del nostre Salvador Jesucrist. Estic també quasi segur, que inclús si se l'haguérem preguntat a una persona que no fóra creient ens haguera dit que celebrem el naixement de Jesús.

      Hui en dia em pareix que molta gent em contestaria que no tenen ni idea o, simplement, que el que ells celebren és l'arribada de Pare Noel, Santa Klaus o unes festes familiars en què ens repartim regals.

     És quelcom paregut a celebrar una festa d'aniversari d'una persona i no recordar-se d'avisar-lo. Amb el Nadal ens succeïx quelcom semblant, celebrem a “so de bombo i platerets” el naixement de Jesús, però ens proposem oblidar-nos d'Aquell per qui és la festa, per la qual cosa ni se li invita i moltes vegades ni es desitja la seua presència i, cada vegada més, ni se li menciona.

     Si mirem les felicitacions nadalenques que estem rebent veurem que no tenen res a veure amb lo religiós i es queden amb el desig que passem unes Bones Festes, i inclús en els adorns que enllumenen les nostres ciutats veiem que s'ha eliminat qualsevol símbol religiós, tampoc apareixen les paraules: Déu, Jesús o Nadal.

     Un altre fet que em crida l'atenció és que molts d'eixos “oblits” els fan alguns que es consideren cristians, en el suposat nom de la llibertat i de la tolerància. No es vagen a molestar els no cristians, no els ofenguem amb la nostra fe, diuen alguns creients avergonyint-se de Jesucrist.

     No seré negatiu, el Nadal és per a moltes famílies una festa amb un sentit indiscutiblement religiós, on s'aprecia el sentiment religiós cristià. On es munta el betlem, on encara són els Reis Mags o el Xiquet Jesús qui porta els regals i inclús on es mostra en el carrer eixa alegria.

     Procurem que el Nadal no siga només perquè Crist ha nascut, que s'ha fet home per a obrir-nos la porta del cel, i fomentem altres aspectes positius com els diuen els àngels als pastors: «Gloria a Déu en el cel, i en la terra pau als hòmens de bona voluntat» (Lc 2, 14). Per tot això podem dir: “PAU I FELIÇ NADAL a tots”.

Dijous 19 de desembre del 2019.

"Una cosa morta pot anar amb la corrent, però només un ser viu pot anar en contra seua." (G. K. Chesterton). 

Bon Dia: Pareix que disfrutarem del sol, des de les 08:15 hores fins a les 17:41, i ho anem a fer en este dia que celebrem a sant Dari.

Durant tota la vida he anat acumulant una immensa gratitud a moltes persones, que em van donar, o em continuen donant, el que em permet viure decorosament, fer la majoria de les coses que tenen algun valor i, sobretot, ser feliç en grans temporades de la meua vida o aconseguir alguns moments de felicitat quan allò ha de deixat de ser possible. Sempre he tingut açò present, i quan he recordat i contat alguna cosa de la meua vida he anat assenyalant en la mesura que podia fer-se eixa llarga sèrie de deutes.

De persones ben nascudes és ser agraïdes. Ho hem sentit moltes vegades i també ho haurem dit, també sabem que de tots els sentiments que tenim la gratitud és el més efímer de tots. I no deixa d'haver-hi quelcom cert en això. El saber agrair és un valor en què poques vegades es pensa.

Per a molts de nosaltres és fàcil donar les “gràcies” pels xicotets servicis que rebem diàriament. Però no sempre és així.

Ser agraït és més que saber pronunciar unes paraules de forma mecànica, la gratitud és aquella actitud d'estima al que algú ha fet de més per nosaltres.

La gratitud no significa “tornar el favor”: si algú em servix una tassa de café no significa que després he de servir la mateixa persona una tassa i quedar iguals… L'agraïment no és pagar un deute, és reconéixer la generositat de les persones.

La persona agraïda busca tindre altres atencions amb les persones, no pensant en “pagar” pel benefici rebut, sinó a tornar la mostra d'afecte o cuidat que va tindre.

Però la gratitud, en el seu sentit més profund, és diferent, significa viure la vida com un regal que s'ha de rebre amb agraïment. La gratitud a què em referisc és la que comprén “tota” la vida: el bo i el pitjor, l'alegre i el dolorós. És açò possible hui en dia on l'alegria i la tristesa, el goig i el patiment, la pau i el conflicte romanen radicalment separats? Podem fer front a les nombroses consignes que ens diuen: “No pots ser alegre quan estàs trist; per això, sé feliç: fes allò, vine ací, vés allà… i tindràs un moment de felicitat en què pots oblidar el teu patiment”? És realment possible abraçar amb gratitud tota la nostra vida i no sols les coses bones que ens agrada recordar?

Si ho pensem bé nos en adonarem que l'alegria i la tristesa no estan mai separades, que el goig i el patiment estan molt units, per esta raó la verdadera gratitud és la que comprén tots els moments que hem viscut. Sabem que després de la tempestat ve la calma per això es pot agrair a la tempestat que ens porte la calma.

Ens resulta molt fàcil posar els records roïns baix l'estora de les nostres vides i pensar només en les coses bones que ens agraden. Però, si ho fem, impedim que puguem descobrir com subjau de bo en la tempestat, l'alegria que subjau a la pena, la pau que es troba amagada enmig dels meus conflictes i la força que sens dubte s'amaga enmig de la meua debilitat.

Feliç Dia.

Dimecres 18 de desembre del 2019.

"Una cosa morta pot anar amb la corrent, però només un ser viu pot anar en contra seua." (G. K. Chesterton). 

Bon Dia Amics meus: Pareix que hui si que podrem veure el sol durant algunes hores, des de les 08:14 hores fins a les 17:41, i que podrem celebrar la festivitat de la Mare de Déu de l'Esperanza amb un resplendit dia.

És obvi, estic quasi segur, que la immensa majoria de nosaltres coneixem la diferència que existix entre la caritat i la justícia. Però a pesar d'això, ho recordaré ràpidament. La caritat és donar quelcom nostre, ja siga el nostre temps, o la nostra energia o recursos amb el propòsit d'ajudar a altres que es troben en necessitat. O siga, el que ve sent tindre un bon cor. La justícia, d'altra banda, tracta menys de regalar alguna cosa directament i més de procurar canviar les condicions i sistemes que situen a altres en necessitat.

La diferència pareix clara, però a pesar d'això vull posar un exemple que tots coneixem perquè ho vivim quasi tots els dies amb la immigració que ens arriba en pasteres a les nostres platges. Suposem que vivim en una ciutat a la vora d'eixe mar i tots els dies ens trobem amb persones que arriben a la nostra platja, atenem i socorrem als vius i soterrem respectuosament els morts. Portem fent açò des de fa anys, de bon cor; però, a través de tots eixos anys, cap de nosaltres ha creuat mai eixe mar per a veure per què hi ha cada dia més pasteres que ens arriben amb persones en males condicions. Som persones de bon cor i caritatius, però eixa caritat i eixe bon cor no està canviant la situació que esta fent que diàriament continuen arribant.

Una altra cosa, és possible, que jo i els meus veïns no siguem ni remotament conscients que la nostra manera de viure, aparentment desconnectada del tot dels immigrants que atenem diàriament, podria està contribuint de fet a la causa d'eixes vides i somnis perduts; i que, de bon cor com som, podem ser còmplices de quelcom que està perjudicant altres, inclús mentres això ens està proporcionant els recursos i mitjans per a ser caritatius.

L'exemple anterior no vol mostrar que no hem de ser caritatius i de bon cor. La caritat d'un a u és el que es requerix de nosaltres, com a humans i com a persones de bé. La lliçó que hem d'aprendre és que ser de bon cor no basta. És un començament, bo en si, però ens hem d'exigir més.

Sospite que la majoria de nosaltres ja sap açò, però potser som menys conscients de quelcom menys obvi, a saber, que la nostra verdadera generositat podria estar contribuint a una ceguera que ens permet recolzar (i votar) sistemes polítics, econòmics i culturals concrets que tenen la culpa dels cossos ferits i morts que estem atenent en la nostra caritat.

La caritat, meravellosa com és, no és encara justícia; un bon cor, meravellós com és, no és encara la bona política que servix als menys privilegiats; i la filantropia, meravellosa com és, pot fer-nos confondre la caritat que estem fent amb la justícia que se'ns demana.

Quan veiem clarament la violació dels drets d'una altra persona, una injustícia directa, ens desconcertem, però la injustícia i el responsable són obvis. Veiem que quelcom està equivocat i podem veure qui és el culpable. Però, i açò és el seu punt principal, quan vivim amb sistemes injustos que violen a altres, nosaltres podem estar cegos a la nostra pròpia complicitat perquè podem sentir-nos bé amb nosaltres mateixos, ja que la nostra caritat està ajudant a aquells que han sigut violats.

Per exemple: Imagina-vos que jo sóc un home de bon cor que sent una genuïna simpatia pels sense sostre de la meua ciutat. Com s'acosta el temps de Nadal, faig una gran donació de menjar i diners al banc local d'aliments. La meua caritat ací és admirable, i no puc menys que sentir-me bé del que vaig fer. I el que vaig fer va ser una cosa bona! Però després, quan recolze a un polític o una política que privilegia els rics i és desfavorable als pobres, no puc pensar que estic fent la meua part justa i que tinc un cor que s'inclina cap als pobres, mentres el meu vot ajuda a assegurar que hi haurà sempre gent sense sostre que alimentar el dia de Nadal.

Poques virtuts són tan importants per a la persona com la caritat. És senyal d'un bon cor. Però el merescut bon sentiment que tenim quan donem de nosaltres mateixos caritativament no hauria d'estar confós amb el fals sentiment que en realitat estem fent la nostra part.

Feliç Dia.

Divendres 13 de desembre del 2019.

"Una cosa morta pot anar amb la corrent, però només un ser viu pot anar en contra seua" (G. K. Chesterton). 

Bon Dia: Una jornada complicada esta del divendres, el vent sempre m'ha molestat, i raons tinc moltes, per això a pesar que el sol m'acompanyara des de les 08:11 hores fins a les 17:39, no crec que siga suficient per a fer-me disfrutar meteorològicament del dia de santa Lucía, i això que l'espectacle d'eixa alba rogenca que acabe de disfrutar i que només el fort vent de ponent pot provocar em que indica que hui pot ser un gran dia. 

M'he alçat amb unes preguntes rondant-me pel cap: estic agraït de veritat per totes les coses bones? Senzillament, he d'acceptar o tractar d'oblidar els moments difícils? Generalment, es tendix a separar el nostre passat en coses bones que recordem amb satisfacció i les coses penoses que les acceptem i intentem oblidar.

Per això, una vegada que acceptem esta divisió, desenrotllem ràpidament una mentalitat en què esperem reunir més records bons que roïns, més coses per les quals estar agraïts que per les que sentir-nos ofesos, més coses que celebrar que coses per les quals lamentar-nos. Però, esta forma de pensar, que a primera vista pareix molt normal, si ho pensem, ens impedix que tot el nostre passat es convertisca en la base des de la qual alcem el nostre futur.

Veure en el nostre passat només les coses per les quals estar agraïts és un sistema molt complicat per a traure conclusions encertades de com hem arribat a viure este present i com ens enfrontem al futur. És difícil precisament perquè em dificulta afrontar els moments dolorosos i traure conclusions positives d'eixos mals moments.

Mirar al passat i estar agraït per haver arribat al present implica celebrar inclús les penes de la vida, perquè confie que, quan arribe el moment de prendre alguna decisió sobre el futur estaré més preparat.

Vaig aprenent a poc a poc que estar agraït a la vida em demana que este agraït a “tot”. Quan la nostra gratitud pel passat és només parcial, la nostra esperança per un futur nou no pot veure's mai complida. Si vull estar de veritat preparat per al futur que m'espera, si vull estar verdaderament alegre amb la perspectiva d'una nova vida, llavors tot el meu passat, ha de ser u, ha de convertir-se en eixa font d'energia que m'espente cap al futur.

Feliç Dia.

Dimarts 3 de desembre del 2019.

"Una cosa morta pot anar amb la corrent, però només un ser viu pot anar en contra seua." (G. K. Chesterton). 

Bon Dia: Pareix que hui tampoc podrem veure el sol a partir de les 08:02 hores, i és més que probable que quan a les 17:39 hores se'ns escape per l'horitzó hàgem passat tot el dia de sant Francesc Xavier sense haver disfrutat de la seua llum.

Sens dubte tindrem un altre dia gris, així que aprofitare l'ocasió per a tractar, una altra vegada, una qüestió més negra que gris ja que el 25 de novembre es dediqua a la violència de gènere.

Estic segur que ja hauré escrit sobre el tema i supose que ho vaig fer, més o menys, com ho vaig a fer ara, basant-me en el tan conegut; “no cometràs actes impurs” o el que és el mateix en la luxúria. Segons ho veig, la violència de gènere apareix quan no ens oposem a les nostres males inclinacions, quan no fem res per a allunyar-nos de la luxúria.

Si busquem en el diccionari ens trobarem amb esta definició de luxúria; 1. F. Desig excessiu del plaer sexual. Que ve a coincidir amb la majoria dels motius pels quals es produïx la violència de gènere. Per això crec que tot el que siga ensenyar a les persones com controlar la luxúria és un pas avant per a frenar-la, pense que l'educació per a la sexualitat que s'esta donant no resol el problema sinó que l'agreuja. Per això m'entristix que per un costat les instàncies oficials es manifesten en contra de la violència, quan, d'altra banda, fomenten l'existència d'agressors en potència.

Tots sabem, perquè ho hem vist o perquè ho hem comprovat que l'home luxuriós és masclista, ja que considera la dona com un objecte de plaer i per tant la desprecia com persona. I és que si mirem la conducta dels luxuriosos, estan convençuts que, amb la seua forma d'actuar fan un favor a les xiques.

No crec que es puguen eliminar en la seua totalitat les agressions sexuals, la història ens diu que la luxúria, ha existit sempre, a pesar de la intensa lluita del cristianisme contra ella predicant el sext manament de la llei de Déu. Però, m'atrevisc a dir que, sense ella, la luxúria s'hauria estés molt més.

Per això, em preocupa que eixes instàncies oficials que diuen combatre la violència de gènere, no facen cap cas, inclús detesten, tot este enfocament sobre la violència de gènere. La violència de gènere ha de ser combatuda, encara que sapiem que la victòria total és impossible. Però ha de ser combatuda en la seua arrel, educand als nostres jóvens perquè controlen la seua sexualitat. Cada un de nosaltres i la societat en general, guanyarien molt si evitem que els nostres jóvens caiguen en la luxúria. I disminuirien notablement eixos casos que ens impressionen per la seua atrocitat.

Per això, com he dit abans, m'entristixen algunes declaracions contra la violència de gènere. Un aspecte més de la ineficàcia dels nostres polítics que aparenten ocupar-se dels problemes i no els resolen.

Feliç Dia.

Dijous 28 de novembre del 2019.

"Una cosa morta pot anar amb el corrent, però només un ser viu pot anar en contra seu." (G. K. Chesterton). 

Bon Dia: Ens enfrontarem hui al sol a partir de les 07:58 hores i no serà fins a les 17:40 hores quan ens abandonarà. En este dijous que promet ser d'allò més interessant, ja que celebrem la festivitat, entre altres, de santa Caterina Labouré.

Em comentaven anit que tal vegada m'estic passant amb la meua insistència en què cal pensar i raonar, em remarcaven que molts dels mals que han afligit a la humanitat en el segle passat, el XX, es troben en l'aplicació de la filosofia moderna. Em recordaven que ja siga per l'individualisme de Descartes, el col·lectivisme de Marx o el nihilisme de Nietzshe, totes ens han portat a desastres. Em feien veure que el problema més greu hui en dia és que la cultura ha adoptat una mala filosofia, o siga que es tenia un sistema erroni de pensament. Anit em pareixia que tenien prou raó, però este matí ja no ho veig tan clar.

Donant-li voltes al tema, veig que eixa posició resulta relativament còmoda, perquè trasllada la solució de tots els problemes del pensament actual al treball d'uns especialistes, els filòsofs, que són els que haurien de proporcionar les solucions, mentres que es creu que l'individu de peu, lamentablement no pot fer res.

No obstant això, esta manera d'enfocar les coses, de considerar que hi ha filosofies bones i roïnes com si foren productes de consum, em pareix que no és la millor manera d'abordar esta qüestió tan important. No és que no sapiem el que ens passa, com Deia Ortega, ni tampoc que pensem malament o que hàgem optat per una mala filosofia. El que ens passa és més aïna que en la nostra societat s'ha renunciat a pensar. Qui es para un moment a reflexionar es dóna compte de seguida que en este món global qualsevol forma de pensament lliure i creatiu ha caigut víctima de l'ensordidor soroll general.

Recorde ara aquella frase que va escriure Pascal que “tota la desgràcia dels hòmens ve d'una sola cosa: el no saber quedar-se a soles en la seua habitació” em pareix que és ara més veritat que mai. Pensar és difícil. No proporciona una gratificació instantània com la major part de les coses que consumixen els jóvens. Qui pensa és considerat sovint com un ser estrany, com un extraterrestre.

Precisament són els filòsofs els que tenen com a professió recordar a la gent que no es pot viure sense pensar, que no podem traslladar les nostres decisions a altres, siguen les modes, les majories o la tradició. Si veiem la història de la filosofia ens trobem amb Sòcrates, el primer dels filòsofs, que es veia a si mateix com un borinot posat sobre la seua ciutat, Atenes, perquè no s'ensopira. La seua tasca era ensenyar a pensar amb llibertat. “Val més patir el mal que cometre'l”, deia, i afirmacions com esta li van portar a ser condemnat a mort. Possiblement mai ha estat de moda pensar.

La conflictivitat és un tret inevitable de la convivència humana en tots els seus nivells: des de la família fins a la comunitat internacional, passant per la comunitat de veïns, l'organització professional o, per descomptat, el Congrés. Molts renuncien a pensar precisament per a evitar-se conflictes: basta de fer el que fa la majoria. “Ho fan tots” és l'argument moral definitiu en favor d'una posició qualsevol perquè ens eximix de pensar.

Quan era jove, recorde que jo usava este argument davant dels meus pares, sobretot davant de ma mare, ella sempre em responia amb enorme convicció “si tots es tiraren per la finestra, tu et tiraries?”. Davant d'eixa pregunta, jo sempre considerava l'altura, “per si de cas”, deia, però només vaig arribar a entendre la força del seu argument molts anys després.

L'important era el convenciment de ma mare i potser es trobe en ella l'origen de la meua vocació filosòfica. Ma mare em donava les seues raons perquè estava convençuda de la veritat de la seua posició, però sobretot perquè volia ensenyar-me a pensar pel meu compte. Transferir les decisions personals a “el que fan tots” equival a tirar-se per la finestra, açò és, a deixar de pensar.

Feliç Dia.

Dimarts 26 de novembre del 2019.

"Una cosa morta pot anar amb el corrent, però només un ser viu pot anar en contra seu." (G. K. Chesterton). 

Bon Dia: Ja estem en el dia de sant Gonçal, així que disfrutem-lo, ho farem amb el sol des de les 07:55 hores fins a les 17:41 hores, en un dimarts que promet una bona temperatura.

Em pareix que ahir no deixe les coses molt clares, tal vegada perquè no vaig tornar a explicar el que entenc per una societat lliure i oberta; les societats obertes són la causa i al mateix temps l'efecte de la llibertat d'informar i d'informar-se. És així, ha d'existir la llibertat d'informació i per tant llibertat per a poder informar-se. 

No obstant això, veiem una gran quantitat de casos en què els que arrepleguen la informació pareixen tindre com a premissa el falsificar-la, i els que la rebem de no preocupar-nos. Els professionals de la informació es mostren tan predisposats a trair el deure de donar informació verdadera com els que la rebem estem tan desinteressats a disfrutar d'eixe dret.

A més, el que em crida més l'atenció és: com poden actuar, els uns i els altres, fins a tal punt contra el seu propi interés? Perquè la democràcia no pot viure sense una certa dosi de veritat. No pot sobreviure si eixa veritat queda per davall d'un nivell mínim. La democràcia, basada en la lliure elecció de les grans opcions per la majoria, es condemna a si mateixa a mort si els ciutadans que efectuen tals opcions es pronuncien quasi tots en la ignorància de les realitats, la ceguera d'una passió o la il·lusió d'una impressió passatgera.

La informació en la democràcia és tan lliure, tan sagrada, per haver-se fet càrrec de la funció de contrarestar tot el que enfosquix el juí dels ciutadans, últims decisors i jutges de l'interés general. Però què succeïx si és la mateixa informació la que se les enginya per a enfosquir el juí dels jutges? Ara bé, no observem que els periòdics, revistes o debats televisius, campanyes de premsa que remouen les consciències i originen les més poderoses mostres de rebuig, es caracteritzen, llevat d'excepcions, per un contingut informatiu la pobresa del qual corre parella amb la seua falsedat?

Inclús el que anomenem periodisme d'investigació, presentat com un exemple típic de valentia i d'intransigència, obeïx en gran manera a mòbils no sempre dictats pel culte desinteressat a la informació, encara que esta fóra autèntica. Sovint es posa en relleu una informació perquè és susceptible, per exemple, de destruir a un alcalde, i no per la seua importància intrínseca; es deixa de costat o es minimitza tal altra informació, molt més interessant per a l'interés general, però desproveïda d'utilitat personal o sectària a curt termini.

Des de fora, el lector, l'espectador o l'oient, distingix a penes, o en absolut, l'operació noble de l'operació mesquina. Però diga's el que es vullga del periodisme hem de guardar-nos d'incriminar als periodistes. Si un nombre massa reduït d'ells, en efecte, servix realment a l'ideal teòric de la seua professió és perquè, repetisc, el públic a penes els incita a això; i és, doncs, en el públic, en cada un de nosaltres, on cal buscar la causa de la supremacia dels periodistes poc competents o poc escrupolosos. L'oferta s'explica per la demanda. Però la demanda, en matèria d'informació i d'anàlisi, emana de les nostres conviccions. I com es formen estes?

En fi, una bona pregunta per a respondre durant tot este dia.

Feliç Dia.

Dilluns 25 de novembre de 2019.

"Una cosa morta pot anar amb el corrent, però només un ser viu pot anar en contra seu." (G. K. Chesterton). 

Bon Dia: Per fi és dilluns, intentarem tornar al costum de tots els dies, el sol farà la seua aparició a les 07:54 hores i ens acompanyara fins a les 17:41 hores, mentrestant podrem celebrar la festivitat de sant Moisés.

Pareixia complicat poder tindre unes hores tranquil·les durant el cap de setmana, però els llargs moments d'espera en la calma de la muntanya ho han aconseguit, només el fort vent hi ha trencat un poc la concentració.

Acabàvem la setmana passada dient que és ara, en estos anys, on es troben al mateix temps més coneixements i més hòmens que coneixen eixos coneixements. Dient-ho d'una altra forma, el coneixement ha progressat, i aparentment ha sigut seguit en el seu progrés per la informació, que és la forma de repartir-ho entre la gent.

Si observem al nostre voltant nos en adonarem que l'ensenyança es prolonga cada vegada més temps i que no es para d'assistir a qualsevol classe de cursos, a açò hem d'afegir que les ferramentes que s'utilitzen per a la comunicació de masses es multipliquen i estem rodejats de qualsevol classe de missatges en una forma inconcebible en la nostra joventut. Ara la informació es fa més i més igualitària i generosa, de manera que anul·la la vella discriminació entre l'elit en el poder que sabia molt poc i el comú dels governats que no sabia res. Hui, els dos saben o poden saber molt.

 La superioritat del segle XXI sobre els precedents pareix, doncs, fundar-se en que els dirigents o responsables en tots els terrenys disposen de coneixements més assortits i més exactes per a preparar les seues decisions, mentres que la gent, per la seua banda, rep amb abundància les informacions que li situen en posició de jutjar allò que s'ha encertat d'eixes decisions.

Si açò és així, en bona lògica deuria d'haver-hi una millora de la condició humana. Seria frívol afirmar-ho. Estes dos primeres dècades d'este segle se singularitzen per l'augment de les guerres, de l'augment d'immigrants i de refugiats… tots estos esdeveniments pareixen desmentir l'opinió general segons la qual el nostre temps hauria sigut el del triomf de la democràcia i el d'una millora substancial en la nostra societat. I, no obstant això, ho ha sigut, a pesar de tot, per una doble raó. Estem amb un nombre més gran de democràcies, les quals estan en millor estat de funcionament que en cap altre moment de la història. A més, inclús escarnida, la democràcia s'ha imposat a tots com a valor teòric de referència.

Les úniques divergències al seu respecte es referixen a la manera d'aplicar-la, a la «falsa» i a la «verdadera» posada en marxa del principi democràtic. Inclús si es denuncia la mentira de les tiranies que pretenen obrar en nom d'una pretesa democràcia «autèntica», o en l'espera d'una democràcia perfecta però eternament futura, ha de reconéixer-se que l'espècie dels règims dictatorials fundats en un rebuig declarat, explícit, doctrinal del principi mateix de la democràcia va desaparéixer amb l'afonament del nazisme i del feixisme en 1945, i després del franquisme en 1975. Les supervivències són marginals.

A pesar de tot cal reconéixer que els dirigents no democràtics disposen de la informació a títol professional el mateix que els dirigents democràtics, inclús si s'obstinen a negar-se-la als seus súbdits, sense, d'altra banda, aconseguir-ho per complet. Els fracassos econòmics dels països comunistes, per exemple, no procedixen de que els seus caps ignoren les causes. Generalment, les coneixen prou bé i ho deixen entreveure de tant en tant. Però no volen o no poden suprimir-les, almenys totalment, i es limiten, el més sovint, a combatre els símptomes per por de posar en perill un orde polític i social més preciós als seus ulls que l'èxit econòmic.

En estos casos comprenc el motiu pel qual la informació ha sigut ineficaç per a millorar eixa societat. Potser, a conseqüència d'un càlcul per complet racional, s'abstinguen d'utilitzar el que saben.

No obstant això, la impotència de la informació per a millorar la societat seria una desgràcia insignificant si no fóra conseqüència més que de la censura, de la hipocresia i de la mentira. Encara continuaria sent comprensible si s'afegiren a estes causes els mecanismes mitjanament sincers de la mala fe. No obstant això, em sorprenc al veure com considerem la mala fe com una segona naturalesa en la majoria de les persones la missió de la qual és informar, dirigir, pensar, parlar.

I ara, em pregunte: Podria ser que eixes persones amb eixa abundància de coneixements assequibles i d'informacions disponibles excitara el desig d'amagar-los més aïna que d'utilitzar-los? Podria ser que l'accés a la veritat desencadenara més ressentiment que satisfacció, la sensació d'un perill més que la d'un poder? Com explicar, doncs, l'escassetat d'informació exacta en la nostra societat, en la que ha desaparegut en gran part els obstacles materials per a la seua difusió, de manera que podem conéixer-la fàcilment si sentim curiositat per ella o simplement si no la rebutgem? Sí, és per estes preguntes com s'arriba a la clau del problema.

Però, eixes respostes necessiten un poc més de reflexió.

Feliç Dia.

Divendres 22 de novembre del 2019.

"Una cosa morta pot anar amb la corrent, però només un ser viu pot anar en contra seua." (G. K. Chesterton). 

Bon Dia: Se m'han passat les hores ràpidament, la quantitat de coses que he de fer durant este “cap de setmana”, que pose en marxa este divendres, m'ha obligat a retardar este “Bon Dia” fins a un més que probable "Bon Resta del Dia". El sol ja fa hores que camina il·luminant-nos i intentant fer el seu treball sense importar-li molt els meus tràfecs per a poder acudir a tots “els meus” compromisos.

A pesar de les meues presses, hui és un dia interessant en què se celebra la festivitat de santa Cecília i de sant Esteve, per la qual cosa hi haurà molts actes que ens ho recordaran i molts concerts a què es deuria acudir, només de mirar un poc la informació que trobem al nostre voltant ens bastara per a poder triar i donar-nos compte de la sort que tenim de viure en estos temps en què és tan fàcil accedir a tot tipus d'informació. 

Venim del segle XX, almenys jo, venim d'una societat que més que cap altra abans d'ella a tingut en el seu poder tanta informació, venim d'un segle que s'ha basat en l'ensenyança, la ciència, la cultura; en una paraula, en el coneixement, tenim la sort de tindre un sistema de govern que per vocació dóna accés a tots eixos avantatges: la democràcia. 

Sens dubte, ja es que igual que la democràcia, la llibertat d'informació i la llibertat de coneixement estan en la practica repartides d'una manera molt desigual per tot el planeta. Però, a pesar d'açò, el paper que exercix la informació en els hòmens que decidixen els assumptes del món contemporani, i en les reaccions del altres ant eixos assumptes, és incontestablement més important, més constant i més general que en èpoques anteriors. Els que actuen tenen millors mitjans per a saber sobre quines dades recolzar la seua acció, i els que experimenten eixa acció estan molt millor informats sobre el que fan els que actuen.

Si açò és així, ens deuria portar a la conclusió que la gestió que s'ha fet del món és per si mateixa més judiciosa que abans. És interessant per tant, pensar un poc si tot eixe coneixement, la seua riquesa, la seua difusió cada vegada a més gent ha donat els seus fruits. És una qüestió que importa sobretot quan sabem que hi ha hagut, en este segle XXI, un perfeccionament accelerat de les tècniques de transmissió de la informació i de l'augment continu de persones que d'ella s'aprofiten.

Anem a raonar-ho en este cap de setmana, i ja veurem el dilluns si hem tingut temps per a pensar i tindre alguna conclusió que valga la pena posar per escrit.

Feliç Dia.

Dijous 21 de novembre del 2019.

"Una cosa morta pot anar amb el corrent, però només un ser viu pot anar en contra seu." (G. K. Chesterton). 

Bon Dia: Comencem este dijous, com ha de ser normal un 21 de novembre, amb fred, 9,8 graus en el balcó. Amb el sol endevinant-se en l'horitzó i amb l'esperança que ens acompanye fins a les 17:43 hores, intentarem que este siga un dia inoblidable.

Amb el fred torna el café de mitja vesprada, i amb ell, una altra oportunitat per a la xarrada i la conversació, així que, ahir vaig tindre l'ocasió d'aclarir un poc més alguns aspectes de l'ultime “Bon Dia” que, pareix, té algunes coses per aclarir.

Em comentaven en la conversació que no és fàcil trobar la veritat de les coses perquè cada un de nosaltres pot tindre una “veritat”, la seua “veritat”. Però clar, perquè açò succeïsca s'ha de pensar que el ser humà és la màxima autoritat que existix, que no hem de respondre davant de ningú superior a nosaltres i que en conseqüència no hi ha regles generals, per la qual cosa han d'existir una gran varietat de posicions sobre un tema totes elles legítimament i igualment vàlides.

És a dir, no hi ha una “veritat” objectiva, el Bé i el Mal són intercanviables, com veiem en tants casos. Es tractaria de viure la nostra vida sense obligacions i gaudir sense traves. Però, tot açò té un gran problema, com la meua llibertat xoca amb la llibertat dels altres, en molt poc de temps s'acaben imposant les lleis dels més forts i les tiranies totalitàries, com hem vist, també, tantes vegades.

El que significa, si pensem un poc, que la idea que fa nàixer els meus drets de les lleis que ens dictem, deixa l'individu sense defensa enfront dels possibles abusos de l'Estat. I si hi ha diners per mig, panoli sóc si no el repartisc amb qui em de la gana o m'l'apropie, com hem vist a Andalusia amb els diners destinats als parats.

En canvi, per a molta gent, entre la qual m'incloc, hi ha una moral original que permet a l'home discernir per mitjà de la raó el que són el bé i el mal, la veritat i la mentida. El primer principi ètic amb què ens trobem és el que cal fer el bé i evitar el mal. Però com distingir el bé del mal? Esta és una resposta que no la té clara molta gent.

La dignitat de la persona o siga la dignitat humana exigix que es tinga una fidelitat a uns principis fonamentals de la naturalesa, uns principis que siguen comprensibles per la raó. Però açò és quelcom que molta gent, la rebutjar la Llei Natural i una part de la Declaració dels Drets Humans, no poden acceptar.

Això no significa, ni de bon tros, que seguint la Llei Natural tingam que a ser perfectes ni que la societat serà ideal, ni que no tinguem fallades i escàndols. Al contrari, qui no té principis, qui no sap distingir el Bé del Mal, la Veritat i la Mentida, i si ho saben, encara pitjor, són capaços de fer lleis oblidant-se del dret a la vida o declaracions oblidant-se del dret dels pares a educar els seus fills segons les seues pròpies conviccions.

Feliç Dia.

Dimecres 13 de novembre del 2019.

"Una cosa morta pot anar amb la corrent, però només un ser viu pot anar en contra seua." (G. K. Chesterton). 

Bon Dia: en la festa de sant Leandre pareix que ens va a costar un poc veure el sol, de moment a les 07:41 hores no a sigut possible, espere que fins a les 17:49 hores tinguem temps de poder-lo disfrutar.

Quan era jove, recorde que, abans de començar a tractar o discutir qualsevol tema ens agradava aclarir que era el que enteníem per tal paraula cada un de nosaltres, i recorde que era molt important perquè la discussió avançara i arribara a ser productiva. Dic tot açò perquè és el que faré ara.  

Fa dies que estic sentint i llegint, sobretot ahir, com s'utilitza sense fer cap aclariment més la paraula; “progressista”, “govern progressista” o “idees progressistes”. Frases o paraules que sense un aclariment diuen molt poques coses llevat que es falsifiquen el seu significat i s'altere el seu concepte. 

Segons la meua opinió, per progressista entenc una persona que està a favor de l'avanç de la humanitat, és a dir que està a favor de la promoció i del respecte als drets humans. També entenc que retrògrad és qui no respecta o combat estos drets. Em pareix una precisió important.

Com a cristià que sóc m'agradaria saber perquè, ja que sóc un decidit partidari dels drets humans, per definició sóc reaccionari o carca i no progressista. I si m'esteu dient que el progressisme consistix, com sent constantment, a defendre l'avortament, l'eutanàsia, el divorci exprés, la ideologia de gènere i totes les formes de família menys la natural, pensaré, per no emprar cap expressió feridora, que el meu interlocutor o no s'ha llegit la Declaració de Drets Humans o no li sobra el sentit comú.

Últimament veig que entre el relativisme moral tan de moda i la disciplina de partit, resulta que és un grup molt reduït de persones, determinen el que està bé i el que està malament, i és a ells, els que presumptament parlen en nom de la majoria que els vota, els que decidixen quins són els valors que cal aplicar.

Precisament perquè sempre tracte de defendre els drets humans, pense que és intolerable i clarament totalitari que es tracte d'interpretar la Declaració de Drets Humans com es vullga, inclús donant una galtada a la gramàtica i al sentit comú.

Per això no m'agrada que em diguen, per exemple, que l'avortament és un dret. No ho és ni per al fill que no naix ni per a qui participa en ell. Per això pense que els seus defensors no poden denominar-se progressistes perquè consideren que la vida humana no té valor.

El mateix crec dels que es declaren de fet a favor dels terroristes contra les victimes, com alguns partits o polítics que es van a assentar en el Congrés, no poden ser progressistes, són retrògrads perquè van en contra dels Drets Humans.

Ho tinc de tornar a dir, el meu ideal polític és la Declaració Universal de Drets Humans de l'ONU. En efecte, com a cristià, no puc amar el meu proïsme si no comence per respectar-lo. Per això el que he de dir és que podeu tindre les idees polítiques que vos done la gana, sempre que respecteu i defengueu els drets humans. Amb el pas del temps cada dia estic més convençut no sols de la veritat, sinó també d'allò que s'ha encertat d'este consell.

I, per descomptat, la persona, sindicat, partit o grup religiós que no es propose defendre els drets humàs que no compte amb mi, millor dit que compte que em va a tindre davant.

Feliç Dia.

Dissabte 9 de novembre del 2019.

"Una cosa morta pot anar amb la corrent, però només un ser viu pot anar en contra seua." (G. K. Chesterton). 

La temperatura a estes hores en què comence a escriure este “Bon Dia” torna a estar per davall dels 15 graus. 13,7 és el que llig en el termòmetre que em diu quina temperatura fa en l'exterior. Veig per la finestra que en el moment que el sol aparega a les 07:37 hores posarà les “coses en el seu lloc”, pujarà la temperatura segur, almenys fins a les 17:52 hores en què ens abandonara el sol. Hui no sols és el dia de reflexió si no que a més se celebra la festa de la Mare de Déu de l'Almudena, disfrutem-lo com es mereix.

Demà ens toca votar, hui ens toca reflexionar, i és interessant que ens diguen i que ens donen un dia perquè pensem el que farem, i, és que votar no és com fer un examen o una oposició en què se'ns presenta una espècie de qüestionari en què se'ns formulen una sèrie de qüestions a què cal respondre amb un simple senyal de verdader o fals.  No se li demana a l'examinand que redacte cap raonament que recolze la seua decisió de considerar la veritat o falsedat de l'enunciat. Per a l'examinador basta amb el nombre total d'encerts que li facilitarà l'ordinador.

Però l'acte de votar és molt distint, és raonar i argumentar sobre la veritat o falsedat d'unes propostes i per a açò es necessita un cert entrenament en la tasca de pensar, de discórrer, de reflexionar. Allò de votar sense pensar i estar disposats a acceptar el que ens diguen els mitjans de comunicació, les consignes del partit, les pancartes que podem llegir estos dies o els cartells electorals, deuria deixar d'estar vigent en la nostra societat a l'hora de votar. Hauríem d'utilitzar el cap per a distingir la veritat de la mentida. 

M'estic donant compte que les idees i consignes que circulen per ací estos dies s'accepten si es presenten amb l'etiqueta de progressistes i es rebutgen si són etiquetades de conservadores, tradicionals o religioses, sense més examen per a distingir la veritat de la falsedat, perquè tal cosa exigiria pensar i açò és perillós per als que busquen adhesions indestructibles, seguidors submisos i fidels votants.

Crec que d'una forma un tant de pessimista acceptem una “vida real” que ens donen prefabricada, amb la socorreguda frase “estem en un altre temps” que pareix justificar, per exemple, que la família no és el que era, que ara hi ha diversos tipus de família, encara que més aïna el que ocorre és que tot es dissol: hi ha més parelles que matrimonis o es parla més de “la meua parella” que del meu espòs o esposa. El bo i el pitjor, el bé i el mal, no tenen consistència permanent, depén del que opine la canviant majoria que triarem demà i del que legislen els polítics que eixiran de les urnes. Ens limitem a viure les sensacions que circulen al nostre voltant i a açò li diem realitat, sense acceptar que existisquen altres realitats a la que podríem arribar si ens preguntàrem com cap a per exemple Kant: què puc saber?, què he de fer?, què em cal esperar?, què és l'home?

Ens diuen que només ens cal buscar el plaer, disfrutar i consumir. No és nou allò de «mengem i beguem que demà morirem». És açò verdader o fals? Cal pensar-ho amb tota atenció, perquè ens juguem molt en la nostra resposta. Si no puc esperar més que la mort quin sentit té la vida? Verdader o fals?

Tinc alguna cosa que fer i decidir per mi mateix? Hauré de donar compte de la meua vida, de les meues accions, de les meues omissions? Què són els altres per a mi?

Respondre a tants interrogants és més dur i complicat que posar la “V” de verdader o la “F “ de fals en un qüestionari, exigix aprendre a pensar, cosa que no s'ensenya en el nostre més que millorable sistema d'ensenyança.

Descartes deia «pense, per tant existisc», que em porta a la conclusió que qui no pensa potser no existisca. Seguint esta línia vaig llegir fa temps una pintada que deia: “Pense, després destorbe”. Possiblement, si pensem, destorbem als que s'encaboten a manipular-nos.

Pensem hui, per a no votar demà manipulats.

Feliç Dia.