Bon dia!!!

 

Està matinada estic un poc frustrat pel complicat que em resultaria incloure'm en la democràcia actual i que la meua veu siga escoltada. No trobe els canals eficaços per a participar, només el vot i la difusió de les meues idees en les xarxes socials semblen ser les úniques formes de participació que trobe a mi abast.

Des de fora pot fer l'efecte moltes vegades de que existix un desinterés per la política, que no es deu necessàriament de l'apatia personal. Per a molts de nosaltres la política és important, però ja no creiem que la nostra vida i aspiracions realment conten per als qui posseïxen el poder.

Com pot la democràcia retornar-nos l'esperança? Una resposta la trobe en què tornem a tindre confiança en les institucions i per a això només veig un camí: la democràcia ha de personificar-se necessàriament en les nostres vides, amb tots els seus problemes i avantatges.

Este desinterés polític és només un dels molts símptomes d'una crisi més àmplia que afecta les democràcies. Si mire el que ens esta passant als espanyols, el que veig és un lliscament d'una democràcia electoral cap a una autocràcia electoral. I atés que un autòcrata busca a tot arreu ampliar el seu poder, és poc probable que este retrocés democràtic es detinga a curt termini.

Esta transformació succeïx de la manera següent: els aspirants a autòcrates aprofiten els mecanismes democràtics per a promoure ambicions autoritàries. A diferència de la forma clàssica d'arribar al poder per mitjà colps d'estat militars, l'autòcrata actual avança per etapes graduals dins de les institucions democràtiques.

El primer pas consistix a limitar la independència del poder judicial, omplint els tribunals de persones afins. Una vegada controlada esta garantia, recorren a estratègies sofisticades per a distorsionar la percepció pública, neutralitzar la dissidència, sufocar als opositors polítics i obstaculitzar l'acció de la societat civil. Atés que estes mesures s'introduïxen progressivament, els processos de autocratizació solen passar desapercebuts per a l'opinió pública. Quan el canvi es torna evident, els autòcrates ja es troben en una posició difícilment qüestionable.

Maratón de Valencia. Día 53

 

 En un primer momento nos puede suceder a los corredores que nuestro interés por la maratón tenga su origen un sentimiento de admiración por esa distancia mítica e incluso en la admiración hacia nuestros amigos que han conseguido terminarla. El paso siguiente es un sentimiento aventurero que nos invade, un sentimiento normalmente intenso, que nos lleva a querer entrenar y a desear prepararnos para acabarla. Nos sentimos bien queriendo ser maratonianos.

 Hasta aquí el corredor no ha puesto nada, todo es plácido, dejarse llevar de lo que apetece y gusta. Esa fuerza sobre la cual poco decidimos es la que nos guía hacía la maratón. El entrenamiento para la maratón es el paso siguiente que nos acerca un poco más a la carrera.

Lo que me gusta destacar del maratoniano es su capacidad para tomar decisiones, de decidir libremente hacer algo, de no hacer depender su entrenamiento de un capricho. Puede resultar muy difícil asumir esta idea en un tiempo en que se premia hacer las cosas sin esfuerzo y en la que se huye del compromiso.

 Nos fustigan desde los anuncios, las series de televisión, las revistas y tantos otros frentes con la idea que el hombre tiene derecho a la felicidad y que esta pasa para satisfacer todos los deseos y evitar el que cuesta. Mensajes publicitarios como: “te lo mereces”, “date el gusto”, “date un capricho”, etc. hacen una profunda huella en el subconsciente y acaban condicionando la actuación de muchos corredores que huyen del esfuerzo como de la peste. Estamos en el que se ha denominado “pensamiento débil”.

 Sin embargo, la grandeza del maratoniano se sitúa precisamente en su poder para comprometerse libremente y llevar a cabo su entrenamiento, aunque esto cueste mucho y requiera esfuerzo.

 Gracias a esta capacidad específica del maratoniano es como los corredores consiguen no solo acabar un maratón sino ir realizando marcas personales. Seguramente se dieron momentos de cansancio, de falta de ganas, momentos en que sin sacrificio y responsabilidad hubieran abandonado.

Bon dia!!!

 

Veig que hi ha una pràctica que comença a normalitzar-se en els actes polítics, la de boicotejar-los per ser d'una ideologia distinta. Veig també que per a això s'utilitza tot tipus d'argument amb el propòsit de cancel·lar la veu d'aquells que pensen d'un mode diferent.

Què porta a impedir, en defensa de la democràcia, que un altre mostre la seua visió?

Com hem arribat a esta paradoxa? Davant esta incongruència no està de més que mirem a veure si en les nostres relacions del dia a dia es pot trobar algun detall que ens porte a comprendre-ho. Segur que en el nostre cercle més pròxim ens trobem amb persones que pensen diferent. Convivim amb eixes persones? Com podem conviure amb eixes persones, sense pretendre callar-les ni transformar les nostres conviccions en armes contra ells?

La resposta sempre la trobem a practicar la nostra capacitat d'escolta. No sentir sinó escoltar. Ens trobem a vegades en situacions en les quals davant algú que expressa idees diferents a les nostres estem més pendents de respondre i de donar la nostra opinió que ens oblidem d'escoltar el que diu, de comprendre-ho.

Necessitem recuperar la capacitat d'escoltar. Defendre la democràcia és crear condicions perquè també l'altre puga expressar-se lliurement, encara que no ens agrade.

Bon dia!!!

 

Seguiré un matí més amb el tema de les protestes, crec que hem de pensar en les solucions a tot eixe malestar que estem veient en tota Europa.

El primer que se m'ocorre és preguntar-los a eixes persones que protesten. Intentaria explicar-los que sí, estem ja cansats i ja no ens queda quasi esperança, però què és el que volem? Per què estem cansats i sense esperança?

Es necessita buscar persones que reaviven els somnis de totes eixes persones i que no sols existisquen els que aviven el foc del cansament i la desesperació. No veig en la nostra societat actual moltes persones que simpatitzen amb eixos somnis. S'han de prendre decisions, que és precisament el que no estan fent els nostres polítics. És necessari reajustar les partides de gasto, perquè, si no es dediquen a les necessitats urgents de la gent, la situació empitjorarà i potser demà ens sumem també nosaltres a les protestes, eixe és el camí.

De fet, no és cert que es tracte d'una crisi que afecte només el col·lectiu implicat en les protestes. Esta joventut se sent sola davant eixos problemes i sol ho poden superar si troben a algú amb qui parlar. Han de trobar a persones en qui confiar i plantejar-los eixos temes. Em preocupa quan veig que no es donen estos moments, perquè és inevitable que estos jóvens tinguen els seus propis problemes, però amb qui parlaran d'això si no és amb els adults?

Jo crec que existix una voluntat per part de la majoria dels manifestants d'entrar en el sistema. Pense que al que s'aspira, per tant, no és a una societat diferent, sinó a la possibilitat de resoldre els seus problemes dins d'ella. No es critica el sistema, sinó el fet de no poder entrar en ell.

Bon dia!!!

 

Els motius que estan causant les grans protestes i manifestacions no són irresolubles, no obstant això, és necessari que comprenguem el que ens ocorre a cada un de nosaltres, sinó, ens dedicarem a posicionar-nos d'un costat o un altre.

Hem de veure on es troben les injustícies que crea el poder i des d'ací començar a solucionar els problemes. Un de les inclinacions injustes del poder el podem trobar en un sistema econòmic en el qual hem acceptat el preu com a únic indicador útil per a definir un valor i construïm les polítiques públiques sobre eixa base. No hi ha res dramàtic en això, és una cosa totalment donada per descomptat.

En este cas no es tracta de canviar-lo ni d'oblidar este sistema, al contrari, el que se li demana és que resolga. Quan es realitzen estes protestes no s'arremet contra la democràcia, no es qüestionen les promeses dels Estats Europeus, no es tracta d'una revolta antisistema.

En el fons, els manifestants es prenen molt de debò la democràcia, més de debò que les mateixes institucions que els representen. Si la democràcia promet pau, drets humans, llibertat d'expressió i dignitat en el treball, vivenda, però després no complix, hi ha un problema d'aplicabilitat dels seus propis principis.

És el moment de la política, d'això no hi ha dubte, però també és el moment d'aprofundir en les preguntes que genera el món en el qual vivim.

Maratón de Valencia. Día 52

      Una de las condiciones del éxito en un entrenamiento para la maratón es considerarlo como un trabajo. Quizás no sea para tanto, pero es claro que una de las características de un buen entrenamiento es el trabajo que tenemos que hacer para mantenerlo.

 Existe la idea, muy extendida, que lo básico y consustancial a la carrera a pie es disfrutar siempre corriendo. Según esta idea, un entrenamiento funciona mientras funciona la sensación de placer y un indicador que el entrenamiento de maratón es un éxito sería el nivel de satisfacción. Cuando se deja de sentir la sensación de bienestar en el entrenamiento, el maratón pierde su sentido y lo mejor es abandonarlo. Siguiendo esta idea, luchar para mantener el entrenamiento en contra del que dicta el sentimiento de goce sería de hipócritas.

 A partir de ese momento muchos corredores empiezan a buscar en otras distancias lo que no encuentran en la maratón. En vez de concentrar su atención y esfuerzo en recuperar o reconstruir ese objetivo que nos hemos marcado en el maratón se dejan llevar por el que da placer o de lo más fácil, empiezan por sentirse como víctimas y buscan consuelo en otras distancias. Tal vez lo que existía no era un objetivo realista sino solo pasión para correr el maratón.

 Un entrenamiento para la maratón donde lo más importante o lo fundamental sea disfrutar corriendo, es muy débil y puede explicar, en parte, el alto índice de fracasos y desilusiones en la maratón.

 Un entrenamiento tan largo como es el del maratón y que afecta tantos aspectos de la vida social de las personas como son la cantidad de horas de entrenamiento no puede estar sustentado sobre una cosa tan frágil y quebradizo como son los sentimientos de disfrutar. Téngase en cuenta además que los sentimientos de placer, por su misma naturaleza, son oscilantes y sujetos a subidas y bajadas que en la mayoría de los casos no dependen de la voluntad de un mismo.

 Los sentimientos dependen de numerosos factores internos y externos al hombre y a la mujer. Factores como por ejemplo la climatología, el cansancio, los desarreglos hormonales, el estrés, etc. hacen que varíen nuestros sentimientos de gusto y estados de ánimo.

 El entrenamiento de maratón tiene que estar constituido sobre algo un poco más sólido, una gran fuerza de voluntad.

Bon dia!!!

 

A això d'ahir, afegiria que una altra cosa que em crida l'atenció de totes eixes protestes és que no són els més pobres, sinó una classe mitja-baixa la que comença a protestar. La violència d'algunes d'estes protestes no em sembla que tinguen una justificació ideològica, no hi ha una raó concreta que porte a destrossar els carrers. Jo, sincerament, no sabria molt bé què dir-li a una persona que protesta d'esta manera; sent que tot sonaria a sermó.

Pense que estes protestes reflectixen un malestar, fins i tot pot ser que positiu. Les reivindicacions que es plantegen per exemple a Espanya per la vivenda tenen la seua base. El fet que hi haja una mobilització que denuncie este tipus de problemes no el veig com una cosa negativa. El que no entenc és la consternació que susciten en l'opinió pública, com si fora una cosa absurda. Este sentiment d'insatisfacció sí que ho entenc.

Si hui es manifesta tot este descontentament, significa que no sorgix hui i que porta temps bullint. En totes estes imatges no veig capritxos. No es pot dir, per exemple: Què no són ells qui per a protestar? el que seria un juí molt parcial. Intentar etiquetar este fenomen és una altra manera de quedar-se en la superfície, igual que la mera repressió, ja siga física o intel·lectual. No són vies suficients per a respondre a una reivindicació tan humana.

No tinc més remei que preguntar-me si tot este moviment, tota esta devastació que es produïx en les protestes, així com les protestes pacífiques, servixen per a construir alguna cosa o si, una vegada passat el moment cim, només caldrà arreplegar els trossos, sense cap benefici real.

Maratón de Valencia. Día 51.

 

Voy a mostrar hoy cuales están siendo los tiempos y los en las series de los entrenamientos que estoy realizando para la maratón de Valencia.

500 metros: 2’ 42’’.

400 metros: 2’ 10’’.

800 metros: 4’ 32’’.

1000 metros: 5’ 42’’.

3000 metros: 17’ 6’’ a 5’ 42’’.

5000 metros: a 5’ 49’’ el km.

De 20 a 25 km: a 6’. Ritmo de Maratón.

De 25 a 28 km: a 6’ 11’’.

Carrera media: a 6’ 36’’.

Largo: a 6’ 54’’.

Ritmo de recuperación: a 7’.

En el caso de la maratón los porcentajes que utilizo para calcular los ritmos, siendo el 100% el ritmo de maratón son los siguientes:

100 m al 120%.

200 m al 118%.

300 m al 115%

400 y 500 metros al 110%.

1000 y 2000 metros al 105%.

5000 metros al 103%.

La carrera media lenta al 90%.

El largo al 85%.

Fondo lento al 80%.

Estos son los números con los que me voy a enfrentar a la maratón, ya veremos el resultado.

Bon dia!!!

 

Estic veient en els periòdics que les protestes estan sacsejant Europa, he d'aclarir que quasi totes d'una forma pacífica, la qual cosa em porta a preguntar-me per què esta societat ix a protestar. Podria contestar amb una llarga sèrie de motius polítics i encara que siguen estos els que les inicien, no són la resposta completa.

Sense entrar en la violència que es veu en les telenotícies i que ocupa els titulars, veig que no apreciem els verdaders motius que les posen en marxa.

Segons ho veig, cada dia ens acostem un poc més cap a eixe punt d'inflexió que ens fa saltar. Però en els mitjans quasi ningú es pregunta pel significat de tot això. Recapacitem per sectors estancs i veiem un enfocament diferent en cada país europeu: a França es parla de l'educació, a Espanya del dret a la vivenda i a Itàlia del cost de la vida.

Són qüestions tan àmplies i comunes que podem perdre el rumb. Més enllà d'això, es percep un gran malestar que alguns reduïxen a la protesta, mentres que uns altres ho aprofiten. I són pocs els que es pregunten: d'on ve este malestar? I demà, una vegada que tot això haja acabat, què fem? Quin és el següent pas? Este debat brilla per la seua absència.

Una altra cosa que em crida l'atenció és la coincidència de les protestes, el fet que s'hagen desenrotllat mobilitzacions en diversos països europeus és significatiu. Em sembla que totes estes manifestacions es deuen en gran part a la crisi de l'Estat, que per tant és també una crisi d'Europa. Un Estat fort hauria de protegir els àmbits que es reclamen: l'educació, la vivenda, la dignitat del treball. En canvi, l'Estat actualment és feble just on és necessari.

Plantege per als pròxims dies una pregunta: com ho resolem?

Bon dia!!!

 

He vist que hi ha una moda que m'anima a convertir-me cada dia en despertar-me en la meua “millor versió”. Ja sé que com a lema sona molt bé i no obstant això en intentar seguir-la em ve al capdavant una pregunta; Com era la meua versió anterior? i per què mereix que la menyspree.

Tinc quasi la seguretat que la meua vida no té com a objectiu principal que em confeccione a mi mateix, sinó a rebre una vida que ja té valor abans que comence a millorar-la.

Tots eixos mètodes d'autoajuda veuen a la persona com un projecte que espera convertir-se en una obra definitiva mitjançant una sèrie de disciplines cada matí. Esta clar o almenys a mi m'ho sembla que és important l'esforç, el domini propi i la virtut.

I, no obstant això, hi ha una diferència molt gran que modifica tot este tema: cal millorar no per a meréixer ser estimats. Cal millorar perquè ja som estimats.

Quan sentim que el perfeccionament personal es convertix en el fonament de la nostra dignitat, qualsevol desengany aconseguix proporcions d'una ansietat descontrolada. Perquè, si no hem complit la nostra rutina, perdent pes, aprénent xinés, fet exercici 30 minuts, sentim que una cosa imprescindible ha eixit malament.

Una vida bona no és necessàriament una vida impecable. És una vida que aprén a estimar.

No és dolent que l'autoajuda estiga recomanant orde, exercici, silenci o disciplina. Tot això pot ser magnífic. El problema apareix quan confonem eixos mitjans amb el sentit de l'existència.

Perquè estarem d'acord tots que un pot alçar-se a les cinc, córrer deu quilòmetres, escriure els seus objectius, beure dos litres d'aigua i seguir sense saber per a què viu.