miércoles, 18 de noviembre de 2026

Maratón de Valencia. Día 63

 

Es posible que haya exagerado un poco al escribir sobre la esencia de la maratón y que haya acabado diciendo mis verdades sobre el ser de mi maratón. Es posible, y que el Cielo me perdone, que intentará ser original, y que se me critique por eso, y, sin embargo, me alegro porque he conservado mis verdades: pero he descubierto, no que no fueran verdades, sino simplemente que no eran solo mías. Cuando creía que estaba solo, en realidad estaba en la ridícula posición de estar apoyado por la inmensa mayoría de maratonianos.

Puede ser que a alguien le entretengan estos apuntes. Puede ser que diviertan a un amigo o a un enemigo leer como veo y siendo el maratón y el largo camino que he recorrido para entenderlo de este modo, cuando me hubiera bastado un almuerzo o un café con un maratoniano. Si alguien se entretiene aprendiendo como el correr y entrenar una Vuelta a pie, pueden producir una adicción a esta locura que es la maratón, posiblemente encontrara interesante no solo estos apuntes sino toda la colección.

A pesar de todo hay una división razonable en todo esto. Yo he escrito muchos de estos apuntes en este blog, y nada en la tierra me induciría a leerlo. Estas entradas se ocupan únicamente de mostrar el hecho real de que el maratón es la mejor raíz para alimentar y sujetar todo un mundo personal de la carrera a pie. No pretende discutir la cuestión, muy fascinante pero bastante diferente, de cuál es la mejor distancia para a un corredor popular.

Me he visto obligado por mero espacio a limitarme a lo que he sacado de mi experiencia; no toco el asunto tan discutido entre los corredores, de donde y como aparece este fenómeno de la locura por los maratones. Esto no es un tratado sobre el maratón, sino una especie de autobiografía desaliñada. 


Bon dia!!!

 


No tinc dubtes que ens trobem en un temps de crisi i esta impressió s'engrandix en estar envoltat estos dies d'una propaganda electoral que em mostra tota la indignació, inestabilitat, de salve's qui puga, de a mi que no em toquen, de generositat, de dubtes, egoismes, confusió, mentides, passió, jo ja tinc bastant amb el meu, de migrar, de veritats que fan mal, fragilitat… en estes dates, és quan més llibertat necessite.

Sempre he dit que la paraula llibertat mai és del tot innocent, però en estos dies d'eleccions, menys si cap. He de buscar la llibertat per a arribar al 29 de novembre votant en plena consciència, votant, encara que siga amb el nas tapat. Cada un s'ha de preguntar quina és la millor manera de trobar la llibertat. Pot ser que siga llegint, escoltant, debatent, buscant el silenci, preguntant o confirmant els nostres valors i creences, perquè els que no poden decidir per nosaltres són els missatges de la por ni de la ràbia, que serà del que m'òmpliguen el cap i el cor.

És clau per a la vida viure com es pensa, en cas contrari pensarem igual que vivim, és important per a caminar pels carrers en el dia a dia, és clau per a votar en consciència i que ningú et lleve la teua llibertat. Això sí, cal repetir una vegada més, votar només és un instrument més del que participar com a ciutadans, però no l'únic, i pot ser que ni tan sols el més important.

martes, 17 de noviembre de 2026

Maratón de Valencia. Día 62

 


Los que el próximo 6 de diciembre vamos a correr la maratón y ya lo hemos hecho en distintas ocasiones sabemos que vamos a experimentar una variada gama de emociones: euforia, dolor, duda, frustración, determinación y, finalmente, un inmenso sentido de logro y satisfacción. 

Si a estas emociones le añadimos una cosa tan necesaria como la disciplina, el sacrificio y la dedicación, veremos que además de mejorar nuestra condición física fortalecerá la mente y el espíritu. Y es que cada sesión de entrenamiento que nos lleva al maratón se convierte en una oportunidad para aprender sobre sí mismos y crecer como personas, y nos enseña a no rendirnos ante la adversidad, a seguir adelante, paso a paso.

Todo el anterior nos hace sentirnos como integrantes de una tribu, de una comunidad única que se mantiene unida por un objetivo común. Lo que hace que exista un apoyo mutuo entre todos sus integrantes, con consejos y camaradería que son fundamentales para superar los desafíos de la carrera. El maratón crea un sentido de comunidad entre los corredores, voluntarios y espectadores. Uniendo a personas de todos los orígenes y edades.

Acabar un maratón es un logro significativo que produce una gran sensación de orgullo y satisfacción. Es una prueba de que, con la determinación y la preparación adecuados, se puede superar cualquier obstáculo. Es mucho más que atravesar la línea de meta. Es un viaje de autodescubrimiento que nos enseña sobre nuestras fortalezas y debilidades. Es una oportunidad para desafiarnos a nosotros mismos y salir de nuestra zona de confort. Y, sobre todo, es una experiencia.

La vida, como el maratón, está llena de altibajos. Habrá momentos en los cuales nos sentiremos fuertes y motivados, y otros en los cuales nos veremos tentados a abandonar. Pero igual que en una carrera, lo importante es no rendirse y seguir adelante.

La esencia del maratón radica en la capacidad de superar nuestros propios límites y en la busca de la excelencia personal. Es una experiencia que nos transforma y nos deja una huella imborrable.


Bon dia!!!

 


Ja estem tots assabentats, el pròxim 29 de novembre, tindrem l'oportunitat d'acudir a les urnes. En estos temps de desencantament, polarització, i escandalo constant, formar part de la vida pública acudint a votar continua sent una de les formes més concretes de contribuir al bé comú.

No es tracta només d'exercir un dret en anar a votar. És també assumir una responsabilitat. Les decisions que es prenen en un govern i en les institucions afecten als jóvens, a les persones majors, a les famílies, als qui busquen ocupació, als qui migren a la recerca d'un futur millor i als qui es troben en situació de major vulnerabilitat. Quan votem, no podem triar només pensant en nosaltres mateixos; sinó també en quin tipus de societat volem construir junts.

No n'hi ha prou amb desitjar un món més just, més humà o més fratern. En una certa manera tenim l'obligació a comprometre'ns activament per a fer-ho possible i unes eleccions generals és una d'eixes formes de compromís. Acudir a votar suposa reconéixer que formem part d'una societat i que la nostra decisió té conseqüències per als altres.

Ara quan la política genera frustració o cansament, podem sentir-nos inclinats a la desolació. No obstant això, és una oportunitat per a modificar eixa desolació des d'una esperança que no ens porta a retirar-nos de la vida pública, sinó a involucrar-nos en ella amb responsabilitat i confiança.

Per això, de cara a este 29 de novembre, fem un esforç per informar-nos, reflexionar i participar. Votem amb consciència, pensant en el bé comú i en els qui més necessiten ser tinguts en compte. I animem també a altres persones a fer-ho. Perquè una democràcia més forta es construïx quan tots participem. I perquè, en el fons, votar és també una manera de cuidar al nostre proïsme i de posar l'amor més en les obres que en les paraules.

lunes, 16 de noviembre de 2026

Maratón de Valencia. Día 61

 



Es imposible analizar en estas breves reseñas lo que significa la maratón para muchos corredores, buscar la esencia de la maratón es complicado cuando se trata de una casa con tantas habitaciones. Por eso solo se trata de expresar, de dar voz a una pregunta que surge en cada maratoniano y que no deja de aparecer por muchas maratones que se tengan en las piernas: ¿Qué es esa cosa tan extraña, tan irreal y a la vez tan presente? ¿Qué es eso tan distante de nuestra vida habitual, y, sin embargo, tan capaz de tocar tan profundamente lo más íntimo? ¿Qué es tan superfluo ante todos los criterios prácticos, y, sin embargo, tan imprescindible para todo aquel que en su vida ha penetrado por una sola vez?

La respuesta, solo puede consistir en un esbozo de respuesta.

La esencia de una cosa es el conjunto de sus características fundamentales, permanentes, invariables y comunes, es decir recorrer 42195 metros sería la esencia del maratón, es lo que tienen en común todos los maratones. Ahora bien, entre las características esenciales nunca encontramos la del ser de nuestro maratón. Así, la esencia de un maratón es la de ser una carrera de 42195 metros que se hace corriendo a pie, pero no pertenece a su esencia el hecho de ser nuestro maratón. El maratón puede existir sin ser nuestro maratón, pero no al contrario.

Cada uno de nosotros llegamos o llegaremos al maratón de una forma distinta, lo cual hace que tengamos una forma propia de vivirla, puesto que es mucho más que una simple carrera de larga distancia. Es una metáfora de la vida, y no hay dos vidas iguales, una búsqueda de límites y un viaje hacia el interior de un mismo.

Los motivos que tenemos para empezar a entrenarla se convierten al cabo de unos días en un objetivo personal, prioritario. Ya sea mejorar nuestro tiempo, atravesar la meta o simplemente acabar, puede ser para superar un miedo, conseguir una meta personal, honrar a alguien o simplemente porque estimamos la carrera a pie. Cada corredor tiene su maratón. No importa si soy un atleta experimentado o si estoy empezando, la meta es siempre la misma: los 42196 metros.

Bon dia!!!

 


El 29 d'este mes votaré i, he estat pensant en, quant del meu pensament me l'he inculcat jo mateix?

He arribat a la conclusió que moltes vegades vaig massa de pressa. Llig un titular i reaccione. Veig un vídeo i tinc una opinió. Escolte a algú que pensa com jo i done per fet que té raó. A vegades fins i tot discutisc sobre una política sense haver llegit la proposta concreta.

No crec que el problema siga que es tinguen diverses opinions. El problema és que potser no estic perdent el temps necessari per a formar les meues. I, per a mi, això planteja una cosa encara més complicada. Des d'on comence? Des del que diu el meu grup d'amics? Des del que diu el polític de torn? O des d'una consciència capaç de buscar sincerament la veritat?

Potser, abans de preguntar-me a qui votar, hauria d'aprendre a fer una cosa molt més difícil: parar, guardar silenci, pensar, escoltar, i llavors respondre

Perquè potser no se'ns demana que tinguem una resposta per a tot, sinó que busquem la veritat amb honestedat.

I, enmig de tant de soroll, això pot ser ja una forma de llibertat.

domingo, 15 de noviembre de 2026

Bon dia!!!

 


Estem ja ficats en campanya electoral i em sembla que estem parlant massa malament dels polítics, tot ens sembla que és culpa de la política i dels polítics i el problema pot ser que es trobe al poble. I és que si no hi ha poble no pots tindre política o pots només tindre la política del domini. I el problema que jo veig ara és reconstruir el poble, i ací la política ajuda, però hi ha també altres coses, cal crear comunitats i tindre el valor de donar i tindre confiança en els que proposen una vida autentica.

La majoria de les persones pensen que el millor sistema es troba a prendre el poder i des de dalt cap avall canviar-ho tot. Però això és un error. Cal fer-ho al revés, hem de ser diferents i actuar des de baix cap amunt per a crear una nova política. I, és que: Com actuen els polítics? Estudien les enquestes i els sondejos i ens diuen el que volem sentir. Però moltes vegades el que volem sentir no és veritat.

És bo veure els sondejos i les enquestes per a saber el que la gent pensa, però després cal tindre el valor de dir la veritat davant de la gent. I si volem complir els nostres desitjos el camí a seguir és el del compromís, del sacrifici i del treball. Però hui no és així, quasi tots els nostres polítics tenen un problema que sobreïx sobre els altres: tindre un escó per al pròxim parlament. I estan disposats i preparats per a dir el que el poble vol sentir, que no és la manera de fer el que la societat realment desitja en el seu cor. És la manera de perdre's.

El poble no és una cosa que està o no està, el poble és un procés, un conjunt de processos. Cal activar molts d'estos processos. Construir una consciència social i actuar a partir d'ací. L'Estat no crea la societat, és la societat que crea l'Estat. Hem d'aprendre a ser eixa societat i unir-nos amb els que ja estan construint eixa comunitat en la qual es reflectixen els nostres ideals.

Lamentar-nos contra els que estan a dalt és sempre una cosa fàcil, però no cal posar massa esperança en això. El problema radica en què estic fent jo. I buscar el coratge de demanar ajuda, el coratge d'ajudar. Cada un de nosaltres sols no som res, però junts som poble.

viernes, 13 de noviembre de 2026

Bon dia!!!

 


No recorde ara qui ho va dir, però vaig llegir en algun lloc que tot el que existix mereix morir.

I si eixa frase tinguera raó Per què mereix morir? L'única explicació que jo li veig a estes hores de la matinada és que el desig que jo tinc és un desig sense fi i que tot el que existix no em dona una satisfacció adequada per al meu desig. Si jo mire tot el que m'envolta i m'agrada amb insatisfacció i amb ressentiment perquè no és la resposta adequada al meu desig. Llavors el que faig és obviar-ho o, si em concentre en el meu desig més profund, la meua relació amb el món és una relació negativa. Com pot ser positiva si no he trobat res que val la pena? Que val la meua vida?

És possible trobar una manera d'assaciar eixe desig en el cristianisme, però només es pot veure practicant-lo, el que succeïx és que moltes persones no troben resposta en cap lloc. Una gran part de la nostra joventut té desitjos i no tenen un camí cap a ells i d'ací ve que es tornen violents, perquè reaccionen quan es pregunten: Quin dret tens tu de ser feliç si jo soc tan infeliç?

Ens trobem amb una altra possibilitat i és que moltes persones opten per la indiferència, és a dir reduïxen el seu desig. I és que, si tenen la força per a viure amb intensitat el seu desig, que cal no oblidar que sempre és un desig de felicitat plena, s'adonen que viuen desesperats. I eixa persona per a obviar que està desesperada ha de reduir el seu desig. I al final ens trobem davant una generació que viu reduint el seu desig.

I quan eixes persones s'adonen de la grandesa del seu desig es desesperen i ixen al carrer i destruïxen el que troben. És això dolent? Per descomptat. Però cal entendre per què. Els bojos no tenen raó, són bojos, però tenen raons. I si no entens les raons de per què es van tornar bojos, mai els podrem ajudar.

jueves, 12 de noviembre de 2026

Maratón de Valencia. Día 60.

 

Cuando hablamos con otros maratonianos, algo que es inevitable, nos encontramos con muchas coincidencias, sabemos que cada uno somos distintos no solo como personas sino también como corredores, y, sin embargo, somos iguales a la hora de enfrentarnos con una maratón, y como corredores cada paso que damos lo hacemos, aunque a veces sin saberlo, por el camino trazado por todos los maratonianos que han convertido el maratón en una cosa heroica.

 Y esto no es, no vaya a pensarse, puro plagio de lo que han realizado los otros sino, al contrario, mera correspondencia a su esfuerzo y sacrificio.

 A veces, cuando nos preguntamos sobre el porqué de ciertos acontecimientos que nos llevan a correr un maratón o cuando queremos saber la razón de nuestro proceder o cuando, simplemente, nos hacemos esas inquisiciones que son tan difíciles de contestar, resulta fácil atribuirlo a la casualidad, a ese azar que nos lleva, sin saber, hacia dónde ni por qué.

 Pero nosotros sabemos que no hay la casualidad ni, tampoco, el azar en nuestra vida porque, de creer esto, dejaríamos el discurrir de nuestras carreras y entrenamientos en manos de unas fuerzas inexistentes; los corredores nos reconocemos en las manos de nuestros esfuerzos y, nos avenimos a hacer de nuestro entrenamiento una senda lo más recta posible hacia nuestros objetivos. “Las medallas se ganan en los entrenamientos, el día de la carrera solo se va a recogerlas”.

 Y aunque no sepamos el porqué de lo que nos sucede al decidir correr un maratón, estamos en la seguridad que será, siempre, algún pequeño acontecimiento. Y esto ya nos basta.

Por eso, cuando el que esto escribe pudo darse cuenta una calurosa tarde del mes de agosto de 1984, como Carlos Lopes ganaba el maratón olímpico de los Ángeles, ahí, definitivamente, comprendido que quería sentir lo mismo, quería correr un maratón. Entonces no sabía que esto me llevaría con el pasar del tiempo, a reconocer, en la maratón y en los maratonianos algo especial. Me di cuenta de que hay muchas experiencias que había que sentir en un maratón.

Y esto no ha sido por casualidad, ni por suerte; ni siquiera llevado por las manos de la fortuna. No se trata de un encadenamiento de sucesos meramente fortuito. No.

Bon dia!!!

 


Puc parlar i escriure molt de política i dels polítics i donar la meua opinió de cap a on hauria d'anar la nostra societat, però si al final no soc capaç de promoure eixa concepció de la persona que busca el bé comú no vaig a cap part. No puc limitar-me a responsabilitzar als polítics sense més.

Tots ens enamorem, això és el natural! Ens hem enamorat sempre, però ara tinc la impressió que no es confia en eixe amor. Se'ns diu veladament que l'amor és il·lusori i que no existix, el que existix és el sexe, que és diferent. Ens expliquen que qui mes vol és el que més patix i, per tant, en la primera ocasió en la que la relació es trenca, cal abandonar.

Des de sempre hem cregut en l'amor, en els nostres projectes i en la construcció d'una societat sana. I això és el que cal tornar a posar en el centre, esta hauria de ser la base per la que començar. Pense que es tracta d'un tema d'educació, d'educar a viure la relació amb l'altre. És a dir, educar a enamorar-se de la nostra parella, però també de la vida en general. Buscar trobades i donar-les confiança.

Si mire com han canviat les coses puc adonar-me que per als meus avis les relacions més importants de les seues vides es trobaven en un radi de 25 quilòmetres. Hui les relacions importants per a moltes persones estan a centenars de quilòmetres per no dir en altres regions, països fins i tot continents, i això és en part gràcies als nous mitjans de comunicació. Però cal anar amb compte perquè això permet construir comunitats més àmplies, però al mateix temps permet també no construir cap comunitat, donar la il·lusió d'una comunitat que no existix, crear una realitat il·lusòria que et deixa sol.  

Per això, la gent ha de saber utilitzar eixos mitjans críticament, a adonar-se d'on està la veritat i on està la il·lusió, ja que és molt fàcil crear il·lusions. No podem oblidar-nos del que ens envolta, de la nostra xicoteta comunitat, del que veiem cada dia en eixir de casa.