Maratón de Valencia. Día 56

 

Ya sé que a muchos corredores les gusta correr por sensaciones y no se quieren calentar la cabeza con ritmos, y está perfecto, muy bien si no nos interesan las marcas y solo correr un maratón por el placer de correrla.

 Pero correr un maratón puede llegar a ser un poco más que correr, no acertar con el ritmo de maratón puede ser un error, pero no hacer caso de ese ritmo no es un error sino una decisión que hemos tomado y por tanto seremos los culpables de las consecuencias.

 Generalmente la mayoría de los maratonianos después realizar un plan de entrenamiento para una maratón tenemos un ritmo de maratón en nuestras piernas, nuestras piernas tienen un ritmo capaz de llevarnos lo más rápidamente posible a meta, el problema surge al querer averiguar cuál es.

 Lo normal es que preparemos una maratón con la idea de realizar una marca y muchas veces nos duele reconocer que no podremos porque semanas antes ya vamos notando que no nos encontramos cómodos con ese ritmo que queríamos y como nos duele renunciar a meses de entrenamiento no rectificamos.

 Si no cambiamos nuestro ritmo de maratón pensando que con el ritmo de supervivencia podremos salvar la carrera, tristemente nos daremos cuenta de que si nos hemos equivocado con el ritmo de maratón el de supervivencia no nos salvará la carrera, nos va a ser imposible.

 Conocer el ritmo de maratón es fundamental, yo diría más, es una obligación para los maratonianos.

Bon dia!!!

 

Una de les característiques que més m'agraden i que més ens separen als mediterranis dels centre i nord europeus és la nostra inclinació per a somiar i desitjar, que d'alguna manera es tracta d'una inclinació de plenitud, i per la imprevisibilitat o espontaneïtat de les nostres cultures.

No m'estranyaria que fora el clima el causant d'estes diferències ja que no hem d'estar a tota hora en una lluita constant contra els mitjans, ni amb la necessitat de planificar a consciència els mesos que tenim per davant, i diria més el nostre clima ens convida a somiar amb el que més ens agrada en una vesprada de calor a l'ombra d'una morera. Potser és també perquè el blau del cel quan és intens desperta la imaginació cap a llocs llunyans.

En una certa manera sentim la necessitat de formular hipòtesis, que poden ser sobre la veritat i conegut, o sobre el desconegut i incert. Tampoc ens privem a vegades d'una certa melancolia breu cap a eixe passat perdut, però ens centrem més a veure eixe passat com a combustible per al futur, i no com a refugi o recreació pa no fer res.

Ens agrada aprofundir en les promeses conseqüents, en l'acció, pensem en els “faré” i en “hi haurà”, que és on al cap i a la fi ens juguem els fets més enllà dels laments i les lucubracions mentals. Podem amb eixe: “pensat i fet” dels llançats i els valents, actuar, nomenar, ferir la realitat.

Tenim com tots algun Paradís al qual, de tant en tant, ens agradaria tornar. Però potser viure siga aprendre que no podem viure permanentment mirant cap arrere. Podem conservar els nostres records amb carinyo, agrair el viscut i continuar buscant noves formes de felicitat.

Bon dia!!!

 

Espere que estiguem d'acord que tota societat es basa en unes relacions socials, per tant, té molt a veure amb la realitat de les persones. I això succeïx en totes les societats, des de les primitives fins a les modernes. Tota societat produïx algun tipus de cultura. Una cultura que compartim sense adonar-nos. No vull dir amb això que tots tinguem els mateixos valors ni les mateixes idees, però si que compartim alguna cosa que en una certa manera donem per descomptat.

Un bon exemple seria la manera d'expressar-nos. Es compartix un idioma; podem tindre les idees que vulguem, lo que siga, però compartim el mateix idioma. Pots intentar usar paraules distintes, però continues transmetent una cosa que ens representa.

Qualsevol societat hauria de basar-se en una realitat humana que es donara per descomptada. Però això ha canviat. Veiem com, des de fa dècades, existix una crisi del concepte mateix de la realitat de les persones. Per exemple: ja no hi ha connexió o existix molt poca entre la societat i el territori en la qual se situa. Estem globalitzats.

La nova economia ha fet desaparéixer una economia pròpia de qualsevol societat. Fins i tot el nostre treball ja no fomenta les relacions socials. I això és nou. Abans, qualsevol gremi tenia la seua pròpia manera de parlar, la seua manera d'expressar-se, tenien una cultura. Tenien alguna cosa en comú; sabien que ho tenien. Això s'ha acabat. Ja no hi ha classe treballadora. El que tenim és persones massa individualitzades. Les nostres relacions amb els altres es produïxen en Internet, en el ciberespai. Ja no són amb el meu veí. Ja no vaig al carrer del costat a comprar menjar. Ho mire en Internet, em desplace quilòmetres a centres comercials lluny del meu veïnat. Ja no conec a la persona que cuina el que menge. Ja no tinc converses amb els meus veïns.

La vida social s'ha tornat fragmentada, individualitzada i globalitzada i això es manifesta en la cultura. Estem en una cultura global. Puc formar un grup de corredors amb gent d'Itàlia, França, etc. En eixe grup només parle de córrer i mai conec a eixes persones. El món està segmentat i, per això, tenim una crisi del concepte mateix del que som. La cultura de la societat on vivim ha de reflectir com entenem les nostres relacions amb els altres.

Ara el que tenim són unes relacions artificials i uns contactes socials que són impersonals, d'ací ve que el concepte del que som com a éssers individuals siga tan difícil de definir.

Bon dia!!!

     

M'he adonat que fa temps que no m'avorrisc, i això crec que no és massa bo. Solament estar una estona sense fer res, pensant en les meues coses i res més que això, sense una altra cosa que fer.

I dic que pense que no és massa bo perquè estar avorrit m'ha donat moltes satisfaccions. Recorde que d'eixes hores m'han sorgit idees noves, viatges inimaginables i maneres diferents d'enfrontar la vida. Quan m'avorrisc inevitablement pense, i quan pense en el que vull o en el que em fa falta, se m'ocorren idees per a aconseguir-ho, entre moltes altres coses.

I, ara m'adone que fa un temps en què sent que estic tenint por d'avorrir-me, estic massa enganxat i em molesta desenganxar-me. Enganxat a les xarxes socials, a les notícies, a la música, als viatges… Seduït per estímuls externs constants. I clar, com no estar atrapat per alguna cosa que em mostra el que m'agrada? No m'estranyaria res que este siga el motiu pel qual tant ens costa trobar eixa tranquil·litat interior que sembla escassejar en el nostre món.

I així, se'ns passen els dies amb eixa por d'avorrir-nos ja que si ho fem, pensarem, i ens preocupa que només pensem en coses desagradables. Llavors, tirem la mà a la butxaca i traiem el mòbil, que és la millor manera que hem trobat per a silenciar eixos pensaments. I el problema no està en el que pensarem quan ens quedem en silenci, sinó en la quantitat de temps que portem sense sentir eixe silenci.

Ho intentem, procurem relaxar-nos i escoltar el que ens puga dir el cor i, si l'aconseguim, ens atabalem, no sabem que fer amb el que sentim, ens falta practica i davant esta novetat tornem a agafar el mòbil.

Tal vegada, no estaria de més que dedicàrem un temps cada dia a estar avorrits, en silenci, sense fer res, sense intentar pensar en el mòbil. Anar agafant experiència i pràctica. Les primeres vegades pot ser normal que ens coste, que sorgisquen pensaments molestos, no eixirà a la primera. És suficient amb aprendre a estar.

Bon dia!!!

 

Com més llig i pense en les fortes manifestacions de setmanes passades i dels seus motius, més creix en mi una sensació de malestar, de no sentir-me satisfet, incomplet. En eixes protestes hi havia alguna cosa que escapava a una simple qüestió de tensió social i d'economia injusta. Moltes de les persones que van eixir a protestar no expressaven amb els seus gestos —a vegades imprudents i destructius— una consciència política ni una actitud revolucionària.

Em fa l'efecte que han trobat, en eixes les protestes contra l'encariment de la vida o la vivenda, una manera de donar curs a una ràbia, un avorriment i un malestar, sobretot existencial, per una vida que pel que sembla no els oferix res pel que valga la pena construir, comprometre's i —en última instància— estimar.

Vull deixar clar que tot l'anterior no fa que m'oblide en absolut del problema d'una economia que mata, ni d'unes relacions de poder que em semblen injustes, les desigualtats i l'arrel de la pobresa que cal esbrinar.

Sempre he buscat les causes d'eixes protestes en qüestions econòmiques i ara comence a adonar-me que també hi ha una qüestió més profunda, és veritat que potser per culpa de les tensions econòmiques, però que és sobretot existencial. El que fa que la meua capacitat per a saber realment els motius i imaginar qualsevol solució resulte insuficient. No infructuosa, però incompleta, com si em deixara alguna cosa pel camí.

Els motius econòmics que puc endevinar poden ser encertats i els problemes que causen poden ser reals, sens dubte, però el moll de la qüestió és que jo no els tinc, els tinc resolts i això es reflectira d'alguna manera en la meua visió.

Tots eixos problemes fa temps que els vaig solucionar i la meua resposta ara davant ells es basa en unes solucions que és fàcil que ara ja no servisquen, pot ser que esmenen les conseqüències, però deixaran intacte el problema de fons. Puc demanar més esforç, més disciplina i més sacrificis. Però estos consells són preocupants, fan l'efecte que jo s'on s'han de dirigixen eixes persones i que em veig en l'obligació de portar-les fins allí. Com si el que importara fora portar-les a un lloc segur en comptes d'ensenyar-los, de donar-los les ferramentes perquè solucionen eixos problemes.

Maratón de Valencia. Día 55.

 

Los que hemos corrido alguna maratón sabemos que es una carrera donde la estrategia tiene que ser mucho más exacta que en cualquier otra distancia, elegir adecuadamente los ritmos en cada parte de la maratón es un arte y una necesidad.

 Me gusta decir que en un maratón tienen que existir tres tipos de ritmos; el ritmo de maratón, el de ataque y el de supervivencia.

 El ritmo de maratón sería el que nos tiene que llevar desde la salida hasta la meta para conseguir nuestro objetivo.

 El ritmo de ataque es el que todos los maratonianos quieren disfrutar cuando una vez pasados los primeros treinta y tantos kilómetros nos hemos dado cuenta de que el ritmo de maratón nos permite correr más rápido los kilómetros que nos faltan y decidimos acelerar hasta meta.

 El ritmo de supervivencia es el que una vez llegado a los primeros treinta y tantos kilómetros nos damos cuenta de que hemos sido demasiado optimistas con el ritmo de maratón y tenemos que ajustarnos a un ritmo que nos lleve como sea hasta meta.

 Estos ritmos son los que todos los maratonianos buscamos en los entrenamientos y que llevamos memorizados o apuntados en cualquier lugar.

 Cómo veis es fácil; el ritmo de maratón nos llevara hasta la marca que buscamos, el ritmo de maratón más el de ataque nos llevara al éxito más absoluto o sea correr por debajo de lo que esperábamos y el ritmo de maratón más el de supervivencia nos llevara a perder ese minuto o como máximo dos minutos que incluso nos dejara satisfechos por el maratón que hemos corrido.

 Estos ritmos son fáciles de cumplir en un maratón como València y son los únicos que llevamos preparados si no existen condiciones meteorológicas que nos obliguen a echar mano de otros que no vendría mal que tuviéramos preparados.

Bon dia!!!

 

La situació de molts jóvens europeus és molt complicada, sobretot per problemes com el de la vivenda. El futur per a molts és incompatible amb l'esperança. Però Europa continua sent Europa.

I la pregunta sorgix sola: Per què succeïx això en el lloc del món on millor es viu?

Jo pense que existix, sens dubte, una complicació de fons, veig un descontentament al qual no se sap com identificar. Abans tota la nostra força la posàvem a construir, a fer coses, i ara només es manifesta com a protesta i lament.

Veig estos dies com els més jóvens incendien els carrers i eixa actitud em desorienta, i la meua primera reacció és demanar orde, però a més existix o almenys m'ho sembla que tinc una fractura generacional que m'impedix comprendre a eixos jóvens i la impressió que em dona és que no els entenc perquè ells no es comprenen a si mateixos.

Estan inquiets amb desassossec i disgustats, i encara que la seua experiència en estos aspectes és intensa la veig imprecisa; no té forma i no es jutja. El que si que fan en molts casos és canalitzar-la a través de populismes ideològics o en la busca de bocs expiatoris en els polítics, en les institucions, en els migrants.

Pot ser que una de les coses que ens donen alguna explicació de tot això que està succeint és que ens trobem vivint una existència que es veu reduïda a complir regles i formalitats decidides per uns altres que es troben molt lluny de la nostra vida real.

Cada vegada són més les persones que sent capaces d'interpretar situacions complexes des de la seua experiència i de jutjar-les segons criteris morals i estètics es transformen en simples executors de protocols, guiats per regles, aliens a la interpretació i a un juí moral.

Quan la nostra capacitat de juí se substituïx per regles, el nostre mode d'estar en el món canvia.

Bon dia!!!

 

Una cosa que no vaig aclarir ahir sobre l'autocràcia electoral és que per molta importància que tinga l'autòcrata, estes persones no podrien desmantellar les institucions democràtiques sense el suport de l'electorat. Sense l'ajuda popular, mai haurien aconseguit aconseguir el poder ni minar les garanties democràtiques. No obstant això, he d'afegir que la relació entre els líders populistes i els seus seguidors no és només una simple instrumentalització electoral: es tracta més prompte d'un procés d'identificació recíproca entre líders i seguidors, així com entre els propis seguidors. És esta identificació entre els líders populistes i els seus seguidors el que permet que els moviments populistes tinguen èxit i que les democràcies s'enfonsen.

Per què, succeïx això? Per què, llavors, les persones que formen estes democràcies han triat per fer costat a polítics que no es preocupen de la democràcia?

La primera resposta que trobe és la que són les mateixes democràcies les que els han abandonat. Ho veiem en les en les últimes manifestacions, només interessa la democràcia quan veiem que se'ns escolta i que les nostres condicions de vida mostren millores reals.

Quan estes dos condicions no es complixen, la democràcia és només a un discurs dirigit a les classes més previlegiades. Encara que això es puga considerar com una opinió amb molt poca base, la veritat és que la percepció de les persones que no veuen millores en les seues vides és eixa.

Les condicions materials de vida de moltes persones s'han quedat fora d'una economia que sembla fora de control; els seus valors s'han desestabilitzat per un món sociocultural que canvia ràpidament; les seues aspiracions són ignorades pels processos democràtics que pretenen representar-los. Este abandó se sent amb més intensitat en les capes més baixes.

Quan s'entra en una crisi, quan més se sent la necessitat de sentir l'ajuda i el suport d'una societat democràtica és quan es fa patent que la democràcia no s'ha fet present per a solucionar eixos problemes. I és el sofriment d'estes persones el que les porta a acostar-se a persones que prometen solucions immediates, encara que vagen a representar problemes a llarg termini.

Maratón de Valencia. Día 54.

 

Una de las diferencias básicas entre la maratón y el placer de correr es el compromiso. En la maratón hay un acto de compromiso libre y responsable. Quiero correr el maratón, quiero entrenarla, quiero realizar mi marca personal y estoy dispuesto a luchar por eso. Estoy dispuesto a hacer el que sea necesario para mantener ese compromiso durante muchas semanas.

 Al contrario, lo que caracteriza a la carrera a pie como entretenimiento es precisamente la falta de compromiso. Hay unas ganas para correr mientras estemos disfrutando y pasándolo bien pero solo mientras dure esto. Se parte de la idea de que cuando no vayan bien las cosas o falle el estar disfrutando, no hay nada que nos obligue a seguir adelante, no hay compromiso ni auténtica obligación.

 Decía que el maratón es ese paso más que se da cuando hacemos intervenir eso que es específico del maratoniano, el compromiso.

 Desde ese momento en que decidimos empezar ese largo camino hacia el maratón se entra en otra dimensión. Ya no puede ser el placer, que es muy importante, el que rija los entrenamientos. Hay que dar el máximo valor a la voluntad, a la exigencia y al entrenamiento diario para mantener la ilusión en correr la maratón.

 La afirmación anterior no es muy popular, de hecho, se me puede decir que en este asunto soy muy frío y demasiado calculador. Nada más lejos de mi intención. Repito que la pasión es muy importante pero no puede ser la guía ni el cimiento de un entrenamiento para la maratón, estaría construido sobre arena.

 A nadie le extraña que los entrenamientos de los corredores de élite suponen un esfuerzo. Desde que suena el despertador hasta que se apaga la luz por la noche tienen que vivir para la maratón y, en muchos casos, hacer lo contrario del que les apetece. Sin embargo, a pesar de lo que he dicho, se puede disfrutar del entrenamiento.

 Del entrenamiento para la maratón se pueden conseguir muchas cosas positivas. Proporciona satisfacciones cuando está adaptado a nuestras calidades físicas, eleva la autoestima cuando es reconocido por otros, facilita amistades y relaciones entre muchos corredores, sirve para mantenernos unidos en un club y lo más importante para los maratonianos, supone participar en la carrera de las carreras, supone participar del mito de la maratón.

Bon dia!!!

 

Està matinada estic un poc frustrat pel complicat que em resultaria incloure'm en la democràcia actual i que la meua veu siga escoltada. No trobe els canals eficaços per a participar, només el vot i la difusió de les meues idees en les xarxes socials semblen ser les úniques formes de participació que trobe a mi abast.

Des de fora pot fer l'efecte moltes vegades de que existix un desinterés per la política, que no es deu necessàriament de l'apatia personal. Per a molts de nosaltres la política és important, però ja no creiem que la nostra vida i aspiracions realment conten per als qui posseïxen el poder.

Com pot la democràcia retornar-nos l'esperança? Una resposta la trobe en què tornem a tindre confiança en les institucions i per a això només veig un camí: la democràcia ha de personificar-se necessàriament en les nostres vides, amb tots els seus problemes i avantatges.

Este desinterés polític és només un dels molts símptomes d'una crisi més àmplia que afecta les democràcies. Si mire el que ens esta passant als espanyols, el que veig és un lliscament d'una democràcia electoral cap a una autocràcia electoral. I atés que un autòcrata busca a tot arreu ampliar el seu poder, és poc probable que este retrocés democràtic es detinga a curt termini.

Esta transformació succeïx de la manera següent: els aspirants a autòcrates aprofiten els mecanismes democràtics per a promoure ambicions autoritàries. A diferència de la forma clàssica d'arribar al poder per mitjà colps d'estat militars, l'autòcrata actual avança per etapes graduals dins de les institucions democràtiques.

El primer pas consistix a limitar la independència del poder judicial, omplint els tribunals de persones afins. Una vegada controlada esta garantia, recorren a estratègies sofisticades per a distorsionar la percepció pública, neutralitzar la dissidència, sufocar als opositors polítics i obstaculitzar l'acció de la societat civil. Atés que estes mesures s'introduïxen progressivament, els processos de autocratizació solen passar desapercebuts per a l'opinió pública. Quan el canvi es torna evident, els autòcrates ja es troben en una posició difícilment qüestionable.