Bon dia!!!

 

L'altre dia vaig dir que la solidaritat és un bon principi per a planificar en una societat l'acció social amb la finalitat que els desiguals es convertisquen en iguals i, que la fraternitat és el que permet que els iguals siguen persones diferents. Per tant, la fraternitat és necessària per a establir lliurement uns certs objectius que ens siguen comuns i assegurar que es complisquen unes certes normes essencials.

Dit l'anterior, posaré un exemple amb el qual puc saber si eixos conceptes de justícia social s'estan aplicant en la nostra societat. Mirant en quines condicions estem tractant als migrants, als refugiats i a tots els que són obligats a desplaçar-se a causa de la pobresa, la violència…etc.

El mode en el qual la nostra societat els tracta mostra si la idea de justícia està guiada per la por o per la fraternitat. Si els tractem simplement com un problema que cal resoldre estem davant una justícia sense més. La justícia social és la que els veu com a persones amb dignitat, recursos i somnis, que tenen dret a ser tractades amb respecte i demanen l'oportunitat de poder formar part activa de les societats que les reben.

La justícia social, en aquest cas, ens ha de portar almenys a dos compromisos. Primer, protegir el dret a l'esperança de qui està obligat a deixar la seua casa, garantint-li vies segures i legals, unes condicions d'hospitalitat dignes i processos reals d'integració. I segona, promoure també el seu dret a romandre en la seua terra en pau i seguretat, afrontant les causes profundes que l'obliguen a migrar, incloses les causes relacionades amb les injustícies econòmiques i a la crisi climàtica si es dona el cas. Quan aquests drets són respectats, les migracions poden ser una ocasió per a saber si la nostra societat entén el que significa la justícia social.

Maratón de Valencia. Día 48

 

Voy a seguir mostrando cuáles son los principales fundamentos de mi entrenamiento.

Lo que estoy haciendo para conseguir aumentar el tamaño de mi corazón y así aumentar el volumen de sangre capaz de bombear, cosa que por cierto no se consigue en la primera maratón, y acostumbrarme a convivir en carrera con el acido láctico, estoy recurriendo a las famosas series de 3 repeticiones de 400 hasta llegar a la cantidad de 15 repeticiones, que realizaré a un ritmo bastante rápido, al 110%. Con una recuperación de 3 minutos a ritmo lento.

Voy a seguir ahora con una sesión de entrenamiento un poco más complicada, buscaré un sistema que nos ayude a consumir grasas, hasta ahora el sistema que había utilizado era lo de la carrera lenta y larga, que continuaré utilizando y que me dará también el fondo, pero este año probaré un método nuevo que añadiré al anterior.

 Resulta que si corro a ritmo de maratón en teoría consumiré glucógeno hasta que se agote, pero si lo hago a un ritmo un poco más lento mi organismo lo reservará y utilizará las grasas, para que esto suceda deben de pasar algunas cosas, primero tendré que enseñar a mi organismo a que ritmo debe de consumir glucógeno, para lo que utilizaré tres sistemas:

El fondo veloz, o sea una serie de 10.000 m. al 103%

La variación larga en progresión o sea 3 repeticiones de 5000 m. al 97%, 100% y 103%. Con 1000 m de recuperación.

La variación media en progresión o sea 4 repeticiones de 3000 m. al 95%, 97%, 100% y 103% con 1000 m de recuperación.

 El día y el lugar en que voy a realizar esta clase de entrenamiento va a ser en las competiciones de fin de semana, la variación larga en progresión en las medias maratones, y las otras dos en las carreras más cortas.

Bon dia!!!

 

Em sembla que va ser ahir quan deia que les persones som capaces de traure conclusions, tenim una espècie d'instint. No necessitem parar-nos sempre a raonar per què alguna cosa desentona o una idea ens resulta sospitosament molesta. La nostra experiència ho reconeix perquè ja abans ha escoltat o llegit, ha parat atenció a una cosa relacionada i la memòria ens dona un juí, ens crea una opinió.

A tot l'anterior ho podria denominar formació. No es tracta d'emmagatzemar informació, sinó deixar que tot el que aprenem vaja creant el nostre juí.

I per a tot això es necessita temps, repassar les experiències, tranquil·litat, memòria i tal vegada també uns moments en els quals ens podem avorrir deixant la nostra ment en blanc, descansant. I tot això és quasi impossible d'aconseguir en una societat que sembla obstinada que no fem res d'això.

Sense adonar-nos portem un temps amb una curiósa costum, la de renunciar a qualsevol classe d'activitat que no ens done una satisfacció immediata. I això no és normal. És a dir, ara primer consultem abans de recordar o preguntem abans de pensar.

Quantes vegades busquem en Google abans d'intentar pensar si ho sabem? És més, comencem a demanar que ens redacten una nota abans de saber què volem dir.

Estem en un punt en el qual ja no pensem per a donar una resposta, sinó que formulem una pregunta perquè un altre pense la resposta. I és que per a utilitzar bé tot el que la tecnologia i la intel·ligència artificial ens pot aportar fa falta que tinguem abans intel·ligència.

Si no, és com utilitzar la calculadora del mòbil sense comprendre les matemàtiques, que sí, que tindrem el resultat de l'operació, però no sabrem que sentit té. Una IA pot donar per bo que 2x4 siguen 8 sense cap problema perquè no té un món d'experiències contra el qual contrastar.

He de recordar-vos que si no recordem dependrem de qui ho emmagatzema, si no saps entendre un mapa de carreteres sempre dependras del GPS, si no aprenem a escriure dependrem de l'assistent ortogràfic i gramatical, si no distingim una bona resposta d'una altra brillant però falsa dependrem completament de la màquina que ens la dona.

Pense que és interessant fer un esforç i dedicar-li un poc de temps a eixes ensenyances que últimament es consideren com a inútils. Seria un començament per a no confondre el que és comoditat amb progrés humà.

Maratón de Valencia. Día 47

 

Empiezo hoy a contar como es el periodo más delicado de toda la preparación para la maratón, un periodo que lo ideal hubiera sido que tuviese una duración de 10 semanas, en esta ocasión lo he reducido ya que no tenia el tiempo suficiente, pues he tenido que incluir una parte del periodo de introducción para la carrera en él, al empezar con muy poco entrenamiento para la carrera a pie.

Esta es la llamada fase Principal, es el periodo más delicado de la preparación, durante 10 semanas tengo que soportar el máximo entrenamiento, aumentare la cantidad de kilómetros y la intensidad de las series será más fuerte, será normal que durante este periodo no este fresco, me sentiré cansado y lo notaré en las carreras, pero es una condición que será normal y no lo deberé de confundir con una pérdida de forma.

 Pero voy al grano, os recuerdo que lo que necesito son unos grandes depósitos de glucógeno, utilizar bien las grasas, acostumbrarme a soportar el ácido láctico y fondo.

 Cómo vemos serán cuatro tipos de entrenamiento que los realizaré una vez a la semana, los días restantes serán de descanso o de recuperación

 Empiezo por el más fácil, el fondo, será sobre una distancia entre 20 y 30 kilómetros que iré aumentando despacio hasta los 30 Km. Y que realizaré a velocidad lenta, más o menos al 75%, ya sé que esto del 75% es nuevo, pero lo explicaré más tarde.

Bon dia!!!

 No fa tants anys que em sàvia de memòria els telèfons dels meus amics i familiars. Tenia números gravats en la memòria, dates d'aniversaris, adreces i recorreguts i no era necessari que les aplicacions del telèfon mòbil m'ho digueren. Els viatges els feia solament guiat per la veu del meu acompanyant que no parava de mirar un mapa i fins i tot només amb el mapa.

Crec que no era més intel·ligent, però alguna cosa em diferenciava, m'esforçava perquè no existia un altre remei. I no era un temps perdut quan eu feia.

Han passat els anys i la intel·ligència artificial ha arribat per a evitar-me eixe esforç, i seria una ximpleria negar-lo. La tecnologia pot ordenar dades, resumir documents, ajudar-me a traduir un text, localitzar informació, corregir errors, suggerir enfocaments i convertir en minuts labores que abans m'ocupaven una vesprada sencera. Però, d'altra banda, el problema pot aparéixer si comença a substituir-me en el pensament.

Per a començar ja no recorde cap número de telèfon perquè estan en l'agenda del mòbil. Després ja no m'oriente mirant un mapa perquè tinc el GPS. Després deixe de recordar dades perquè els busque en Google. I estic corrent el risc de deixar l'organització de les meues idees a la intel·ligència artificial ja que pot fer-ho per mi.

Ja li puc preguntar a ChatGPT què he de dir-li a un amic en el dia del seu aniversari. I estic segur que la màquina em respondrà amb admirable correcció sintàctica. I pot semblar-me una cosa simpàtica perquè al cap i a la fi no deixa de ser una ximpleria, però no té gens de gràcia, més prompte és una cosa terrible.

La memòria no és només un magatzem on vaig apilant dades inútils, sinó una espècie de fàbrica interior. El que aprenc ho relacione amb el que he aprés, cree connexions, puc reconéixer patrons i puc convertir tota eixa experiència en un criteri.

Que jo memoritze que dos i dos són quatre no consistix únicament a emmagatzemar una dada. Vol dir que he adquirit una idea sobre els números que em permet comprendre després que vint més vint són quaranta sense necessitat d'anar a consultar res.

Amb la nostra vida succeïx una cosa semblant les nostres experiències no són dades que tenim emmagatzemats sinó que el que hem aprés va donant forma al nostre juí.

Bon dia!!!

 

El grau de civilització d'una població o més ben dit d'una societat es pot valorar de múltiples maneres, no obstant això, a mi m'agrada utilitzar la dignitat humana com a mesura. Per exemple, en com alleuja el sofriment d'una persona.

Sembla clar que tractar el sofriment d'una persona no ha de consistir a eliminar-la. Mort el gos, es va acabar la ràbia. Al meu entendre, utilitzar eixe refrany amb les persones que patixen no és un senyal de civilització. Moltes vegades ens trobem amb malalties que produïxen no sols un sofriment físic sinó també mental i que resulta complicat alleujar eixe sofriment. Alguns d'eixos malalts poden desitjar que se'ls avance la mort perquè veuen en ella la cura per a acabar amb eixe sofriment. Davant estos casos, pense que en realitat desitgen una altra cosa, no desitgen patir.

Quan algú em diu: “vull morir”, veig un rerefons darrere d'eixa petició, la majoria de les vegades el que vol dir és: “vull viure o morir d'una altra manera”. El mode de tractar a eixes persones sí que demostra el grau de civilització d'una societat.

Moltes vegades no percebem quan es maltracta la dignitat humana per culpa d'un ús ambigu de les paraules, per exemple: “interrupció de l'embaràs”, se'ns escapa la verdadera gravetat del que succeirà. Potser esta manera d'expressar-nos siga un símptoma que les nostres consciències no estan tranquil·les. Però cap paraula pot canviar la realitat de les coses: el fet és que es tracta d'una eliminació deliberada i directa, com vulga que es realitze, d'un ésser humà en la fase inicial de la seua existència. S'acaba de negar la seua dignitat humana a les persones que anaven a nàixer.

Podria afegir a eixe ús ambigu de les paraules la següent: “lleis de mort digna”, que s'utilitza molt en el primer exemple. Esta terminologia el que fa és usar un concepte erroni de la dignitat humana per a tornar-la contra la vida mateixa.

Pense que la medicina actual pot mantindre a la nostra societat sana, però a més hem de ser capazos de crear una societat compassiva amb els que ho necessiten, preservant la seua vida i la seua dignitat. Ací és on ens juguem el nostre grau de civilització.

Bon dia!!!

 

La vida, si ho pense, és un viatge curt que no he de mesurar pel temps que dure, sinó per la dignitat amb què l'estic vivint. El meu compromís, per tant, com a part d'esta societat, hauria de ser la de cuidar i protegir la dignitat de la vida de cada persona des de la seua concepció fins a la mort.

Sí ara em pregunte: què és la vida humana? Una resposta podria ser de què es tracta de la capacitat que té la persona de nàixer, respirar, desenrotllar-se, procrear, evolucionar i morir. És a dir que es tractaria de l'espai de temps que transcorre des de la concepció d'un ésser humà fins a la seua mort.

Una altra pregunta també interessant és la següent: què és la dignitat humana? És una pregunta complicada ja que no sols és difícil el concepte de dignitat, sinó que també ho és el de persona. Mirant l'anterior puc dir que la dignitat humana és un bé invulnerable propi de cada persona que no es pot perdre, però que sí que es pot danyar. I ací és on es complica la qüestió, ja que com més gran siga el desemparament i la necessitat d'ajuda d'una persona, major és la possibilitat que se senta ferit en la seua dignitat.

I la nostra societat no es comporta a vegades com deguera davant la vida humana i la seua dignitat. Hi ha moltes persones que igualen la dignitat humana amb una llista de condicions i prioritats, la qual cosa es pot comprovar en la forma en què es tracta a les persones vulnerables, en la manera d'acollir i sostindre als febles, ancians i malalts, i en la manera d'abordar uns certs moments de la vida tant en el seu començament com en la seua final i això si que demostra el grau de civilització d'una persona.

Si una societat es resistix a condemnar actes que el nostre sentit comú ens diu que són destructius és una societat que no té la capacitat d'enfrontar-se al mal.

Maratón de Valencia. Día 46

 

El entrenamiento principal para mí maratón se centrará en solucionar lo mejor posible los tres problemas que comente el otro día, aunque debería de aclarar que averiguar el ritmo de carrera no es un problema sino más bien la solución a todo el entrenamiento, y solo será en la parte final cuando sabré si soy capaz de llevar el que tengo pensado, 6 minutos el kilómetro, o tendré que cambiarlo.

 Así que solo me quedan dos problemas, pero resulta que para cada problema hay muchas soluciones y tengo que elegir las que más me interesen y es a partir de aquí cuando podemos complicar más o menos un entrenamiento, yo lo voy a complicar un poco, porque me interesa que sea variado así será menos aburrido, por el que utilizaremos muchas soluciones porque tenemos mucho de tiempos por delante.

 Puesto que tenemos tiempo, empezaremos para dividirlo en tres partes:

  Fase de preparación.

  Fase principal.

  Fase especial maratón. 

Aunque tengo que añadir que la fase de preparación ya está superada, espero haberla realizado con exito.

Bon dia!

 

Estos dies estic interessant-me un poc més de l'habitual en les “narratives” de cada un dels partits polítics i és que crec que l'important no són nomes els seus programes sinó eixes “narratives”, i el primer que veig és que estem en plena “guerra de narratives”, i això fa que la realitat comence a esvair-se.

No totes les narratives són iguals: algunes contenen més quantitat de veritat que unes altres. Quan arribe el dia 29 de novembre, no serà el mateix votar a un partit que a un altre. El problema el veig quan el criteri del mal menor o del bé possible necessari per a elegir el vot, es convertix en una defensa a ultrança d'una de les narratives en conflicte, provocant una espècie d'autocensura. Moltes persones depositaran el seu vot sense ni analitzar la seua narrativa.

Eixa defensa numantina d'una narrativa crea una situació en la qual els fets o siga una cosa que ha succeït, amb la seua complexitat, amb les seues dades objectives, desapareixen i s'arriba a un moment en el qual sembla impossible distingir la veritat de la falsedat.

La guerra d'interpretacions no tindria tant d'èxit si no ens trobara als electors febles, confosos, dominats per una desconfiança respecte a la nostra capacitat de juí, buscant a un líder en el qual depositar la nostra llibertat. Esperem, en el fons, que algú pense per nosaltres. Ens hem acostumat massa a delegar. Succeïx alguna cosa, ho explica un periodista d'esquerra o de dreta, ho divulga un influencer, ho interpreta un guru religiós, polític o veïnal i l'acceptem.

 Les coses no funcionen així. El contacte amb la realitat requerix una disciplina, un hàbit i, sobretot, la decisió d'una llibertat que no delega en uns altres. No hi ha cap mecanisme que dega i puga substituir este exercici de la llibertat, que sempre sera nou.

La delegació excessiva impedix despertar la nostra capacitat de juí que ens permet distingir què hi ha de verdader o de fals en una narrativa. Eixe despertar arriba quan tenim un contacte net, sec, amb la realitat: quan hem dut a terme una anàlisi obstinada dels fets en tota la seua complexitat i quan hem observat la reacció que eixe impacte provoca en nosaltres.

Eixa experiència que hem adquirit en estudiar els fet ens fa tindre un coneixement del just i de l'injust, del convenient o inconvenient, del proporcionat o desproporcionat que provoquen els esdeveniments i les polítiques que els acompanyen, és la ferramenta més poderosa que tenim els ciutadans sobirans.

Per a fer esta experiència, i no adoptar acríticament alguna de les narratives en circulació, cal tindre una gran estima per un mateix.

Maratón de Valencia. Día 45.

 

Otro de los problemas que me voy a encontrar el día de la maratón y que por lo tanto también es importante, todos lo son ese día, es que mi velocidad no debe de producir en mi cuerpo ácido láctico o para ser más preciso debe de poder ir asimilándolo según se va produciendo, porque en caso contrario mis piernas se bloquearían y todo lo que dije y entrene no serviría para nada, pero la solución también es sencilla, buscaré un ritmo en que no tenga ese problema y para lo cual después de unos cuántos meses entrenando a diferentes ritmos ya sabré cual es el que no me produce dolores en las piernas, que son un síntoma claro de que mi ritmo es demasiado alto y que estaré produciendo más ácido láctico del que puedo asimilar.

 Si nos damos cuenta el entrenamiento es sencillo, hay que entrenar a distintas velocidades y distintas distancias para conseguir que nuestro organismo se adapte, como vemos, no hay que ser muy listo para darse cuenta de que a diferente velocidad y distinta distancia nuestro cuerpo reacciona de diferente modo, busquemos por lo tanto nuestras necesidades, los ritmos y distancias para cubrirlas y tendremos un plan de entrenamiento.

 Pues bien resumiremos que nos hace falta para correr bien un maratón, un corazón fuerte y grande, unos grandes depósitos de glucógeno, adaptar nuestro cuerpo al consumo de grasas y elegir muy bien el ritmo de maratón.