Bon dia!!!

     

M'he adonat que fa temps que no m'avorrisc, i això crec que no és massa bo. Solament estar una estona sense fer res, pensant en les meues coses i res més que això, sense una altra cosa que fer.

I dic que pense que no és massa bo perquè estar avorrit m'ha donat moltes satisfaccions. Recorde que d'eixes hores m'han sorgit idees noves, viatges inimaginables i maneres diferents d'enfrontar la vida. Quan m'avorrisc inevitablement pense, i quan pense en el que vull o en el que em fa falta, se m'ocorren idees per a aconseguir-ho, entre moltes altres coses.

I, ara m'adone que fa un temps en què sent que estic tenint por d'avorrir-me, estic massa enganxat i em molesta desenganxar-me. Enganxat a les xarxes socials, a les notícies, a la música, als viatges… Seduït per estímuls externs constants. I clar, com no estar atrapat per alguna cosa que em mostra el que m'agrada? No m'estranyaria res que este siga el motiu pel qual tant ens costa trobar eixa tranquil·litat interior que sembla escassejar en el nostre món.

I així, se'ns passen els dies amb eixa por d'avorrir-nos ja que si ho fem, pensarem, i ens preocupa que només pensem en coses desagradables. Llavors, tirem la mà a la butxaca i traiem el mòbil, que és la millor manera que hem trobat per a silenciar eixos pensaments. I el problema no està en el que pensarem quan ens quedem en silenci, sinó en la quantitat de temps que portem sense sentir eixe silenci.

Ho intentem, procurem relaxar-nos i escoltar el que ens puga dir el cor i, si l'aconseguim, ens atabalem, no sabem que fer amb el que sentim, ens falta practica i davant esta novetat tornem a agafar el mòbil.

Tal vegada, no estaria de més que dedicàrem un temps cada dia a estar avorrits, en silenci, sense fer res, sense intentar pensar en el mòbil. Anar agafant experiència i pràctica. Les primeres vegades pot ser normal que ens coste, que sorgisquen pensaments molestos, no eixirà a la primera. És suficient amb aprendre a estar.

Bon dia!!!

 

Com més llig i pense en les fortes manifestacions de setmanes passades i dels seus motius, més creix en mi una sensació de malestar, de no sentir-me satisfet, incomplet. En eixes protestes hi havia alguna cosa que escapava a una simple qüestió de tensió social i d'economia injusta. Moltes de les persones que van eixir a protestar no expressaven amb els seus gestos —a vegades imprudents i destructius— una consciència política ni una actitud revolucionària.

Em fa l'efecte que han trobat, en eixes les protestes contra l'encariment de la vida o la vivenda, una manera de donar curs a una ràbia, un avorriment i un malestar, sobretot existencial, per una vida que pel que sembla no els oferix res pel que valga la pena construir, comprometre's i —en última instància— estimar.

Vull deixar clar que tot l'anterior no fa que m'oblide en absolut del problema d'una economia que mata, ni d'unes relacions de poder que em semblen injustes, les desigualtats i l'arrel de la pobresa que cal esbrinar.

Sempre he buscat les causes d'eixes protestes en qüestions econòmiques i ara comence a adonar-me que també hi ha una qüestió més profunda, és veritat que potser per culpa de les tensions econòmiques, però que és sobretot existencial. El que fa que la meua capacitat per a saber realment els motius i imaginar qualsevol solució resulte insuficient. No infructuosa, però incompleta, com si em deixara alguna cosa pel camí.

Els motius econòmics que puc endevinar poden ser encertats i els problemes que causen poden ser reals, sens dubte, però el moll de la qüestió és que jo no els tinc, els tinc resolts i això es reflectira d'alguna manera en la meua visió.

Tots eixos problemes fa temps que els vaig solucionar i la meua resposta ara davant ells es basa en unes solucions que és fàcil que ara ja no servisquen, pot ser que esmenen les conseqüències, però deixaran intacte el problema de fons. Puc demanar més esforç, més disciplina i més sacrificis. Però estos consells són preocupants, fan l'efecte que jo s'on s'han de dirigixen eixes persones i que em veig en l'obligació de portar-les fins allí. Com si el que importara fora portar-les a un lloc segur en comptes d'ensenyar-los, de donar-los les ferramentes perquè solucionen eixos problemes.

Maratón de Valencia. Día 55.

 

Los que hemos corrido alguna maratón sabemos que es una carrera donde la estrategia tiene que ser mucho más exacta que en cualquier otra distancia, elegir adecuadamente los ritmos en cada parte de la maratón es un arte y una necesidad.

 Me gusta decir que en un maratón tienen que existir tres tipos de ritmos; el ritmo de maratón, el de ataque y el de supervivencia.

 El ritmo de maratón sería el que nos tiene que llevar desde la salida hasta la meta para conseguir nuestro objetivo.

 El ritmo de ataque es el que todos los maratonianos quieren disfrutar cuando una vez pasados los primeros treinta y tantos kilómetros nos hemos dado cuenta de que el ritmo de maratón nos permite correr más rápido los kilómetros que nos faltan y decidimos acelerar hasta meta.

 El ritmo de supervivencia es el que una vez llegado a los primeros treinta y tantos kilómetros nos damos cuenta de que hemos sido demasiado optimistas con el ritmo de maratón y tenemos que ajustarnos a un ritmo que nos lleve como sea hasta meta.

 Estos ritmos son los que todos los maratonianos buscamos en los entrenamientos y que llevamos memorizados o apuntados en cualquier lugar.

 Cómo veis es fácil; el ritmo de maratón nos llevara hasta la marca que buscamos, el ritmo de maratón más el de ataque nos llevara al éxito más absoluto o sea correr por debajo de lo que esperábamos y el ritmo de maratón más el de supervivencia nos llevara a perder ese minuto o como máximo dos minutos que incluso nos dejara satisfechos por el maratón que hemos corrido.

 Estos ritmos son fáciles de cumplir en un maratón como València y son los únicos que llevamos preparados si no existen condiciones meteorológicas que nos obliguen a echar mano de otros que no vendría mal que tuviéramos preparados.

Bon dia!!!

 

La situació de molts jóvens europeus és molt complicada, sobretot per problemes com el de la vivenda. El futur per a molts és incompatible amb l'esperança. Però Europa continua sent Europa.

I la pregunta sorgix sola: Per què succeïx això en el lloc del món on millor es viu?

Jo pense que existix, sens dubte, una complicació de fons, veig un descontentament al qual no se sap com identificar. Abans tota la nostra força la posàvem a construir, a fer coses, i ara només es manifesta com a protesta i lament.

Veig estos dies com els més jóvens incendien els carrers i eixa actitud em desorienta, i la meua primera reacció és demanar orde, però a més existix o almenys m'ho sembla que tinc una fractura generacional que m'impedix comprendre a eixos jóvens i la impressió que em dona és que no els entenc perquè ells no es comprenen a si mateixos.

Estan inquiets amb desassossec i disgustats, i encara que la seua experiència en estos aspectes és intensa la veig imprecisa; no té forma i no es jutja. El que si que fan en molts casos és canalitzar-la a través de populismes ideològics o en la busca de bocs expiatoris en els polítics, en les institucions, en els migrants.

Pot ser que una de les coses que ens donen alguna explicació de tot això que està succeint és que ens trobem vivint una existència que es veu reduïda a complir regles i formalitats decidides per uns altres que es troben molt lluny de la nostra vida real.

Cada vegada són més les persones que sent capaces d'interpretar situacions complexes des de la seua experiència i de jutjar-les segons criteris morals i estètics es transformen en simples executors de protocols, guiats per regles, aliens a la interpretació i a un juí moral.

Quan la nostra capacitat de juí se substituïx per regles, el nostre mode d'estar en el món canvia.

Bon dia!!!

 

Una cosa que no vaig aclarir ahir sobre l'autocràcia electoral és que per molta importància que tinga l'autòcrata, estes persones no podrien desmantellar les institucions democràtiques sense el suport de l'electorat. Sense l'ajuda popular, mai haurien aconseguit aconseguir el poder ni minar les garanties democràtiques. No obstant això, he d'afegir que la relació entre els líders populistes i els seus seguidors no és només una simple instrumentalització electoral: es tracta més prompte d'un procés d'identificació recíproca entre líders i seguidors, així com entre els propis seguidors. És esta identificació entre els líders populistes i els seus seguidors el que permet que els moviments populistes tinguen èxit i que les democràcies s'enfonsen.

Per què, succeïx això? Per què, llavors, les persones que formen estes democràcies han triat per fer costat a polítics que no es preocupen de la democràcia?

La primera resposta que trobe és la que són les mateixes democràcies les que els han abandonat. Ho veiem en les en les últimes manifestacions, només interessa la democràcia quan veiem que se'ns escolta i que les nostres condicions de vida mostren millores reals.

Quan estes dos condicions no es complixen, la democràcia és només a un discurs dirigit a les classes més previlegiades. Encara que això es puga considerar com una opinió amb molt poca base, la veritat és que la percepció de les persones que no veuen millores en les seues vides és eixa.

Les condicions materials de vida de moltes persones s'han quedat fora d'una economia que sembla fora de control; els seus valors s'han desestabilitzat per un món sociocultural que canvia ràpidament; les seues aspiracions són ignorades pels processos democràtics que pretenen representar-los. Este abandó se sent amb més intensitat en les capes més baixes.

Quan s'entra en una crisi, quan més se sent la necessitat de sentir l'ajuda i el suport d'una societat democràtica és quan es fa patent que la democràcia no s'ha fet present per a solucionar eixos problemes. I és el sofriment d'estes persones el que les porta a acostar-se a persones que prometen solucions immediates, encara que vagen a representar problemes a llarg termini.

Maratón de Valencia. Día 54.

 

Una de las diferencias básicas entre la maratón y el placer de correr es el compromiso. En la maratón hay un acto de compromiso libre y responsable. Quiero correr el maratón, quiero entrenarla, quiero realizar mi marca personal y estoy dispuesto a luchar por eso. Estoy dispuesto a hacer el que sea necesario para mantener ese compromiso durante muchas semanas.

 Al contrario, lo que caracteriza a la carrera a pie como entretenimiento es precisamente la falta de compromiso. Hay unas ganas para correr mientras estemos disfrutando y pasándolo bien pero solo mientras dure esto. Se parte de la idea de que cuando no vayan bien las cosas o falle el estar disfrutando, no hay nada que nos obligue a seguir adelante, no hay compromiso ni auténtica obligación.

 Decía que el maratón es ese paso más que se da cuando hacemos intervenir eso que es específico del maratoniano, el compromiso.

 Desde ese momento en que decidimos empezar ese largo camino hacia el maratón se entra en otra dimensión. Ya no puede ser el placer, que es muy importante, el que rija los entrenamientos. Hay que dar el máximo valor a la voluntad, a la exigencia y al entrenamiento diario para mantener la ilusión en correr la maratón.

 La afirmación anterior no es muy popular, de hecho, se me puede decir que en este asunto soy muy frío y demasiado calculador. Nada más lejos de mi intención. Repito que la pasión es muy importante pero no puede ser la guía ni el cimiento de un entrenamiento para la maratón, estaría construido sobre arena.

 A nadie le extraña que los entrenamientos de los corredores de élite suponen un esfuerzo. Desde que suena el despertador hasta que se apaga la luz por la noche tienen que vivir para la maratón y, en muchos casos, hacer lo contrario del que les apetece. Sin embargo, a pesar de lo que he dicho, se puede disfrutar del entrenamiento.

 Del entrenamiento para la maratón se pueden conseguir muchas cosas positivas. Proporciona satisfacciones cuando está adaptado a nuestras calidades físicas, eleva la autoestima cuando es reconocido por otros, facilita amistades y relaciones entre muchos corredores, sirve para mantenernos unidos en un club y lo más importante para los maratonianos, supone participar en la carrera de las carreras, supone participar del mito de la maratón.

Bon dia!!!

 

Està matinada estic un poc frustrat pel complicat que em resultaria incloure'm en la democràcia actual i que la meua veu siga escoltada. No trobe els canals eficaços per a participar, només el vot i la difusió de les meues idees en les xarxes socials semblen ser les úniques formes de participació que trobe a mi abast.

Des de fora pot fer l'efecte moltes vegades de que existix un desinterés per la política, que no es deu necessàriament de l'apatia personal. Per a molts de nosaltres la política és important, però ja no creiem que la nostra vida i aspiracions realment conten per als qui posseïxen el poder.

Com pot la democràcia retornar-nos l'esperança? Una resposta la trobe en què tornem a tindre confiança en les institucions i per a això només veig un camí: la democràcia ha de personificar-se necessàriament en les nostres vides, amb tots els seus problemes i avantatges.

Este desinterés polític és només un dels molts símptomes d'una crisi més àmplia que afecta les democràcies. Si mire el que ens esta passant als espanyols, el que veig és un lliscament d'una democràcia electoral cap a una autocràcia electoral. I atés que un autòcrata busca a tot arreu ampliar el seu poder, és poc probable que este retrocés democràtic es detinga a curt termini.

Esta transformació succeïx de la manera següent: els aspirants a autòcrates aprofiten els mecanismes democràtics per a promoure ambicions autoritàries. A diferència de la forma clàssica d'arribar al poder per mitjà colps d'estat militars, l'autòcrata actual avança per etapes graduals dins de les institucions democràtiques.

El primer pas consistix a limitar la independència del poder judicial, omplint els tribunals de persones afins. Una vegada controlada esta garantia, recorren a estratègies sofisticades per a distorsionar la percepció pública, neutralitzar la dissidència, sufocar als opositors polítics i obstaculitzar l'acció de la societat civil. Atés que estes mesures s'introduïxen progressivament, els processos de autocratizació solen passar desapercebuts per a l'opinió pública. Quan el canvi es torna evident, els autòcrates ja es troben en una posició difícilment qüestionable.

Maratón de Valencia. Día 53

 

 En un primer momento nos puede suceder a los corredores que nuestro interés por la maratón tenga su origen un sentimiento de admiración por esa distancia mítica e incluso en la admiración hacia nuestros amigos que han conseguido terminarla. El paso siguiente es un sentimiento aventurero que nos invade, un sentimiento normalmente intenso, que nos lleva a querer entrenar y a desear prepararnos para acabarla. Nos sentimos bien queriendo ser maratonianos.

 Hasta aquí el corredor no ha puesto nada, todo es plácido, dejarse llevar de lo que apetece y gusta. Esa fuerza sobre la cual poco decidimos es la que nos guía hacía la maratón. El entrenamiento para la maratón es el paso siguiente que nos acerca un poco más a la carrera.

Lo que me gusta destacar del maratoniano es su capacidad para tomar decisiones, de decidir libremente hacer algo, de no hacer depender su entrenamiento de un capricho. Puede resultar muy difícil asumir esta idea en un tiempo en que se premia hacer las cosas sin esfuerzo y en la que se huye del compromiso.

 Nos fustigan desde los anuncios, las series de televisión, las revistas y tantos otros frentes con la idea que el hombre tiene derecho a la felicidad y que esta pasa para satisfacer todos los deseos y evitar el que cuesta. Mensajes publicitarios como: “te lo mereces”, “date el gusto”, “date un capricho”, etc. hacen una profunda huella en el subconsciente y acaban condicionando la actuación de muchos corredores que huyen del esfuerzo como de la peste. Estamos en el que se ha denominado “pensamiento débil”.

 Sin embargo, la grandeza del maratoniano se sitúa precisamente en su poder para comprometerse libremente y llevar a cabo su entrenamiento, aunque esto cueste mucho y requiera esfuerzo.

 Gracias a esta capacidad específica del maratoniano es como los corredores consiguen no solo acabar un maratón sino ir realizando marcas personales. Seguramente se dieron momentos de cansancio, de falta de ganas, momentos en que sin sacrificio y responsabilidad hubieran abandonado.

Bon dia!!!

 

Veig que hi ha una pràctica que comença a normalitzar-se en els actes polítics, la de boicotejar-los per ser d'una ideologia distinta. Veig també que per a això s'utilitza tot tipus d'argument amb el propòsit de cancel·lar la veu d'aquells que pensen d'un mode diferent.

Què porta a impedir, en defensa de la democràcia, que un altre mostre la seua visió?

Com hem arribat a esta paradoxa? Davant esta incongruència no està de més que mirem a veure si en les nostres relacions del dia a dia es pot trobar algun detall que ens porte a comprendre-ho. Segur que en el nostre cercle més pròxim ens trobem amb persones que pensen diferent. Convivim amb eixes persones? Com podem conviure amb eixes persones, sense pretendre callar-les ni transformar les nostres conviccions en armes contra ells?

La resposta sempre la trobem a practicar la nostra capacitat d'escolta. No sentir sinó escoltar. Ens trobem a vegades en situacions en les quals davant algú que expressa idees diferents a les nostres estem més pendents de respondre i de donar la nostra opinió que ens oblidem d'escoltar el que diu, de comprendre-ho.

Necessitem recuperar la capacitat d'escoltar. Defendre la democràcia és crear condicions perquè també l'altre puga expressar-se lliurement, encara que no ens agrade.

Bon dia!!!

 

Seguiré un matí més amb el tema de les protestes, crec que hem de pensar en les solucions a tot eixe malestar que estem veient en tota Europa.

El primer que se m'ocorre és preguntar-los a eixes persones que protesten. Intentaria explicar-los que sí, estem ja cansats i ja no ens queda quasi esperança, però què és el que volem? Per què estem cansats i sense esperança?

Es necessita buscar persones que reaviven els somnis de totes eixes persones i que no sols existisquen els que aviven el foc del cansament i la desesperació. No veig en la nostra societat actual moltes persones que simpatitzen amb eixos somnis. S'han de prendre decisions, que és precisament el que no estan fent els nostres polítics. És necessari reajustar les partides de gasto, perquè, si no es dediquen a les necessitats urgents de la gent, la situació empitjorarà i potser demà ens sumem també nosaltres a les protestes, eixe és el camí.

De fet, no és cert que es tracte d'una crisi que afecte només el col·lectiu implicat en les protestes. Esta joventut se sent sola davant eixos problemes i sol ho poden superar si troben a algú amb qui parlar. Han de trobar a persones en qui confiar i plantejar-los eixos temes. Em preocupa quan veig que no es donen estos moments, perquè és inevitable que estos jóvens tinguen els seus propis problemes, però amb qui parlaran d'això si no és amb els adults?

Jo crec que existix una voluntat per part de la majoria dels manifestants d'entrar en el sistema. Pense que al que s'aspira, per tant, no és a una societat diferent, sinó a la possibilitat de resoldre els seus problemes dins d'ella. No es critica el sistema, sinó el fet de no poder entrar en ell.