Estos dies estic interessant-me un poc més de
l'habitual en les “narratives” de cada un dels partits polítics i és que crec
que l'important no són nomes els seus programes sinó eixes “narratives”, i el
primer que veig és que estem en plena “guerra de narratives”, i això fa que la
realitat comence a esvair-se.
No totes les narratives són iguals: algunes
contenen més quantitat de veritat que unes altres. Quan arribe el dia 29 de
novembre, no serà el mateix votar a un partit que a un altre. El problema el
veig quan el criteri del mal menor o del bé possible necessari per a elegir el
vot, es convertix en una defensa a ultrança d'una de les narratives en
conflicte, provocant una espècie d'autocensura. Moltes persones depositaran el
seu vot sense ni analitzar la seua narrativa.
Eixa defensa numantina d'una narrativa crea
una situació en la qual els fets o siga una cosa que ha succeït, amb la seua
complexitat, amb les seues dades objectives, desapareixen i s'arriba a un
moment en el qual sembla impossible distingir la veritat de la falsedat.
La guerra d'interpretacions no tindria tant
d'èxit si no ens trobara als electors febles, confosos, dominats per una
desconfiança respecte a la nostra capacitat de juí, buscant a un líder en el
qual depositar la nostra llibertat. Esperem, en el fons, que algú pense per
nosaltres. Ens hem acostumat massa a delegar. Succeïx alguna cosa, ho explica
un periodista d'esquerra o de dreta, ho divulga un influencer, ho interpreta un
guru religiós, polític o veïnal i l'acceptem.
Les
coses no funcionen així. El contacte amb la realitat requerix una disciplina,
un hàbit i, sobretot, la decisió d'una llibertat que no delega en uns altres.
No hi ha cap mecanisme que dega i puga substituir este exercici de la llibertat,
que sempre sera nou.
La delegació excessiva impedix despertar la
nostra capacitat de juí que ens permet distingir què hi ha de verdader o de
fals en una narrativa. Eixe despertar arriba quan tenim un contacte net, sec,
amb la realitat: quan hem dut a terme una anàlisi obstinada dels fets en tota
la seua complexitat i quan hem observat la reacció que eixe impacte provoca en
nosaltres.
Eixa experiència que hem adquirit en estudiar
els fet ens fa tindre un coneixement del just i de l'injust, del convenient o
inconvenient, del proporcionat o desproporcionat que provoquen els
esdeveniments i les polítiques que els acompanyen, és la ferramenta més
poderosa que tenim els ciutadans sobirans.
Per a fer esta experiència, i no adoptar
acríticament alguna de les narratives en circulació, cal tindre una gran estima
per un mateix.