Maratón de Valencia. Día 58

 

No puede ser de otra manera, el día de la maratón se acerca, ese día tan deseado por unos y querido o amado por otros va a llegar. La Maratón de Valencia a muchos corredores les resulta más fácil desearla que amarla.

Sin embargo, en mi caso deseo la Maratón de Valencia y amo la Maratón. Desear es más superficial e inmediato, corro un maratón y ya está. Querer es más profundo y lejano, necesito correr un maratón. La primera voz suena a corto plazo, con mirada corta para probar, para que no nos lo cuenten. La segunda voz es a largo plazo, con una visión alargada, extensa, espigada, que se sitúa en los vecinos del futuro.

Veis la diferencia, deseo la Maratón de València porque amo la Maratón.

Deseamos la Maratón de València porque es una buena opción para convertir a un corredor en maratoniano, donde poder introducir y cautivar con argumentos positivos todo lo que representa el maratón y así entusiasmar y seducir con lo que se vive y se siente corriendo en València.

En mi caso, quiero y amo la maratón porque un día conocí la maratón de Valencia, fue mi bautismo de fuego, mi primera carrera, mi primer dorsal, dónde experimenté por primera vez esa agitación, esa hambre, ese anhelo, esa ansia y esa apetencia para conocer y experimentar por primera vez una aventura.

Ese lejano día me enamore de la maratón, desde entonces cada maratón me motiva a ser mejor, me eleva a niveles superiores porque busco cada vez vivencias más profundas. Y aquí ya entra de lleno la voluntad, esa pieza clave que me hace capaz de renunciar a la inmediatez por el lejano, capacidad para aplazar la recompensa de otras carreras y otras marcas por el maratón, buscando una recompensa de más calado porque siento que tiene que existir algún placer superior y debe de estar en el próximo maratón.

Bon dia!!!

 

Parlar estos dies de democràcia va sent cada vegada més necessari, sobretot quan veus en la gent que la veu com un sistema per a posar o llevar governs cada ics anys. Tots entenem que el moment essencial de la vida democràtica és el vot, però ens oblidem que la democràcia s'exercix durant eixos ics anys.

Un polític pot adquirir una legitimitat en el recompte de vots arreplegats en les urnes, però està anomenat aconseguir una legitimitat que s'ha de mostrar en la seua manera de governar, en la manera d'escoltar, dialogar i servir a tota la societat.

Per als que no som polítics en exercici la nostra participació és fonamental en la democràcia i mereixem estar informats, escoltats i implicats en l'exercici de les accions públiques. Com a demòcrata no puc, per tant, quedar-me satisfet en el moment en el qual delegue el meu poder, he de continuar exigint corresponsabilitat i participació.

La persona que ens governe no ho ha de fer únicament per als qui li van votar ni pot convertir la seua acció política en una defensa i lloança de les seues sigles. L'exercici de la seua autoritat s'ha de veure sobretot a aconseguir el bé comú.

L'autoritat d'un Estat està cridada a buscar el bé efectiu de tots, també dels qui discrepen o formen part de les minories.

Qui es presente en les pròximes eleccions hauria d'entendre i comprendre que governar és un servici. La seua legitimitat política no acaba el dia 29 de novembre: es renova cada dia mitjançant l'escolta, el respecte, el diàleg i la capacitat de propiciar una societat formada per ciutadans lliures i responsables.

La democràcia que entenc ha d'existir en la nostra societat no consistix, en definitiva, a governar contra quasi tots, sinó a governar amb tots i per a tots, fent de la participació, la dignitat de la persona i el bé comú una tasca permanent.

En fi, el 30 de novembre veurem.

Maratón de Valencia. Día 57

 

 Hoy todos los corredores conocemos muchas pruebas o fórmulas que nos pueden indicar cual será nuestra marca el día de la maratón, por lo tanto, podemos saber cuál tiene que ser nuestro ritmo. No voy ahora a repasarlas, están todas muy bien explicados en Internet, pero, y es que siempre hay un pero.

 Yo pienso que la inmensa mayoría de las pruebas para averiguar mi ritmo de maratón me dicen cual será mi ritmo de maratón si lo entreno, no cual es mi ritmo de maratón de aquí a quince días.

La prueba para calcular el ritmo de maratón se tiene que hacer después de terminar la etapa de “potenciación”, esos meses en los que entrenamos fuerte para así en la etapa ya “especifica” de entrenamiento, cuando nos falten tres meses para el maratón, poder ya entrenar a esos ritmos.

 Para mi modesta forma de ver la maratón las pruebas de las últimas semanas solo nos tienen que servir para convencernos que estamos en el camino adecuado y nunca, repito nunca, para averiguar cual tiene que ser nuestro ritmo de carrera dentro de unos días.

Por ejemplo, mi marca de ayer en la media de Gandía me tiene que servir para convencerme de que mi ritmo de maratón es el adecuado y si no lo es hacerlo un poco más lento, pero nunca para mejorarlo ya que esa buena marca de ayer se debe a todo el entrenamiento que he realizado para un ritmo específico para la maratón y no para uno superior.

 Por supuesto hay infinidad de teorías y formas de entrenar el maratón, ninguna es la definitiva y que la frase “las marcas se consiguen en los entrenamientos y el día de la carrera solo vamos a confirmarlas” me la podéis discutir y es muy discutible, pero la carrera a pie y sobre todo la maratón no es solo la mística de correr, tener una experiencia casi divina corriendo o la erótica del correr, es también la planificación, la estrategia, la teoría, la táctica y sobre todo hablar y conversar sobre correr.

 Y la maratón se corre también la víspera, asentados en una mesa ante un bloc, un bolígrafo y una calculadora, y si es posible con buenos compañeros y una buena cerveza.

Bon dia!!!

 

Tenim assumit que llarg o curt el nostre temps és finit. Podem afegir que eixa és una bona veritat. Donem per verdader que, com a persones, estem vius i que morirem, encara que jo crec que no per sempre. Però només disposem d'una vida, i per això hem d'utilitzar bé el temps.

I ara ens apareix la pregunta: I què és aprofitar el temps? Una idea per a fer-ho podria ser; intentar mantindre eixa innocència de quan érem xiquets, però aplicant-li en el moment just tota la nostra capacitat de raonament. Per descomptat, també aprofitar tots els dies. No quedar-nos amb imitacions de l'alegria. No malbaratar el nostre temps en necieses, calúmnies ni odis que no ens porten a cap part. Buscar respostes a les grans preguntes. Estimar de la manera més humana possible. Tindre tots els nostres sentits posats en els qui necessiten atenció, respostes, proximitat i justícia.

En fi, estar sempre agraint el regal d'estar viu.

Maratón de Valencia. Día 56

 

Ya sé que a muchos corredores les gusta correr por sensaciones y no se quieren calentar la cabeza con ritmos, y está perfecto, muy bien si no nos interesan las marcas y solo correr un maratón por el placer de correrla.

 Pero correr un maratón puede llegar a ser un poco más que correr, no acertar con el ritmo de maratón puede ser un error, pero no hacer caso de ese ritmo no es un error sino una decisión que hemos tomado y por tanto seremos los culpables de las consecuencias.

 Generalmente la mayoría de los maratonianos después realizar un plan de entrenamiento para una maratón tenemos un ritmo de maratón en nuestras piernas, nuestras piernas tienen un ritmo capaz de llevarnos lo más rápidamente posible a meta, el problema surge al querer averiguar cuál es.

 Lo normal es que preparemos una maratón con la idea de realizar una marca y muchas veces nos duele reconocer que no podremos porque semanas antes ya vamos notando que no nos encontramos cómodos con ese ritmo que queríamos y como nos duele renunciar a meses de entrenamiento no rectificamos.

 Si no cambiamos nuestro ritmo de maratón pensando que con el ritmo de supervivencia podremos salvar la carrera, tristemente nos daremos cuenta de que si nos hemos equivocado con el ritmo de maratón el de supervivencia no nos salvará la carrera, nos va a ser imposible.

 Conocer el ritmo de maratón es fundamental, yo diría más, es una obligación para los maratonianos.

Bon dia!!!

 

Una de les característiques que més m'agraden i que més ens separen als mediterranis dels centre i nord europeus és la nostra inclinació per a somiar i desitjar, que d'alguna manera es tracta d'una inclinació de plenitud, i per la imprevisibilitat o espontaneïtat de les nostres cultures.

No m'estranyaria que fora el clima el causant d'estes diferències ja que no hem d'estar a tota hora en una lluita constant contra els mitjans, ni amb la necessitat de planificar a consciència els mesos que tenim per davant, i diria més el nostre clima ens convida a somiar amb el que més ens agrada en una vesprada de calor a l'ombra d'una morera. Potser és també perquè el blau del cel quan és intens desperta la imaginació cap a llocs llunyans.

En una certa manera sentim la necessitat de formular hipòtesis, que poden ser sobre la veritat i conegut, o sobre el desconegut i incert. Tampoc ens privem a vegades d'una certa melancolia breu cap a eixe passat perdut, però ens centrem més a veure eixe passat com a combustible per al futur, i no com a refugi o recreació pa no fer res.

Ens agrada aprofundir en les promeses conseqüents, en l'acció, pensem en els “faré” i en “hi haurà”, que és on al cap i a la fi ens juguem els fets més enllà dels laments i les lucubracions mentals. Podem amb eixe: “pensat i fet” dels llançats i els valents, actuar, nomenar, ferir la realitat.

Tenim com tots algun Paradís al qual, de tant en tant, ens agradaria tornar. Però potser viure siga aprendre que no podem viure permanentment mirant cap arrere. Podem conservar els nostres records amb carinyo, agrair el viscut i continuar buscant noves formes de felicitat.

Bon dia!!!

 

Espere que estiguem d'acord que tota societat es basa en unes relacions socials, per tant, té molt a veure amb la realitat de les persones. I això succeïx en totes les societats, des de les primitives fins a les modernes. Tota societat produïx algun tipus de cultura. Una cultura que compartim sense adonar-nos. No vull dir amb això que tots tinguem els mateixos valors ni les mateixes idees, però si que compartim alguna cosa que en una certa manera donem per descomptat.

Un bon exemple seria la manera d'expressar-nos. Es compartix un idioma; podem tindre les idees que vulguem, lo que siga, però compartim el mateix idioma. Pots intentar usar paraules distintes, però continues transmetent una cosa que ens representa.

Qualsevol societat hauria de basar-se en una realitat humana que es donara per descomptada. Però això ha canviat. Veiem com, des de fa dècades, existix una crisi del concepte mateix de la realitat de les persones. Per exemple: ja no hi ha connexió o existix molt poca entre la societat i el territori en la qual se situa. Estem globalitzats.

La nova economia ha fet desaparéixer una economia pròpia de qualsevol societat. Fins i tot el nostre treball ja no fomenta les relacions socials. I això és nou. Abans, qualsevol gremi tenia la seua pròpia manera de parlar, la seua manera d'expressar-se, tenien una cultura. Tenien alguna cosa en comú; sabien que ho tenien. Això s'ha acabat. Ja no hi ha classe treballadora. El que tenim és persones massa individualitzades. Les nostres relacions amb els altres es produïxen en Internet, en el ciberespai. Ja no són amb el meu veí. Ja no vaig al carrer del costat a comprar menjar. Ho mire en Internet, em desplace quilòmetres a centres comercials lluny del meu veïnat. Ja no conec a la persona que cuina el que menge. Ja no tinc converses amb els meus veïns.

La vida social s'ha tornat fragmentada, individualitzada i globalitzada i això es manifesta en la cultura. Estem en una cultura global. Puc formar un grup de corredors amb gent d'Itàlia, França, etc. En eixe grup només parle de córrer i mai conec a eixes persones. El món està segmentat i, per això, tenim una crisi del concepte mateix del que som. La cultura de la societat on vivim ha de reflectir com entenem les nostres relacions amb els altres.

Ara el que tenim són unes relacions artificials i uns contactes socials que són impersonals, d'ací ve que el concepte del que som com a éssers individuals siga tan difícil de definir.

Bon dia!!!

     

M'he adonat que fa temps que no m'avorrisc, i això crec que no és massa bo. Solament estar una estona sense fer res, pensant en les meues coses i res més que això, sense una altra cosa que fer.

I dic que pense que no és massa bo perquè estar avorrit m'ha donat moltes satisfaccions. Recorde que d'eixes hores m'han sorgit idees noves, viatges inimaginables i maneres diferents d'enfrontar la vida. Quan m'avorrisc inevitablement pense, i quan pense en el que vull o en el que em fa falta, se m'ocorren idees per a aconseguir-ho, entre moltes altres coses.

I, ara m'adone que fa un temps en què sent que estic tenint por d'avorrir-me, estic massa enganxat i em molesta desenganxar-me. Enganxat a les xarxes socials, a les notícies, a la música, als viatges… Seduït per estímuls externs constants. I clar, com no estar atrapat per alguna cosa que em mostra el que m'agrada? No m'estranyaria res que este siga el motiu pel qual tant ens costa trobar eixa tranquil·litat interior que sembla escassejar en el nostre món.

I així, se'ns passen els dies amb eixa por d'avorrir-nos ja que si ho fem, pensarem, i ens preocupa que només pensem en coses desagradables. Llavors, tirem la mà a la butxaca i traiem el mòbil, que és la millor manera que hem trobat per a silenciar eixos pensaments. I el problema no està en el que pensarem quan ens quedem en silenci, sinó en la quantitat de temps que portem sense sentir eixe silenci.

Ho intentem, procurem relaxar-nos i escoltar el que ens puga dir el cor i, si l'aconseguim, ens atabalem, no sabem que fer amb el que sentim, ens falta practica i davant esta novetat tornem a agafar el mòbil.

Tal vegada, no estaria de més que dedicàrem un temps cada dia a estar avorrits, en silenci, sense fer res, sense intentar pensar en el mòbil. Anar agafant experiència i pràctica. Les primeres vegades pot ser normal que ens coste, que sorgisquen pensaments molestos, no eixirà a la primera. És suficient amb aprendre a estar.

Bon dia!!!

 

Com més llig i pense en les fortes manifestacions de setmanes passades i dels seus motius, més creix en mi una sensació de malestar, de no sentir-me satisfet, incomplet. En eixes protestes hi havia alguna cosa que escapava a una simple qüestió de tensió social i d'economia injusta. Moltes de les persones que van eixir a protestar no expressaven amb els seus gestos —a vegades imprudents i destructius— una consciència política ni una actitud revolucionària.

Em fa l'efecte que han trobat, en eixes les protestes contra l'encariment de la vida o la vivenda, una manera de donar curs a una ràbia, un avorriment i un malestar, sobretot existencial, per una vida que pel que sembla no els oferix res pel que valga la pena construir, comprometre's i —en última instància— estimar.

Vull deixar clar que tot l'anterior no fa que m'oblide en absolut del problema d'una economia que mata, ni d'unes relacions de poder que em semblen injustes, les desigualtats i l'arrel de la pobresa que cal esbrinar.

Sempre he buscat les causes d'eixes protestes en qüestions econòmiques i ara comence a adonar-me que també hi ha una qüestió més profunda, és veritat que potser per culpa de les tensions econòmiques, però que és sobretot existencial. El que fa que la meua capacitat per a saber realment els motius i imaginar qualsevol solució resulte insuficient. No infructuosa, però incompleta, com si em deixara alguna cosa pel camí.

Els motius econòmics que puc endevinar poden ser encertats i els problemes que causen poden ser reals, sens dubte, però el moll de la qüestió és que jo no els tinc, els tinc resolts i això es reflectira d'alguna manera en la meua visió.

Tots eixos problemes fa temps que els vaig solucionar i la meua resposta ara davant ells es basa en unes solucions que és fàcil que ara ja no servisquen, pot ser que esmenen les conseqüències, però deixaran intacte el problema de fons. Puc demanar més esforç, més disciplina i més sacrificis. Però estos consells són preocupants, fan l'efecte que jo s'on s'han de dirigixen eixes persones i que em veig en l'obligació de portar-les fins allí. Com si el que importara fora portar-les a un lloc segur en comptes d'ensenyar-los, de donar-los les ferramentes perquè solucionen eixos problemes.

Maratón de Valencia. Día 55.

 

Los que hemos corrido alguna maratón sabemos que es una carrera donde la estrategia tiene que ser mucho más exacta que en cualquier otra distancia, elegir adecuadamente los ritmos en cada parte de la maratón es un arte y una necesidad.

 Me gusta decir que en un maratón tienen que existir tres tipos de ritmos; el ritmo de maratón, el de ataque y el de supervivencia.

 El ritmo de maratón sería el que nos tiene que llevar desde la salida hasta la meta para conseguir nuestro objetivo.

 El ritmo de ataque es el que todos los maratonianos quieren disfrutar cuando una vez pasados los primeros treinta y tantos kilómetros nos hemos dado cuenta de que el ritmo de maratón nos permite correr más rápido los kilómetros que nos faltan y decidimos acelerar hasta meta.

 El ritmo de supervivencia es el que una vez llegado a los primeros treinta y tantos kilómetros nos damos cuenta de que hemos sido demasiado optimistas con el ritmo de maratón y tenemos que ajustarnos a un ritmo que nos lleve como sea hasta meta.

 Estos ritmos son los que todos los maratonianos buscamos en los entrenamientos y que llevamos memorizados o apuntados en cualquier lugar.

 Cómo veis es fácil; el ritmo de maratón nos llevara hasta la marca que buscamos, el ritmo de maratón más el de ataque nos llevara al éxito más absoluto o sea correr por debajo de lo que esperábamos y el ritmo de maratón más el de supervivencia nos llevara a perder ese minuto o como máximo dos minutos que incluso nos dejara satisfechos por el maratón que hemos corrido.

 Estos ritmos son fáciles de cumplir en un maratón como València y son los únicos que llevamos preparados si no existen condiciones meteorológicas que nos obliguen a echar mano de otros que no vendría mal que tuviéramos preparados.