Dimarts 30 d'abril del 2019.

“El correcte és el correcte, encara que no ho faça ningú. El que està mal està malament, encara que tot el món s'equivoque respecte d'això”. (G. K. Chesterton). 

Anem a per este dimarts, que ens servirà per a acabar amb abril i entrar en un altre mes molt primaveral, i ho farem amb la companyia del nostre sol des de les 07:04 hores fins a les 20:52.

Allò que s'ha votat, votat està i ja veurem què tal ens va a les persones com jo, que som especialistes a posar-nos, com es diu col·loquialment, de perfil, o siga que complim amb l'obligació de dir quelcom i al mateix temps no comprometre'ns amb cap partit polític per a no molestar a ningú, no siga que se'ns vagen a ofendre.

Veurem com ens va als que pensem que la política no s'esgota en els partits i que si volem alguns canvis en la nostra societat, esta es pot realitzar des de la democràcia participativa.

Ara, que acabem de veure les crisis dels partits i la falta d'eixa democràcia participativa, és quan més necessari és intentar que els nostres polítics abandonen eixes conductes i hàbits reprovables, i que permeta desterrar el mal de l'anomenada  partido-cracia. És ara una bona ocasió per a recolzar a les organitzacions civils perquè impulsen la democràcia de participació (que alguns confonen d'anar reclamant consultes i referèndums)

Pense que és en eixe terreny on fa falta construir un lloc de trobada, una gran plataforma capaç de fer arribar la concepció cristiana a la societat, a les institucions i als partits. Eixe pot ser el camí. Tindre veu i opinió sense acudir als partits. Després la pràctica dirà si això funciona.

Se'ns esta invitat a implicar-nos més en la vida pública, ja siga en partits, sindicats, ONG o associacions veïnals, se'ns diu que es necessiten constructors de ponts, capaços de generar una cultura del bé comú per a afrontar els reptes i problemes del país des d'un esperit inclusiu. Però em fa la impressió que esta fórmula no funciona tot com seria de ben necessari.

Són frases fetes, i una forma de parlar que aparenta molt i diu poc. Un voldria preguntar quina cosa és això de ser constructors de ponts, per exemple. Unir les persones, si, però a veure a quin cost i a quin preu, perquè unir a base de renunciar a principis sempre serà una mala decisió. Tampoc sé molt bé quina cosa és això de la cultura del bé comú, desitjada, almenys teòricament, per absolutament totes les formacions polítiques. Una altra cosa és com pretén dur-ho a terme en la pràctica cada u. Finalment està bé això de l'esperit inclusiu. A qui no li pareixerà bé. El que no s'és fins on cal arribar.

Veig que em falta claredat en molts matins, tal vegada per prudència, per falta d'abrivament, per por o per moderació. Dic el que crec que he de dir, però ho dic de tal manera que no em compromet a res.

En fi, tal vegada siga eixe un camí massa llarg, però de moment m'oblidare dels atalls.

Feliç Dia.

Martes 30 de abril de 2019.

“Lo correcto es lo correcto, aunque no lo haga nadie. Lo que está mal está mal, aunque todo el mundo se equivoque al respecto”. (G. K. Chesterton).  

Vamos a por este martes, que nos servirá para terminar con abril y entrar en otro mes muy primaveral, y lo haremos con la compañía de nuestro sol desde las 07:04 horas hasta las 20:52.

Lo votado, votado está y ya veremos qué tal nos va a las personas como yo, que somos especialistas en ponernos, como se dice coloquialmente, de perfil, o sea que cumplimos con la obligación de decir algo y a la vez no comprometernos con ningún partido político para no molestar a nadie, no sea que se nos vayan a ofender.

Vamos a ver como nos va a los que pensamos que la política no se agota en los partidos y que si queremos algunos cambios en nuestra sociedad, esta se puede realizar desde la democracia participativa.

Ahora, que acabamos de ver las crisis de los partidos y la falta de esa democracia participativa, es cuando más necesario es intentar que nuestros políticos abandonen esas conductas y hábitos reprobables, y que permita desterrar el mal de la llamada  partidocracia. Es ahora una buena ocasión para apoyar a las organizaciones civiles para que impulsen la democracia de participación (que algunos confunden con ir reclamando consultas y referéndums).

Pienso que es en ese terreno donde hace falta construir un lugar de encuentro, una gran plataforma capaz de hacer llegar la concepción cristiana a la sociedad, a las instituciones y a los partidos. Ese puede ser el camino. Tener voz y opinión sin acudir a los partidos. Después la práctica dirá si eso funciona. 

Se nos esta invitado a implicarnos más en la vida pública, ya sea en partidos, sindicatos, ONG o asociaciones vecinales, se nos dice que se necesitan constructores de puentes, capaces de generar una cultura del bien común para afrontar los retos y problemas del país desde un espíritu inclusivo. Pero me da la impresión que esta fórmula no funciona todo lo bien que sería necesario.

Son frases hechas, y una forma de hablar que aparenta mucho y dice poco. Uno quisiera preguntar qué cosa es eso de ser constructores de puentes, por ejemplo. Unir a las personas, si, pero a ver a qué costa y a qué precio, porque unir a base de renunciar a principios siempre será una mala decisión. Tampoco sé muy bien qué cosa es eso de la cultura del bien común, deseada, al menos teóricamente, por absolutamente todas las formaciones políticas. Otra cosa es cómo pretende llevarlo a cabo en la práctica cada uno. Finalmente está bien eso del espíritu inclusivo. A quién no le parecerá bien. Lo que no se es hasta dónde hay que llegar.

Veo que me falta claridad en muchas mañanas, tal vez por prudencia, por falta de arrojo, por miedo o por moderación. Digo lo que creo que debo decir, pero lo digo de tal manera que no me comprometo a nada.

En fin, tal vez sea ese un camino demasiado largo, pero de momento me olvidare de los atajos.

Feliz Día.

Dilluns 29 d'abril del 2019.

“El correcte és el correcte, encara que no ho faça ningú. El que està mal està malament, encara que tot el món s'equivoque respecte d'això”. (G. K. Chesterton). 

En este dia de ressaca electoral el sol ens eixirà a les 07:05 hores i ens enllumenarà fins a les 20:51, esperarem que il·lumine els nostres polítics perquè complisquen amb responsabilitat la complicada tasca de governar.

No analitzaré els resultats ara, perquè ja hi haurà temps, en canvi si que m'agradaria recordar als nostres diputats perquè ho tinguen en compte en esta legislatura que la política no és la desqualificació, sinó la proposició de mesures que puguen beneficiar els ciutadans. Que s'acorden que el bon polític, l'etimologia de la paraula ho diu, és el que s'ocupa i preocupa dels ciutadans. O siga, el que té vocació de servici.

Ho recorde, quan supose que no faria falta, ja que es van presentar sabent quina hauria de ser la seua missió, governar. Els vaig a recordar, ara amb un poc més d'èmfasi, ja que han sigut triats, que la paraula govern procedix del grec. I que en el seu origen significava “pilotar un barco”. El símil per tant és clar; una nació és com un barco en què hi ha tot tipus de persones i l'objectiu del barco és arribar a bon port.

Però, és necessari que a bord hi haja un poc d'orde, i que els passatgers es respecten els uns als altres. I, la funció del pilot és precisament que el barco no sols no s'afone, sinó que navegue amb la major tranquil·litat possible. Siga qui siga el pilot d'este govern, importa que tots puguem viure en pau.

Hui, vull desitjar el millor als que ens governaren perquè puguem viure una vida tranquil·la i sobretot plàcida. Indubtablement, per a viure amb pau i tranquil·litat es necessita que tots tinguem cobertes les nostres necessitats bàsiques i que es respecten els drets individuals i socials. Esperem que el parlament de la nació dicte lleis en este sentit.

Ja se que quan ens centrem en lo concret, les solucions que es presentaran podran discrepar. Però quan l'objectiu és clar, la solució que pren la majoria (si és per consens, millor) no ha de ser perjudicial per a les minories.

La campanya no ha sigut molt elegant, però es va acabar. Ja que hem votat un parlament demanem perquè el diàleg, el respectar i escoltar a l'altre, l'integrar el millor de les propostes de l'altre, o siga, el parlamentar, siga allò més habitual.

Per demanar que no quede!

Feliç Dia

Lunes 29 de abril de 2019.

“Lo correcto es lo correcto, aunque no lo haga nadie. Lo que está mal está mal, aunque todo el mundo se equivoque al respecto”. (G. K. Chesterton).  

En este día de resaca electoral el sol nos saldrá a las 07:05 horas y nos alumbrará hasta las 20:51, vamos a esperar que ilumine a nuestros políticos para que cumplan con responsabilidad la complicada tarea de gobernar.

No voy a analizar los resultados ahora, pues ya habrá tiempo, en cambio si que me gustaría recordar a nuestros diputados para que lo tengan en cuenta en esta legislatura que la política no es la descalificación, sino la proposición de medidas que puedan beneficiar a los ciudadanos. Que se acuerden que el buen político, la etimología de la palabra lo dice, es el que se ocupa y preocupa de los ciudadanos. O sea, el que tiene vocación de servicio.

Lo recuerdo, cuando supongo que no haría falta, puesto que se presentaron sabiendo cual debería ser su misión, gobernar. Les voy a recordar, ahora con poco más de énfasis a los que ya han sido elegidos que la palabra gobierno procede del griego. Y que en su origen significaba “pilotar un barco”. El símil por lo tanto es claro; una nación es como un barco en el que hay todo tipo de personas y el objetivo del barco es llegar a buen puerto.

Pero, es necesario que a bordo haya un poco de orden, y que los pasajeros se respeten unos a otros. Y, la función del piloto es precisamente que el barco no sólo no se hunda, sino que navegue con la mayor tranquilidad posible. Sea quién sea el piloto de este gobierno, importa que todos podamos vivir en paz.

Hoy, quiero desear lo mejor a los que nos gobernaran para que podamos vivir una vida tranquila y sobre todo apacible. Indudablemente, para vivir con paz y tranquilidad se necesita que todos tengamos cubiertas nuestras necesidades básicas y que se respeten los derechos individuales y sociales. Esperemos que el parlamento de la nación dicte leyes en este sentido.

Ya se que cuando nos centremos en lo concreto, las soluciones que se presentaran podrán discrepar. Pero cuando el objetivo está claro, la solución que toma la mayoría (si es por consenso, mejor) no tiene que ser perjudicial para las minorías.

La campaña no ha sido muy elegante, pero se acabó. Ya que hemos votado un parlamento pidamos para que el diálogo, el respetar y escuchar al otro, el integrar lo bueno de las propuestas del otro, o sea, el parlamentar, sea lo habitual.

¡Por pedir que no quede!

Feliz Día

Dissabte 27 d'abril del 2019.

“El correcte és el correcte, encara que no ho faça ningú. El que està mal està malament, encara que tot el món s'equivoque respecte d'això”. (G. K. Chesterton). 

Hui, dia de reflexió, reflexió que hauríem de fer tots els dies, el sol ens eixirà a les 07:08 hores i se'ns anara a les 20:49, en un altre, espere, bon dia de primavera.

Com estem en l'anomenat dia de reflexió, reflexionarem, encara que no ho farem sobre a quin partit votarem, encara que tot esta unit i és molt difícil separar el que és polític del que no ho és.

Les persones no som únicament individus d'un Estat sinó que desenrotllem i formem durant les nostres vides part de comunitats socials que poden ser més grans o més xicotetes que, unides i entrellaçades unes amb altres formem tot un país.

Si reflexionem, ho podríem comparar amb el nostre cos, que no es compon només de cèl·lules aïllades sinó que s'agrupen i formen òrgans diferents, que realitzen una sèrie de treballs diferents on, sent tot una unitat, hi ha diversitat.

Així, una cèl·lula d'un múscul del dit polze, al mateix temps, és de la mà, del braç, del tren superior i del cos sencer, i tot açò sense deixar de ser del polze. El mateix succeïx amb la societat.

Si continuem reflexionant un poc més, ens podrem donar compte que totes eixes cèl·lules o les diferents comunitats de la nostra societat són de caràcter natural, o siga que peno atenta contra lar a aparéixer no necessiten formar part d'un projecte elaborat per un grup d'investigadors, sinó que apareixen de l'espontània sociabilitat humana, que discrimina o distingix les diferències i comunica el que es relaciona.

Seria prou curiós deixar de dir mà a la mà i peu al peu només per a evitar menysprear a cap cèl·lula. I de la mateixa manera resulta cridaner evitar reconéixer eixes comunitats intermèdies i les seues naturals jerarquies i potestats per a reforçar que som tots ciutadans d'un mateix Estat.

Al final, tots naixem en una família en què hi ha pares, germans majors i germans menors, és a dir, amb una jerarquia, potestats i autoritats diferenciades. A més, vivim en un entorn que té unes característiques pròpies diferents de les de la resta del país. També treballem en diferents entitats i diferents oficis i estudiem en diferents escoles. I, no obstant això, reconéixer i valorar esta multiplicitat no atenta contra la idea que som un únic país.

Si ho pensem bé, cada una d'estes comunitats socials naturals que medien entre l'individu sol i l'Estat, que són les comunitats intermèdies, enriquixen el país i limiten el poder de l'Estat de manera orgànica, evitant que cada individu siga un ens atomitzat enfront d'un mega Estat que s'imposa amb tot el seu pes.

Per açò, s'hauria de revalorar el paper de les comunitats intermèdies, que ara s'assemblen a anècdotes del paisatge, i que reprenguen el seu protagonisme en la societat. És interessant que cada una viva com el que és i, com tenen una organització i una jerarquia, tenen també una autoritat natural que ha de ser efectiva i no sols decorativa.

I què li impedix a un Estat imposar el que li vinga en gana, si no hi ha comunitats intermèdies naturals que, lliures de la politiquería general, siguen un contrapés real?

En fi, reflexionem i, ja demà votarem.

Per cert, se m'oblidava, és fàcil que algú no entenga al que em referisc amb comunitats intermèdies, vénen a ser les associacions socials, esportives, culturals, comissions de veïns, associacions de pares, etc., en les que la persona s'associa lliurement sense interferència del poder públic i polític.

Feliç Dia. 

Sábado 27 de abril de 2019.

“Lo correcto es lo correcto, aunque no lo haga nadie. Lo que está mal está mal, aunque todo el mundo se equivoque al respecto”. (G. K. Chesterton).  

Hoy, día de reflexión, reflexión que deberíamos hacer todos los días, el sol nos saldrá a las 07:08 horas y se nos marchara a las 20:49, en otro, espero, buen día de primavera.

Como estamos en el llamado día de reflexión, vamos a reflexionar, aunque no lo haremos sobre a que partido vamos a votar, aunque todo esta unido y es muy difícil separar lo que es político de lo que no lo es.

Las personas no somos únicamente individuos de un Estado sino que desarrollamos y formamos durante nuestras vidas parte de comunidades sociales que pueden ser más grandes o más pequeñas que, unidas y entrelazadas unas con otras formamos todo un país.

Si reflexionamos, lo podríamos comparar con nuestro cuerpo, que no se compone solamente de células aisladas sino que se agrupan y forman órganos diferentes, que realizan una serie de trabajos diferentes donde, siendo todo una unidad, existe diversidad.

Así, una célula de un músculo del dedo pulgar, al mismo tiempo, es de la mano, del brazo, del tren superior y del cuerpo entero, y todo esto sin dejar de ser del pulgar. Lo mismo sucede con la sociedad.

Si continuamos reflexionando un poco más, nos podremos dar cuenta que todas esas células o las diferentes comunidades de nuestra sociedad son de carácter natural, o sea que para aparecer no necesitan formar parte de un proyecto elaborado por un grupo de investigadores, sino que aparecen de la espontánea sociabilidad humana, que discrimina o distingue las diferencias y comunica lo que se relaciona.

Sería bastante curioso dejar de llamar mano a la mano y pie al pie solo para evitar menospreciar a ninguna célula. Y de igual manera resulta llamativo evitar reconocer esas comunidades intermedias y sus naturales jerarquías y potestades para reforzar que somos todos ciudadanos de un mismo Estado.

Al final, todos nacemos en una familia en la que hay padres, hermanos mayores y hermanos menores, es decir, con una jerarquía, potestades y autoridades diferenciadas. Además, vivimos en un entorno que tiene unas características propias diferentes a las del resto del país. También trabajamos en diferentes entidades y diferentes oficios y estudiamos en diferentes escuelas. Y, sin embargo, reconocer y valorar esta multiplicidad no atenta contra la idea de que somos un único país.

Si lo pensamos bien, cada una de estas comunidades sociales naturales que median entre el individuo solo y el Estado, que son las comunidades intermedias, enriquecen el país y limitan el poder del Estado de modo orgánico, evitando que cada individuo sea un ente atomizado frente a un mega Estado que se impone con todo su peso.

Por esto, se debería revalorar el papel de las comunidades intermedias, que ahora se asemejan a anécdotas del paisaje, y que retomen su protagonismo en la sociedad. Es interesante que cada una viva como lo que es y, como tienen una organización y una jerarquía, tienen también una autoridad natural que debe ser efectiva y no solo decorativa.

¿Y qué le impide a un Estado imponer lo que le venga en gana, si no hay comunidades intermedias naturales que, libres de la politiquería general, sean un contrapeso real?

En fin, reflexionemos y, ya mañana votaremos.

Por cierto, se me olvidaba, es fácil que alguien no entienda a lo que me refiero con comunidades intermedias, vienen a ser las asociaciones sociales, deportivas, culturales, comisiones de vecinos, asociaciones de padres, etc., en las que la persona se asocia libremente sin interferencia del poder público y político.

Feliz Día. 

Divendres 26 d'abril del 2019.

“El correcte és el correcte, encara que no ho faça ningú. El que està mal està malament, encara que tot el món s'equivoque respecte d'això”. (G. K. Chesterton). 

Veurem si hui disfrutem d'un bon dia de primavera, tindrem sol des de les 07:09 hores fins a les 20:48, i amb eixa esperança comencem el dia.

Ahir, durant el café de mitja vesprada no va haver-hi més remei que parlar de les eleccions, i afortunadament érem de postures diferents pel que la conversació va ser no sols agradable sinó que també fructífera. La meua posició s'escapolia per “els turons d'Úbeda”, perquè jo veig el mateix problema amb el pròxim govern, siga el que siga.

I és que veient la campanya electoral el pròxim govern exclourà a les persones, i no crec que siga per descuit, sinó que es pot desprendre dels principis bàsics que tots els partits tenen sobre com entenen que s'ha de portar terme el pensament públic.

La classe de pensament que s'esta veient és el que tracta d'aconseguir una societat que es base en la simplicitat i la perfecció. Este enfocament que funciona molt bé per a la tecnologia i que ens facilita molt la vida, no és la clau de totes les coses bones.

Si mirem la campanya electoral veurem que tota esta enfocada per a facilitar que aconseguim el que vullguem. En el fons, el problema és que les formes modernes de pensar ignoren massa coses. Al concentrar-se en el que és efectiu i demostrable, ens distrauen d'altres coses que són menys tangibles però més importants. Són molt bons per a dir-nos com aconseguir objectius materials que poden especificar-se numèricament, però no poden torejar amb preguntes com; com viure una vida que valga la pena viure? Com ens van a contestar si només veuen l'home com un objecte material.

Els governs de moment estan pensats per a organitzar la societat de manera que tots tinguem tots els béns materials que ens siga possible aconseguir. Però suposem que això no és el que la gent vol. Suposem que volen relacions humanes. Que busquen el bo, el bell i la veritat. Que busquen comprendre el sentit de les seues vides. Estarà preparat el pròxim govern per a donar-nos quelcom paregut.

Perquè un govern ens poguera facilitar una vida millor, més plena, necessitaria tindre una idea més completa home. I això pot ser difícil. L'home és complex, i és difícil dir què és o com resoldre els seus diversos matisos. És físic, a més d'intel·lectual i espiritual. És lliure i restringit, social i rebel, terrenal i obert al transcendent. El resultat és que està incomplet, inconstant i ambigu.

Com es pot posar en orde tal ser, que és, després de tot, el propòsit del govern i, de fet, de la moral?

És un problema complex, però l'home ha tingut molta experiència al tractar amb ell. A més, no tots els problemes són difícils. Algunes coses són òbviament naturals, altres evidentment necessàries per a un estil de vida decent. Només hem de pensar un poc i mirar al nostre voltant i trobarem exemples de situacions d'allò més simples que els governs es dediquen a complicar i embolicar. La família, per exemple, una cosa tan bàsica que hauria de ser una preocupació òbvia de tots els governs.

Però hui, en canvi, el que trobem són uns governs que fan tot el que es puga per eliminar hàbits i actituds que recolzen la vida familiar estable i funcional, s'obliden que el matrimoni és una institució bàsica, que els sexes són diferents i les diferències han de tindre's en compte per a comprendre les seues vides junts.

I si mirem un poc el tema cultural, es posa pitjor, quasi tots estarem d'acord en què la cultura ha de ser metòdica i coherent perquè puga funcionar com un poc més que una mescla de prejuís irracionals, però per a això es necessita conéixer i dominar la nostra vida comuna, el que som, d'on procedim i cap a on ens volem dirigir com a societat. I per a tot açò es necessita conéixer com són i on estan els límits, els nostres límits.

La resposta d'un govern modern no és una altra que fer tot el que puga per a interrompre la coherència cultural que ja tenim sense voler veure cap tipus de límit, de línia que no s'haja de traspassar.

Hui els governs són més poderosos i actius que mai. Estan protegits per una  classe educada summament segura de si mateixa que domina la vida social més a fons que qualsevol altra elit anterior. I si recordem i la meua memòria no em falla, crec que va ser Confuci qui ja comenta en la seua època una cosa pareguda al següent: “pots desposseir als Tres Exèrcits del seu comandant en cap, però no pots privar els llauradors més humils de la seua opinió”. Això ja no és cert. Després d'uns quants anys de propaganda electrònica moderna, el llaurador modern té una opinió manipulada.

Eixe és un gran problema. El primer pas per a enfrontar-lo és reconéixer el que és, i per a això, caldria prendre alguna iniciativa; amb el seu realisme, coneixement de l'home, acceptació de la naturalesa i capacitat de mantindre una perspectiva independent.

En els últims anys no he vist cap a nivell polític. Això hauria de canviar.

Feliç Dia.

Viernes 26 de abril de 2019.

“Lo correcto es lo correcto, aunque no lo haga nadie. Lo que está mal está mal, aunque todo el mundo se equivoque al respecto”. (G. K. Chesterton).  

Vamos a ver si hoy disfrutamos de un buen día de primavera, vamos a tener sol desde las 07:09 horas hasta las 20:48, y con esa esperanza empezamos el día.

Ayer, durante el café de media tarde no hubo más remedio que hablar de las elecciones, y afortunadamente éramos de posturas diferentes por lo que la conversación fue no solo agradable sino que también fructífera. Mi posición se escabullía por “los cerros de Úbeda”, pues yo veo el mismo problema con el próximo gobierno, sea el que sea.

Y es que viendo la campaña electoral el próximo gobierno va a excluir a las personas, y no creo que sea por descuido, sino que se puede desprender de los principios básicos que todos los partidos tienen sobre como entienden que se debe llevar acabo el pensamiento público.

La clase de pensamiento que se esta viendo es el que trata de lograr una sociedad que se base en la simplicidad y la perfección. Este enfoque que funciona muy bien para la tecnología y que nos facilita mucho la vida, no es la clave de todas las cosas buenas.

Si miramos la campaña electoral veremos que toda esta enfocada para facilitar que consigamos lo que queramos. En el fondo, el problema es que las formas modernas de pensar ignoran demasiadas cosas. Al concentrarse en lo que es efectivo y demostrable, nos distraen de otras cosas que son menos tangibles pero más importantes. Son muy buenos para decirnos cómo alcanzar objetivos materiales que pueden especificarse numéricamente, pero no pueden lidiar con preguntas como; ¿cómo vivir una vida que valga la pena vivir? Cómo nos van a contestar si solo ven al hombre como un objeto material.

Los gobiernos de momento están pensados para organizar la sociedad de forma que todos tengamos todos los bienes materiales que nos sea posible conseguir. Pero supongamos que eso no es lo que la gente quiere. Supongamos que quieren relaciones humanas. Que buscan lo bueno, lo bello y lo verdadero. Que buscan comprender el sentido de sus vidas. Estará preparado el próximo gobierno para darnos algo parecido.

Para que un gobierno nos pudiera facilitar una vida mejor, más plena, necesitaría tener una idea más completa hombre. Y eso puede ser difícil. El hombre es complejo, y es difícil decir qué es o como resolver sus diversos matices. Es físico, además de intelectual y espiritual. Es libre y restringido, social y rebelde, terrenal y abierto a lo trascendente. El resultado es que está incompleto, inconstante y ambiguo.

¿Cómo se puede poner en orden tal ser, que es, después de todo, el propósito del gobierno y, de hecho, de la moral?

Es un problema complejo, pero el hombre ha tenido mucha experiencia al tratar con él. Además, no todos los problemas son difíciles. Algunas cosas son obviamente naturales, otras evidentemente necesarias para un estilo de vida decente. Solo tenemos que pensar un poco y mirar a nuestro alrededor y encontraremos ejemplos de situaciones de lo más simples que los gobiernos se dedican a complicar y enmarañar. La familia, por ejemplo, algo tan básico que debería ser una preocupación obvia de todos los gobiernos.

Pero hoy, en cambio, lo que encontramos son unos gobiernos que hacen todo lo posible por eliminar hábitos y actitudes que apoyan la vida familiar estable y funcional, se olvidan de que el matrimonio es una institución básica, que los sexos son diferentes y las diferencias deben tenerse en cuenta para comprender sus vidas juntos.

Y si miramos un poco el tema cultural, se pone peor, casi todos estaremos de acuerdo en que la cultura debe ser metódica y coherente para que pueda funcionar como algo más que una mezcla de prejuicios irracionales, pero para eso se necesita conocer y dominar nuestra vida común, lo que somos, de donde procedemos y hacia dónde nos queremos dirigir como sociedad. Y para todo esto se necesita conocer como son y dónde están los límites, nuestros límites.

La respuesta de un gobierno moderno no es otra que hacer todo lo que pueda para interrumpir la coherencia cultural que ya tenemos sin querer ver ningún tipo de límite, de línea que no se deba traspasar.

Hoy los gobiernos son más poderosos y activos que nunca. Están respaldados por una  clase educada sumamente segura de sí misma que domina la vida social más a fondo que cualquier otra élite anterior. Y si recordamos y mi memoria no me falla, creo que fue Confucio quien ya comentó en su época algo parecido a lo siguiente: “puedes despojar a los Tres Ejércitos de su comandante en jefe, pero no puedes privar a los campesinos más humildes de su opinión”. Eso ya no es cierto. Después de unos cuantos años de propaganda electrónica moderna, el campesino moderno tiene una opinión manipulada.

Ese es un gran problema. El primer paso para enfrentarlo es reconocer lo que es, y para ello, habría que tomar alguna iniciativa; con su realismo, conocimiento del hombre, aceptación de la naturaleza y capacidad de mantener una perspectiva independiente.

En los últimos años no he visto ninguna a nivel político. Eso debería cambiar.

Feliz Día.

Dijous 25 d'abril del 2019.

“El correcte és el correcte, encara que no ho faça ningú. El que està mal està malament, encara que tot el món s'equivoque respecte d'això”. (G. K. Chesterton). 

Bon dia de primavera el que vam tindre ahir, veurem si hui des de les 07:10 hores que ens eixirà el sol fins a les 20:47 hores ens succeïx el mateix.

És difícil en estos dies desconnectar-se de la política, sense buscar-ho et trobes amb els polítics i la campanya electoral, en qualsevol tertúlia es parla del que cal votar o cap a on es dirigixen les nostres preferències. Eludir el tema és molt complicat, per això faré algunes reflexions en “veu alta”.

M'estic donant compte,  pel que estic veient i sentint, que s'esta apostant per part dels partits més importants per una atomització de la societat i a col·locar l'individu com a part central. Si observem un poc amb atenció cap a on es dirigixen la gran majoria de les polítiques veurem que es pretén que els individus puguen perseguir el seu objectius personals de manera que, en compte de buscar el bé comú, el que fan és buscar el “bé general”, que és com s'anomena al bé que ha sigut votat per la majoria.

En esta visió de la societat que s'entén com una unió de voluntats individuals resulta molt complicat mantindre una lleialtat constitucional a la nació, o siga, la Constitució exigix a l'individu la defensa de la unitat nacional, una lleialtat a la nació i a tot el seu patrimoni, mentres que la dinàmica social va encaminada en una direcció contrària.

Si observem la campanya electoral ningú parla del bé comú, tot són béns individuals, que si bé s'han de defendre sempre a de fer-se mirant el bé comú i no al revés. Veig complicat que l'Estat espanyol en este moment represente a la comunitat moral dels ciutadans, perquè més aïna pareix una estructura que se sosté a base d'acords institucionals i arreglaments corporatius para d'esta manera imposar una unitat burocràtica a una societat dividida. Els polítics mateixos s'encarreguen d'incrementar el desacord fins a límits de màxima discrepància i enfrontament.

A pesar de tots els inconvenients que trobe defenc que l'Espanya d'institucions autonòmiques de hui és un bé que únicament es pot refutar per via democràtica. I que és injusta qualsevol impugnació per via de fets, sempre injustos per molt sibil·lins i fins a parlamentàriament diagonals que siguen. Per tant, els partits que la duen a terme estan desautoritzats per a mi, el que m'impediria votar a favor d'ells. Quant menys als que practiquen la violència en el carrer, els escraches, el fatxenderia i la impostació verbal de la por a l'altre.

Em succeïx quelcom paregut amb els partits que encara no han criticat públicament el terrorisme ni els seus motius i intencions, ni els que ho van patrocinar i van recolzar ni tampoc els partits que ho van justificar o eu “van entendre”. No podria tampoc votar-los fins que s'hagen penedit per no haver sostingut que ni un sol assassinat estava justificat.

En fi, s'acosta el dia de votar, i inclús queda molt per decidir.

Feliç Dia. 

Jueves 25 de abril de 2019.

“Lo correcto es lo correcto, aunque no lo haga nadie. Lo que está mal está mal, aunque todo el mundo se equivoque al respecto”. (G. K. Chesterton).  

Buen día de primavera el que tuvimos ayer, vamos a ver si hoy desde las 07:10 horas que nos saldrá el sol hasta las 20:47 horas nos sucede lo mismo.

Es difícil en estos días desconectarse de la política, sin buscarlo te encuentras con los políticos y la campaña electoral, en cualquier tertulia se habla de lo que hay que votar o hacia donde se dirigen nuestras preferencias. Eludir el tema es muy complicado, por eso voy a hacer algunas reflexiones en “voz alta”.

Me estoy dando cuenta, por lo que estoy viendo y oyendo, que se esta apostando por parte de los partidos más importantes por una atomización de la sociedad y en colocar al individuo como parte central. Si observamos un poco con atención hacia dónde se dirigen la gran mayoría de las políticas veremos que se pretende que los individuos puedan perseguir su objetivos personales de manera que, en lugar de buscar el bien común, lo que hacen es buscar el “bien general”, que es como se llama al bien que ha sido votado por la mayoría.

En esta visión de la sociedad que se entiende como una unión de voluntades individuales resulta muy complicado mantener una lealtad constitucional a la nación, o sea, la Constitución exige al individuo la defensa de la unidad nacional, una lealtad a la nación y a todo su patrimonio, mientras que la dinámica social va encaminada en una dirección contraria.

Si observamos la campaña electoral nadie habla del bien común, todo son bienes individuales, que si bien se deben defender siempre a de hacerse mirando el bien común y no al revés. Veo complicado que el Estado español en este momento represente a la comunidad moral de los ciudadanos, pues más bien parece una estructura que se sostiene a base de acuerdos institucionales y arreglos corporativos para de esta manera imponer una unidad burocrática a una sociedad dividida. Los políticos mismos se encargan de incrementar el desacuerdo hasta límites de máxima discrepancia y enfrentamiento.

A pesar de todos los inconvenientes que encuentro defiendo que la España de instituciones autonómicas de hoy es un bien que únicamente se puede refutar por vía democrática. Y que es injusta cualquier impugnación por vía de hechos, siempre injustos por muy sibilinos y hasta parlamentariamente diagonales que sean. Por tanto, los partidos que la llevan a cabo están desautorizados para mí, lo que me impediría votar a favor de ellos. Cuánto menos a los que practican la violencia callejera, los escraches, el matonismo y la impostación verbal del miedo al otro.

Me sucede algo parecido con los partidos que todavía no han criticado públicamente el terrorismo ni sus motivos e intenciones, ni los que lo auspiciaron y apoyaron ni tampoco los partidos que lo justificaron o lo “entendieron”. No podría tampoco votarlos hasta que se hayan arrepentido por no haber sostenido que ni un solo asesinato estaba justificado.

En fin, se acerca el día de votar, y aun queda mucho por decidir.

Feliz Día. 

Dimecres 24 d'abril del 2019.

“El correcte és el correcte, encara que no ho faça ningú. El que està mal està malament, encara que tot el món s'equivoque respecte d'això”. (G. K. Chesterton). 

Pareix que hui si podrem disfrutar d'un sol primaveral, i ho anem a fer des de les 07:12 hores fins a les 20:46, prou hores per a veure si eliminem un poc l'excés d'humitat dels últims dies.

Per diversos motius s'esta parlant molt estos dies d'impostos, i el que tinc clar és de la importància dels impostos per a promoure el bé comú així com l'obligació que tenim de contribuir solidàriament a eixe just desenrotllament complint les obligacions fiscals. 

Pense que hui en dia ha d'haver-hi pocs dubtes sobre la importància de la Hisenda Publica, tampoc crec que es tinguen dubtes de la nostra obligació de pagar impostos,  pel que hem d'intentar tindre un sistema d'impostos que siga just i suficient, perquè en cas contrari serà difícil aconseguir una societat que este prou cohesionada.

També m'agradaria recordar que els impostos no són per tant un  capritx dels governs i un mitjà d'enriquiment dels polítics, sinó una peça fonamental de la nostra societat per al desenrotllament de servicis públics i per a una major cohesió social. Així que, el disseny del quadro tributari de qualsevol societat hauria de descansar, per tant, sobre acords comuns respecte als servicis que la societat vol i com han de ser finançats.

Fins ací crec que podríem estar tots d'acord, però anem a complicar-ho un poc, deuríem arribar a acords que posaren en clar que són el béns públics i fins on arriben i decidir quins valors es volen defendre amb el sistema impositiu.

L'anterior és el centre de la majoria dels problemes que sorgixen quan es parla d'impostos, ja que implica un compromís moral de tota la societat, doncs no es tracta simplement d'aconseguir ingressos superiors públics perquè necessitem gastar més, sinó que els impostos són la condició necessària per a finançar una inversió social suficient per a reduir la fragilitat i la vulnerabilitat en la nostra societat. Esta és la qüestió.

Supose que en els debats d'ahir i despús-ahir es degué parlar d'impostos, no se les diferents postures, però la meua opinió és que quan es parle d'impostos ho hauríem de fer dirigint el missatge no cap a que estem obligats a pagar imposats per que “ens obliguen a pagar-los” sinó explicar el paper dels impostos com a contribució a bé comú, eixe ha de ser l'objectiu, un bé comú que per descomptat ha d'estar unit a una justícia social. S'ha de fer veure a les persones que el frau fiscal, a més de ser una practica immoral, és al mateix temps regressiu i contribuïx sempre a una major desigualtat perquè impedix aconseguir el bé comú. 

 Si ho pensem un poc nos en adonarem ràpidament que el frau fiscal i el rebuig del paper social dels impostos no són les úniques restriccions perquè els impostos puguen contribuir al bé comú, ja que tenim evidents desigualtats en el tractament fiscal que reben les multinacionals, les noves empreses tecnològiques i les xicotetes empreses, que creant més ocupació paguen més impostos.

És fàcil, per tant, que les diferents idees polítiques contaminen la resposta que hem de donar a totes eixos problemes, però encertar en l'elecció del nostre sistema serà, sens dubte, un dels factors que definiran la marxa futura de la nostra societat, ja que d'ella dependrà no sols el paper dels impostos en el sistema econòmic sinó, sobretot, la capacitat de la societat per a no deixar en la cuneta als menys beneficiats dels fruits del creixement econòmic.

L'economia només pot ser alliberadora si mira a la realitat amb els ulls dels més pobres. El compromís per la justícia econòmica implica la redistribució dels recursos econòmics i en eixa tasca és indispensable un sistema fiscal progressivament i prou recaptatori.

Els polítics que ens van a governar han de tindre en compte les preferències dels ciutadans a l'hora d'adoptar les decisions, atenent no sols als reprotxes i reticències d'amplis segments de la societat a cedir els seus recursos per a la millorara del benestar d'altres ciutadans sinó a la necessitat de una major igualtat i redistribució.

Per a garantir, per tant, els servicis de benestar, bàsics per a la cohesió social, fan falta recursos impositius. Si es vol promoure un major benestar és inevitable un nivell major de pressió fiscal.

I la busca d'un sistema fiscal que siga just ens donaria molt que parlar. Tal vegada un altre dia.

Feliç Dia.

Miércoles 24 de abril de 2019.

“Lo correcto es lo correcto, aunque no lo haga nadie. Lo que está mal está mal, aunque todo el mundo se equivoque al respecto”. (G. K. Chesterton).  

Parece que hoy si podremos disfrutar de un sol primaveral, y lo vamos a hacer desde las 07:12 horas hasta las 20:46, bastantes horas para ver si eliminamos un poco el exceso de humedad de los últimos días.

Por varios motivos se esta hablando mucho estos días de impuestos, y lo que tengo claro es de la importancia de los impuestos para promover el bien común así como la obligación que tenemos de contribuir solidariamente a ese justo desarrollo cumpliendo las obligaciones fiscales.  

Pienso que hoy en día debe haber pocas dudas sobre la importancia de la Hacienda Publica, tampoco creo que se tengan dudas de nuestra obligación de pagar impuestos, por lo que tenemos que intentar tener un sistema de impuestos que sea justo y suficiente, pues en caso contrario será difícil conseguir una sociedad que este lo suficientemente cohesionada.

También me gustaría recordar que los impuestos no son por lo tanto un  capricho de los gobiernos y un medio de enriquecimiento de los políticos, sino una pieza fundamental de nuestra sociedad para el desarrollo de servicios públicos y para una mayor cohesión social. Así que, el diseño del cuadro tributario de cualquier sociedad debería descansar, por tanto, sobre acuerdos comunes respecto a los servicios que la sociedad quiere y cómo deben ser financiados.

Hasta aquí creo que podríamos estar todos de acuerdo, pero vamos a complicarlo un poco, deberíamos de llegar a acuerdos que pusieran en claro que son lo bienes públicos y hasta donde llegan y decidir qué valores se quieren defender con el sistema impositivo.

Lo anterior es el centro de la mayoría de los problemas que surgen cuando se habla de impuestos, ya que implica un compromiso moral de toda la sociedad, pues no se trata simplemente de conseguir mayores ingresos públicos porque necesitamos gastar más, sino que los impuestos son la condición necesaria para financiar una inversión social suficiente para reducir la fragilidad y la vulnerabilidad en nuestra sociedad. Esta es la cuestión.

Supongo que en los debates de ayer y anteayer se debió de hablar de impuestos, no se las diferentes posturas, pero mi opinión es que cuando se hable de impuestos lo deberíamos hacer dirigiendo el mensaje no hacia que estamos obligados a pagar impuestos por que “nos obligan a pagarlos” sino explicar el papel de los impuestos como contribución a bien común, ese debe ser el objetivo, un bien común que por supuesto debe estar unido a una justicia social. Se tiene que hacer ver a las personas que el fraude fiscal, además de ser una practica inmoral, es a la vez regresivo y contribuye siempre a una mayor desigualdad pues impide alcanzar el bien común.  

 Si lo pensamos un poco nos daremos cuenta rápidamente que el fraude fiscal y el rechazo del papel social de los impuestos no son las únicas restricciones para que los impuestos puedan contribuir al bien común, puesto que tenemos evidentes desigualdades en el tratamiento fiscal que reciben las multinacionales, las nuevas empresas tecnológicas y las pequeñas empresas, que creando más empleo pagan más impuestos.

Es fácil, por tanto, que las diferentes ideas políticas contaminen la respuesta que debemos dar a todas esos problemas, pero acertar en la elección de nuestro sistema será, sin duda, uno de los factores que definirán la marcha futura de nuestra sociedad, puesto que de ella dependerá no sólo el papel de los impuestos en el sistema económico sino, sobre todo, la capacidad de la sociedad para no dejar en la cuneta a los menos beneficiados de los frutos del crecimiento económico.

La economía sólo puede ser liberadora si mira a la realidad con los ojos de los más pobres. El compromiso por la justicia económica implica la redistribución de los recursos económicos y en esa tarea es indispensable un sistema fiscal progresivo y suficientemente recaudatorio.

Los políticos que nos van a gobernar tienen que tener en cuenta las preferencias de los ciudadanos a la hora de adoptar las decisiones, atendiendo no sólo a los reproches y reticencias de amplios segmentos de la sociedad a ceder sus recursos para la mejorara del bienestar de otros ciudadanos sino a la necesidad de una mayor igualdad y redistribución.

Para garantizar, por tanto, los servicios de bienestar, básicos para la cohesión social, hacen falta recursos impositivos. Si se quiere promover un mayor bienestar es inevitable un nivel mayor de presión fiscal.

Y la búsqueda de un sistema fiscal que sea justo nos daría mucho que hablar. Tal vez otro día.

Feliz Día.

Dimarts 23 d'abril del 2019.

“El correcte és el correcte, encara que no ho faça ningú. El que està mal està malament, encara que tot el món s'equivoque respecte d'això”. (G. K. Chesterton). 

Bo veurem si hui des de les 07:13 hores fins a les 20:45 veiem el sol que ja ens fa falta, sobretot a què una part de la seua  “alimentació” es basa en una gran ració de sol.

Veig per la gran quantitat de comentaris que no deixe clar el que significava ofendre en el “Bon Dia” d'ahir, m'estava referint a sentir-se ofés per que ens porten la contra i no tindre les raons suficients per a poder-nos defendre. Que no és el mateix que sentir-se ofés per que ens estan insultant per mitjà de blasfèmies o d'injúries. Són coses molt distintes, que pel que s'ha vist no diferencie be ahir.

Posaré uns exemples sobre el tipus d'ofensa a què em volia referir: a com seria d'absurd si ens prohibiren usar el verb córrer per a no ofendre o molestar als que no corren, ni usar el verb menjar per a no ofendre als que tenen mal de panxa, ni usar la paraula bell per a no ofendre els lletjos. Per este tipus d'ofenses no es deurien prohibir eixes expressions ni castigar a qui les usen.

Una altra cosa és insultar als que no corren, o injuriar als que els dol la panxa o blasfemar contra els lletjos, no és la mateixa ofensa.

Les ofenses ens donarien per a molts dies doncs hi ha ofenses que sorgixen entre somriures i bromes, o acompanyades amb mirades de ràbia, o des d'un to misteriósa ironia, o per sorpresa de qui menys ho esperàvem. I per tant la reacció que tinguem davant d'elles varia molt.

A vegades poden doldre perquè arriben en un mal moment. Altres vegades per vindre de qui pensava era un amic. Altres, perquè toquen un punt delicat del meu passat. Altres vegades, les ofenses no fan tanta mossa. Una paraula agressiva d'algú que no resulta important per a un sol no molestar molt. 

L'important, quan arriba una ofensa, revestida de broma, d'insult, d'antipatia o de colp baix, és reconéixer que un no és menys perquè l'insulten, com tampoc és més perquè el lloen.

No cal oblidar tampoc que moltes vegades ens ofenem quan se'ns intenta corregir, que se'ns indique quins són els nostres errors o les nostres faltes deuria ser motiu d'alegria sempre que vinga de persones que ens tinguen en gran estima.

No ens deuria ofendre qui ens crida l'atenció amb afecte, ni assentar-nos mal una correcció que se'ns faça des de l'amor. No cal lamentar-se quan algú ens ajuda a millorar en la nostra vida amb la tendresa d'un afecte sincer.

Les altres ofenses, les que arriben de cors que pareixen disfrutar amb el nostre dolor, les deixarem de banda. Hi ha milers de coses importants en què invertir el nostre cor i el nostre temps.

Bastarà amb un poc de paciència i un perdó sincer, perquè prompte superem el dany que certes ofenses puguen haver-nos fet. I allò que s'ha ocorregut ens ha de servir per a ensenyar-nos com cuidar millor les nostres paraules sobre altres per a no ofendre'ls.

Feliç Dia.