“El correcte és el correcte, encara que no ho faça
ningú. El que està mal està malament, encara que tot el món s'equivoque
respecte d'això”. (G. K. Chesterton).
Encara que
tots ja sabem que estem a la primavera pareix que la temperatura no acaba de
pujar el que esperàvem, i això que el sol ja ens enllumena des de les 07:30
hores fins a les 20:33, hores més que suficients perquè disfrutem d'uns agradables
dies de primavera, ja siga pel vent o pels núvols la qüestió és que els falta
“quelcom” a estos dies.
Com demà comença la campanya electoral, i, com vaig
dir que no volia fer-me pesat amb tanta política, ja que anem a tindre-la per
tots els fronts, vaig ara a acabar de donar alguna opinió més sobre les
eleccions, i així durant la campanya electoral intentara no escriure res sobre
les eleccions, aventura esta, que estic segur serà complicada.
Encara que ens done la impressió que estes
eleccions són presidencialistes, no ho són, no triem un president de govern,
sinó als nostres representants en el Congrés. Al president ja el triaran els
diputats electes.
I este és un dels problemes amb què em trobe, a
pesar que legalment estiga establida la llibertat de consciència i de vot del
diputat, tots sempre votaran davall la disciplina de vot, fins a l'extrem que,
de no fer-ho així, poden ser sancionats. Per tant el diputat no representa als
que l'hem triat, sinó al partit. I açò, si ho raonem per un moment, és una
anomalia democràtica perquè els partits són vies, instruments, però no són
fins.
Pitjor encara. El partit al seu torn es reduïx el
seu líder i a un limitat entorn de persones. Molt parlar de participació i de
primàries, però com hem constatat a l'hora de la veritat els que dicten l'orde
de les llistes, i per consegüent, qui pot eixir electe, és el secretari general
o el president i poc més. Els titulars dels periòdics ho han descrit fins a la
sacietat sense especial escàndol: “Sánchez situa com a cap de llista…”, “Casat
renova…”, “Rivera canvia a la majoria de…”, i el mateix es pot dir d'Iglesias i altres més. Una sola persona fa i
desfà.
Per a resumir i acabar prompte. Quantes vegades hem
parlat algun de nosaltres amb algun diputat de la nostra circumscripció?, en
quantes ocasions hem acudit a ell per a protestar, sol·licitar ajuda, proposar
alguna cosa? Doncs si eixe mecanisme no
funciona, la democràcia representativa és una ficció, un contracte en blanc. I
eixa absència és greu, perquè el que justifica la democràcia representativa és
precisament este servici inexistent.
Ara un poc sobre els programes electorals, que
s'han convertit en una mena d'engany, que la majoria de nosaltres ja assumim.
Ens prometen una cosa abans de votar i ens porten una altra a partir de
l'endemà de les eleccions. Açò ens mina la credibilitat en la política i és una
de les raons de la falta de confiança en els polítics.
Pense que no estaria malament que existira una
instància que validarà la consistència dels programes electorals. No les idees,
clar, sinó les propostes i les xifres que les avalen, i que informarà
públicament d'això, i que ens diguera el que són brindis al sol. Ja se que açò
seria quelcom així com una revolució democràtica però és que sinó estem
“venuts”, i no tenim més remei que creure el que ens diuen els dirigents,
sobretot dels partits pels quals sentim alguna preferència, i, no creure'ns el
que ens diuen els partits que ens agraden menys, la qüestió és que un ciutadà
normal no té els recursos necessaris per a saber el que és cert i el que no ho
és.
Ja que cap partit, ni nou ni vell, proposa quelcom
paregut. No ho volen, no els interessa. Intentaré fer els meus propis
esbrinaments i ja decidiré a qui li done mi vot.
Feliç Dia.
No hay comentarios:
Publicar un comentario