“El correcte és el correcte, encara que no ho faça
ningú. El que està mal està malament, encara que tot el món s'equivoque
respecte d'això”. (G. K. Chesterton).
Veurem si hui disfrutem d'un bon dia de primavera,
tindrem sol des de les 07:09 hores fins a les 20:48, i amb eixa esperança
comencem el dia.
Ahir, durant el café de mitja vesprada no va
haver-hi més remei que parlar de les eleccions, i afortunadament érem de
postures diferents pel que la conversació va ser no sols agradable sinó que
també fructífera. La meua posició s'escapolia per “els turons d'Úbeda”, perquè
jo veig el mateix problema amb el pròxim govern, siga el que siga.
I és que veient la campanya electoral el pròxim
govern exclourà a les persones, i no crec que siga per descuit, sinó que es pot
desprendre dels principis bàsics que tots els partits tenen sobre com entenen
que s'ha de portar terme el pensament públic.
La classe de pensament que s'esta veient és el que
tracta d'aconseguir una societat que es base en la simplicitat i la perfecció.
Este enfocament que funciona molt bé per a la tecnologia i que ens facilita
molt la vida, no és la clau de totes les coses bones.
Si mirem la campanya electoral veurem que tota esta
enfocada per a facilitar que aconseguim el que vullguem. En el fons, el
problema és que les formes modernes de pensar ignoren massa coses. Al
concentrar-se en el que és efectiu i demostrable, ens distrauen d'altres coses
que són menys tangibles però més importants. Són molt bons per a dir-nos com
aconseguir objectius materials que poden especificar-se numèricament, però no
poden torejar amb preguntes com; com viure una vida que valga la pena viure?
Com ens van a contestar si només veuen l'home com un objecte material.
Els governs de moment estan pensats per a
organitzar la societat de manera que tots tinguem tots els béns materials que
ens siga possible aconseguir. Però suposem que això no és el que la gent vol.
Suposem que volen relacions humanes. Que busquen el bo, el bell i la veritat.
Que busquen comprendre el sentit de les seues vides. Estarà preparat el pròxim
govern per a donar-nos quelcom paregut.
Perquè un govern ens poguera facilitar una vida
millor, més plena, necessitaria tindre una idea més completa home. I això pot
ser difícil. L'home és complex, i és difícil dir què és o com resoldre els seus
diversos matisos. És físic, a més d'intel·lectual i espiritual. És lliure i
restringit, social i rebel, terrenal i obert al transcendent. El resultat és
que està incomplet, inconstant i ambigu.
Com es pot posar en orde tal ser, que és, després
de tot, el propòsit del govern i, de fet, de la moral?
És un problema complex, però l'home ha tingut molta
experiència al tractar amb ell. A més, no tots els problemes són difícils.
Algunes coses són òbviament naturals, altres evidentment necessàries per a un
estil de vida decent. Només hem de pensar un poc i mirar al nostre voltant i
trobarem exemples de situacions d'allò més simples que els governs es dediquen
a complicar i embolicar. La família, per exemple, una cosa tan bàsica que
hauria de ser una preocupació òbvia de tots els governs.
Però hui, en canvi, el que trobem són uns governs
que fan tot el que es puga per eliminar hàbits i actituds que recolzen la vida
familiar estable i funcional, s'obliden que el matrimoni és una institució
bàsica, que els sexes són diferents i les diferències han de tindre's en compte
per a comprendre les seues vides junts.
I si mirem un poc el tema cultural, es posa pitjor,
quasi tots estarem d'acord en què la cultura ha de ser metòdica i coherent
perquè puga funcionar com un poc més que una mescla de prejuís irracionals,
però per a això es necessita conéixer i dominar la nostra vida comuna, el que
som, d'on procedim i cap a on ens volem dirigir com a societat. I per a tot açò
es necessita conéixer com són i on estan els límits, els nostres límits.
La resposta d'un govern modern no és una altra que
fer tot el que puga per a interrompre la coherència cultural que ja tenim sense
voler veure cap tipus de límit, de línia que no s'haja de traspassar.
Hui els governs són més poderosos i actius que mai.
Estan protegits per una classe educada
summament segura de si mateixa que domina la vida social més a fons que
qualsevol altra elit anterior. I si recordem i la meua memòria no em falla,
crec que va ser Confuci qui ja comenta en la seua època una cosa pareguda al
següent: “pots desposseir als Tres Exèrcits del seu comandant en cap, però no
pots privar els llauradors més humils de la seua opinió”. Això ja no és cert.
Després d'uns quants anys de propaganda electrònica moderna, el llaurador
modern té una opinió manipulada.
Eixe és un gran problema. El primer pas per a
enfrontar-lo és reconéixer el que és, i per a això, caldria prendre alguna
iniciativa; amb el seu realisme, coneixement de l'home, acceptació de la
naturalesa i capacitat de mantindre una perspectiva independent.
En els últims anys no he vist cap a nivell polític.
Això hauria de canviar.
Feliç Dia.
No hay comentarios:
Publicar un comentario