“El correcte és el correcte, encara que no ho faça
ningú. El que està mal està malament, encara que tot el món s'equivoque
respecte d'això”. (G. K. Chesterton).
Pareix que esta refrescant i que necessitarem
l'ajuda del sol perquè este dia siga un bon dia de primavera, comptarem amb la
seua inestimable ajuda des de les 07:40 hores fins a les 20:27 hores.
Ahir vaig recordar i repassar un llibre que vaig
llegir en el seu moment amb molta atenció, i que em va servir per a veure molts
aspectes de la nostra vida d'una manera distinta; “The problem of pain” (El problema del dolor) de C. S. Lewis. Em va
descobrir, per estrany i poc rellevant que puga paréixer, que el patiment i el
dolor és quelcom que compartia amb totes les persones.
No m'estic referint que, davant de la desgràcia,
haja de recórrer al refrany; “mal de molts consol de panolis”, sinó l'acceptar
i comprendre amb tota la senzillesa possible que l'home, tot home, siga quin
siga la seua situació o les seues circumstància està com travessat pel dolor.
Es tracta d'entendre que es pot i s'ha de ser feliç a pesar d'eixa presència
constant del dolor, perquè és impossible viure sense ell, perquè és una
herència que hem rebut tots els hòmens sense excepció.
Ens ho diu Lewis, com ens pot mostrar de pitjor el
nostre patiment, pitjor que el dolor mateix és la trampa de pensar que som
nosaltres els únics que patim, o els que més patim. El pitjor és que el dolor
ens convertisca en persones egoistes, en persones que només tenen ulls per a
mirar cap als propis patiments. Percebre i descobrir amb més profunditat el
dolor dels altres ens permetrà mesurar i situar millor el nostre.
Ja se que no és senzill donar una resposta a eixe
misteri del dolor. És veritat que hi ha algunes explicacions que ens fan
albirar el seu sentit, encara que sempre se'ns antullen insuficients i de poc
abast davant de la tragèdia del mal en el món, davant del patiment dels
innocents o l'èxit –almenys aparent- dels que fan el mal. És un tema de
reflexió de la màxima importància, un enigma en què al meu mode de veure només
des d'una perspectiva cristiana s'avança realment cap al fons del problema,
però ha de ser esta una reflexió que no ens distraga de la lluita diària per percebre
i esbaldir el dolor dels altres, per disminuir-ho, per tractar de fer d'ell
quelcom que ens ensenye, que ens faça més forts, que no ens destruïsca.
Em referisc a la batalla contra la desesperança,
contra eixe estat anímic que llacera l'ànima de tantes persones que no troben
sentit al que succeïx en les seues vides, que els fa arrossegar els peus de
l'ànima, caminar per la vida amb el fatalisme esglaiador amb què un peix pega
voltes i més voltes dins de la seua xicoteta peixera.
Un món on no existiren els abusos que cometen els
hòmens sobre altres hòmens, on les armes es destruïren a l'intentar usar-les,
on ens quedàrem sense parla a l'intentar dir mentides i insults o on no
existiren les malalties… ens diu Lewis; “En un món així, seria impossible
cometre males accions, però això suposaria anul·lar la llibertat humana. Més
encara, si portàrem el principi fins a les seues últimes conseqüències,
resultarien impossibles els mals pensaments, perquè la massa cerebral
utilitzada per a pensar es negaria a complir la seua funció quan intentàrem
concebre'ls… Per això, si tractàrem d'excloure del món el patiment que ocasiona
l'orde natural i l'existència de voluntats lliures, descobriríem que per a
aconseguir-ho seria necessari suprimir la vida mateixa”.
Però açò no ens mostra el sentit del dolor, si és
que el té. Ni demostra que Déu puga continuar sent bo quan ho permet. Per a
intentar explicar este misteri Lewis recorre a la que potser serà la més genial
de les seues intuïcions. «El dolor, la injustícia i l'error, ens diu, són tres
tipus de mals amb una curiosa diferència: la injustícia i l'error poden ser
ignorats pel que viu dins d'ells, mentres que el dolor, en canvi, no pot ser
ignorat, és un mal desemmascarat, inequívoc: tota persona sap que quelcom
camina malament quan ella patix. I és que Déu –afirma Lewis– ens parla per
mitjà de la consciència, i ens crida per mitjà dels nostres dolors: els usa com
a megàfon per a despertar a un món sord».
Lewis explica que “un home injust a què la vida
somriu no sent la necessitat corregir la seua conducta equivocada. En canvi, el
patiment destrossa la il·lusió que tot marxa bé”.
“El dolor com a megàfon de Déu és, sense el menor
dubte, un instrument terrible. Pot conduir a una definitiva i contumaç
rebel·lió. Però també pot ser l'única oportunitat del malvat per a corregir-se.
El dolor lleva el vel de l'aparença i implanta la bandera de la veritat dins de
la fortalesa de l'ànima rebel”.
Lewis no diu que el dolor no siga dolorós. “Si coneguera algun mode
d'escapar d'ell, m'arrossegaria pels albellons per a trobar-lo”. El seu propòsit és posar de manifest el raonable i
versemblant de la vella doctrina cristiana sobre la possibilitat
de perfeccionar-se per les amargures de la vida.
Feliç Dia.
No hay comentarios:
Publicar un comentario