“El correcte és el correcte, encara que no ho faça
ningú. El que està mal està malament, encara que tot el món s'equivoque
respecte d'això”. (G. K. Chesterton).
Hui, dia de reflexió, reflexió que hauríem de fer
tots els dies, el sol ens eixirà a les 07:08 hores i se'ns anara a les 20:49,
en un altre, espere, bon dia de primavera.
Com estem en l'anomenat dia de reflexió, reflexionarem,
encara que no ho farem sobre a quin partit votarem, encara que tot esta unit i
és molt difícil separar el que és polític del que no ho és.
Les persones no som únicament individus d'un Estat
sinó que desenrotllem i formem durant les nostres vides part de comunitats
socials que poden ser més grans o més xicotetes que, unides i entrellaçades
unes amb altres formem tot un país.
Si reflexionem, ho podríem comparar amb el nostre
cos, que no es compon només de cèl·lules aïllades sinó que s'agrupen i formen
òrgans diferents, que realitzen una sèrie de treballs diferents on, sent tot
una unitat, hi ha diversitat.
Així, una cèl·lula d'un múscul del dit polze, al
mateix temps, és de la mà, del braç, del tren superior i del cos sencer, i tot
açò sense deixar de ser del polze. El mateix succeïx amb la societat.
Si continuem reflexionant un poc més, ens podrem
donar compte que totes eixes cèl·lules o les diferents comunitats de la nostra
societat són de caràcter natural, o siga que peno atenta contra lar a aparéixer
no necessiten formar part d'un projecte elaborat per un grup d'investigadors,
sinó que apareixen de l'espontània sociabilitat humana, que discrimina o
distingix les diferències i comunica el que es relaciona.
Seria prou curiós deixar de dir mà a la mà i peu al
peu només per a evitar menysprear a cap cèl·lula. I de la mateixa manera
resulta cridaner evitar reconéixer eixes comunitats intermèdies i les seues
naturals jerarquies i potestats per a reforçar que som tots ciutadans d'un
mateix Estat.
Al final, tots naixem en una família en què hi ha
pares, germans majors i germans menors, és a dir, amb una jerarquia, potestats
i autoritats diferenciades. A més, vivim en un entorn que té unes
característiques pròpies diferents de les de la resta del país. També treballem
en diferents entitats i diferents oficis i estudiem en diferents escoles. I, no
obstant això, reconéixer i valorar esta multiplicitat no atenta contra la idea
que som un únic país.
Si ho pensem bé, cada una d'estes comunitats
socials naturals que medien entre l'individu sol i l'Estat, que són les
comunitats intermèdies, enriquixen el país i limiten el poder de l'Estat de
manera orgànica, evitant que cada individu siga un ens atomitzat enfront d'un
mega Estat que s'imposa amb tot el seu pes.
Per açò, s'hauria de revalorar el paper de les
comunitats intermèdies, que ara s'assemblen a anècdotes del paisatge, i que
reprenguen el seu protagonisme en la societat. És interessant que cada una viva
com el que és i, com tenen una organització i una jerarquia, tenen també una
autoritat natural que ha de ser efectiva i no sols decorativa.
I què li impedix a un Estat imposar el que li vinga
en gana, si no hi ha comunitats intermèdies naturals que, lliures de la
politiquería general, siguen un contrapés real?
En fi, reflexionem i, ja demà votarem.
Per cert, se m'oblidava, és fàcil que algú no
entenga al que em referisc amb comunitats intermèdies, vénen a ser les
associacions socials, esportives, culturals, comissions de veïns,
associacions de pares, etc., en les que la persona s'associa lliurement sense
interferència del poder públic i polític.
Feliç Dia.
No hay comentarios:
Publicar un comentario