“El correcte és el correcte, encara que no ho faça
ningú. El que està mal està malament, encara que tot el món s'equivoque
respecte d'això”. (G. K. Chesterton).
Comencem la quinzena setmana d'este dos mil dènou
amb l'esperança de passar un bon dia de primavera, per a començar el sol ens
eixirà a les 07:34 hores i ens abandonarà a les 20:31 hores.
El dissabte, per un motiu que ara no és
l'important, em va sorprendre la quantitat de vegades que vaig sentir la frase;
“és el destí” o “cada un tenim el nostre destí”, i encara que no ho vaig
discutir en el seu moment, doncs no era l'ocasió, he de dir ara que no estic
d'acord.
Creure en el “destí” consistix a afermar que el meu
futur està determinat, decidit o fixat des de tota l'eternitat. Si accepte que
hi ha un destí que esta prefixat per endavant per a mi equival a dir que jo no
tinc llibertat sobre els meus actes. Que faça el que faça el que ha de succeir
succeirà. L'únic destí que podria acceptar és el de la mort, encara que més que
un destí pense que és el fi o siga que estem predestinats a morir.
Pense que els hòmens hem sigut creats amb
llibertat, amb voluntat i intel·ligència i que basant-se en açò hem
d'encaminar-nos a triar el nostre camí, si existira un destí marcat, caminaríem
cap a ell sense haver de fer eleccions reals, perquè optar entre triar el camí
de la dreta o el de l'esquerra, si arribarem al mateix lloc. Però no és així,
podem desviar-nos cap a on creguem que és millor i cada vegada que utilitzem la
nostra intel·ligència i raó per a triar canviem el lloc a què arribarem.
Quan una persona ens diu que hi ha un “destí”
marcat per a cada u, el que ens esta dient és que no queda lloc per a la pròpia
llibertat, ens diu que no val la pena que lluitem per a aconseguir els nostres
ideals, ens diu que tot esta “escrit”, que no hi ha res que puguem fer per a
canviar les nostres vides.
Encara que clar, si vivim amb el desconcert de no
saber qual és el sentit de la nostra vida, tal vegada ens siga més practique
deixar-nos portar i pensar que tot el que ens succeïx ens l'esta marcant un
destí.
Sempre m'han impressionat els antics filòsofs grecs
com a Plató o Aristòtil que van afirmar que el que impulsava els sers humans a
voler saber, era la sorpresa i l'admiració. I és que la capacitat de
sorprendre's davant del que pareix obvi, és font d'un pensament més profund i
crític en la busca de la veritat, és font de saviesa. Una cosa és existir
simplement i una altra molt distinta és “adonar-se” que un existix.
No estic parlant ací de la sorpresa davant de coses
particulars i quotidianes, com sorprendre's davant d'un edifici molt alt o un
animal estrany, sinó de la sorpresa davant de la pròpia existència i el misteri
que envolta a la vida i el món que ens rodeja.
Una cosa és veure, mirar, i una altra molt distinta
és admirar-se de la realitat, de tot el que existix, prenent distància i
obtenint una visió de conjunt que ens faça preguntar-nos per la totalitat del
que existix.
Quan un pren consciència que existix, podent no
haver existit mai, comença un viatge d'anada cap a una mirada més profunda
sobre el sentit de la vida. I és que el fet d'existir deixa de ser una obvietat
i passa a convertir-se en una sorpresa, i açò només succeïx en una persona que
tinga la capacitat de prendre distància del que li pareix obvi i que siga capaç
de veure's a si mateixa com un ser limitat i temporal.
La mort, com la que va succeir el dissabte, és tal
vegada el signe més evident que ens mostra esta realitat. Adonar-se que va
haver-hi un temps en què jo no era i que hi haurà un temps en què ja no seré,
ens fa donar-nos compte dels límits de la nostra vida i al seu torn de les
seues possibilitats, la qual cosa pot conduir-nos a amar la vida i a
convertir-la en un projecte amb sentit.
Un món que renúncia a la possibilitat d'anar més
enllà de les aparences i només viu d'elles, no pot ja sorprendre's de res. Quan
tot ens pareix “el normal”, obvi i evident, no ens obrim a la sorpresa,
estretim el nostre horitzó mental i vivim quasi en forma mecànica, sense
preguntar-nos massa per res, excepte per la utilitat de les coses o per la
satisfacció més immediata dels nostres desitjos.
Quan les úniques preguntes que fem són per la
utilitat (¿per a què servix açò?), donem per cert tot el que ens diguen sense
qüestionar res, quedant així impossibilitats de pensar per nosaltres mateixos.
Érem una possibilitat entre
milions de possibilitats i hem arribat a ser. A més d'existir, som únics i
irrepetibles. Això no deuria sorprendre'ns? No hauria d'alegrar-nos? No ens
sorprenem davant de persones que amem i que podrien no haver existit mai? En la
tradició judeocristiana l'experiència de saber-se únic i irrepetible, alhora
que fràgil i vulnerable en una vida efímera i limitada, es torna una certesa de
l'amor i del misteri que envolta cada vida humana.
La pregunta pel significat de la vida naix sempre
d'esta consciència d'un mateix ant els límits de l'existència. Es necessita
també coratge per a fer-se estes preguntes, per a deixar-se sorprendre, per a
obrir-se a un camí sense retorn en la busca de la veritat, en la busca del
sentit.
Tal vegada la gran tasca del nostre temps siga
recuperar la capacitat de sorpresa, l'admiració per a tornar a despertar les
grans preguntes, fer-les sorgir, sacsar les anestesiades consciències
consumistes amb interrogants incòmodes que facen pensar més enllà de la
utilitat. Inclús els fanatismes i fonamentalismes sorgixen quan hi ha por de
preguntar-se, por d'eixir de les pròpies seguretats.
Si no hi ha preguntes, de res servixen les
respostes. Ningú busca respostes per a preguntes que no es fa. Ajudar a pensar,
a reflexionar, ajudar a preguntar-se pel sentit últim de la vida, és obrir la
possibilitat perquè sorgisca la pregunta pel motiu de la nostra vida.
Feliç Dia.
No hay comentarios:
Publicar un comentario