“El
correcte és el correcte, encara que no ho faça ningú.
El que està mal està malament, encara que tot el món s'equivoque
respecte d'això”. (G. K. Chesterton).
Esta
clar que se'ns anat la Setmana Santa i no hem pogut veure el sol, hui
tampoc, i això que ha acudit a la seua cita tots els dies, hui ho
tornarà a fer a les 07:16 hores i s'anirà a les 20:43, encara sort
que la seua insistència al final tindrà la seua recompensa i tal
vegada després de Pasqua ja estiga una altra vegada amb nosaltres.
Els
dies grisos i de pluja pareix com si ens invitaran al silenci i a la
reflexió: de sobte el dia se'ns fa més curt i la pluja ens obliga a
no realitzar el que teníem pensat, ens quedem a casa més del normal
i pensem, el que sempre esta bé.
I,
estos dies he reflexionat sobre el fet de que algunes de les meues
persones favorites són agnòstics, amics i amigues que veig que
s'enfronten a la vida amb honestedat i coratge sense fe en un Déu
personal. Són en realitat majorment estoics, que han arribat a la
conclusió que Déu poguera no existir i que potser la mort siga el
final per a tots.
Veig
açò, en persones que admire profundament i que tenen molt que
ensenyar sobre el significat d'escoltar i respectar l'ànima humana.
Però
ací hi ha quelcom que no admire: mentres que enfronten amb valentia
el que suposaria per mi el que Déu no existira i la mort acabara amb
la meua existència personal, ells no es plantegen la pregunta de si
Déu existira i amb la mort no acabara la nostra existència
personal, amb la mateixa valentia. I si Déu existix i els postulats
de la meua fe són verdaders? També haurien de plantejar-se esta
pregunta.
Jo
crec que Déu existix, no perquè mai haja tingut dubtes, o perquè
haja crescut i haja sigut criat per persones les vides dels quals els
va fer veure la vida d'eixa manera, o perquè constantment al llarg
de la història una àmplia majoria de la gent que viu en este
planeta crega en Déu. Jo crec que hi ha un Déu personal per més
raons de què sóc capaç d'anomenar: el que hi ha en el meu propi
cor que mai m'ha deixat de dir que hi ha un quelcom més; la
sorprenent profunditat i les ensenyances de Jesus, les profundes
apreciacions que hi ha en altres religions; l'experiència mística
d'inenarrables persones; el meu sentit de connexió amb els sers
volguts que han mort; les coses que se per intuïció i que van més
enllà de tota lògica racional; el fet de que l'esperança mai mor,
l'indestructible imperatiu que sentim dins de nosaltres mateixos de
reconciliar-nos amb altres abans de morir; i si, la infinita fondària
del cor humà.
Crec
que Déu existix perquè eixa fe ja ens transforma; almenys en la
mesura que nosaltres la treballem. L'existència de Déu es demostra
verdadera en la mesura que la prenem seriosament i vivim les nostres
vides enfront d'ella. En poques paraules, estic feliç i en pau en la
mesura exacta en què m'arrisque, explícita o implícitament, a
viure una vida creient en Déu.
Res
d'açò, per descomptat, prova l'existència de Déu amb el tipus de
prova que trobem en la ciència o les matemàtiques; però a Déu no
se li troba al final d'una prova empírica, una equació matemàtica,
o un sil·logisme filosòfic. A Déu se li troba vivint una vida
bona, honesta, misericordiosa, desinteressada, moral, i açò pot
succeir dins o fora de la religió.
Però
hi ha una constant: estem feliços o tristos en proporció directa a
la nostra fidelitat o infidelitat al que és u, verdader, bo i bell.
Ho sé per experiència: Estic feliç i en pau en la mesura que prenc
seriosament la meua fe i la visc amb fidelitat; com més fidel sóc,
més en pau estic, i viceversa.
Unit
a tot açò, cal recordar que també hi ha una certa "llei del
karma", és a dir, l'univers ens torna moralment exactament el
que li donem. El que donem és el que rebrem. Si done egoisme,
egoisme és el que rebré; si done amargor, això és el que trobaré
a cada pas; al contrari, si done amor, gràcia i perdó, em seran
tornats en la mesura exacta en què els done.
Les
persones podem ser molt intel·ligents i saber moltes coses, i traure
les nostres conclusions però la bona saviesa s'obté tenint respecte
a diverses coses: La saviesa és tindre un respecte pel coneixement;
la saviesa és un respecte per l'honestedat i l'estètica; i la
saviesa és un respecte pel misteri. Però hi ha un més; la saviesa
és un respecte per Algú.
Feliç
Dia.
No hay comentarios:
Publicar un comentario