miércoles, 3 de abril de 2019

Dimecres 3 d'abril del 2019.

“El correcte és el correcte, encara que no ho faça ningú. El que està mal està malament, encara que tot el món s'equivoque respecte d'això”. (G. K. Chesterton).


Després d'aproximadament una setmana, en la que ens hem dedicat a  mantindre viva la nostra afició a la carrera a peu, tornem als nostres costums habituals. Hui el sol ens eixirà a les 07:42 hores i ens acompanyara fins a les 20:26. 
Molta gent, tal vegada per haver sigut educats així, pensem que tenim el dret de posseir tot el que aconseguim honradament, ja siga per mitjà del nostre treball o d'una altra forma. No importa el gran o xicotet que puga ser el que hem aconseguit, és el nostre, per tal de que no defraudem a ningú. Açò és parcialment cert, i ací es necessita  matisar  molt.
Cal pensar fins que punt tot el que adquirim honradament a través del nostre propi i dur treball és el nostre sense més. Si recapacitem, veiem que no som com a illes i que no caminem sols per la vida, i que hem de considerar que el benestar dels altres no és quelcom que puga ser moralment opcional. És un error per la nostra part pensar que tot el que podem posseir a través del nostre propi i dur treball és el nostre per dret. Pensar d'esta manera és viure la vida sense contemplar-la en la seua totalitat.
Afirmar que es té dret a la possessió individual i a la propietat privada no impedix que existisquen uns límits morals sobre l'absoluta possessió de la riquesa i de la propietat. No som individus solitaris sinó que existim en comunitat: una comunitat que té drets sobre nosaltres. Ningú aconseguix cap riquesa pel seu propi compte, es necessita reconéixer que el que s'ha acumulat  és el resultat no sols del nostre treball sinó també de la infraestructura de la societat sencera en què vivim. En conseqüència, el que hem acumulat no és totalment el nostre, com si el nostre dur treball l'haguérem aconseguit sols.
Si anem un poc més lluny en el nostre raonament, nos en adonarem que podem arribar a creure, pense que ingènuament, que cada un de nosaltres mereix tot el que aconseguix, perquè molta gent imagina que els recursos i les oportunitats i la capacitat per a realitzar algunes tasques estan lliurement disponibles per a tots, que tals recursos són molt abundants, que no hi ha cap element de manera que puga alterar negativament a aquells que s'esforcen per tindre èxit però tristament fracassen encara que no siga pel seu culpa. El nàixer amb una posició econòmica determinada és només qüestió de sort. 
Però espereu; potser estareu pensant: Què suposa llavors el mèrit? Què hi ha de tots eixos que han treballat i s'han fatigat i alçat sobre els seus peus per a millorar les seues vides i les de les seues famílies? Esta és una important pregunta, en veritat. Molta gent treballa durament pel seu diners i es mereix retindre el que guanya. Però hi ha una espècie de vel en l'opulència que assumix que tots juguem en la mateixa divisió, que no hi ha una adversitat que marca a moltes persones.
En justícia, els béns que existixen haurien de distribuir-se de mode just per a tots. Tots els altres drets haurien d'estar subordinats a este principi. Tenim dret a la propietat privada i cap pot mai privar-nos d'este dret, però tal dret està subordinat al bé comú, al fet que els béns estan projectats per a tots. La riquesa i les possessions han de ser enteses com nostres per a administrar-les més aïna que per a posseir-les absolutament.
Per a acabar, cap persona pot tindre excedent si altres no tenen les necessitats bàsiques. En qualsevol acumulació de riquesa i possessions, hem d'afrontar perennement la pregunta: I totes les altres persones?  
Feliç Dia.

No hay comentarios: