"Una
cosa morta pot anar amb el corrent, però només un ser viu
pot anar en contra seu." (G. K. Chesterton).
Bon
Dia: Per fi és dilluns, intentarem tornar al costum de tots els
dies, el sol farà la seua aparició a les 07:54 hores i ens
acompanyara fins a les 17:41 hores, mentrestant podrem celebrar la
festivitat de sant Moisés.
Pareixia
complicat poder tindre unes hores tranquil·les durant el cap de
setmana, però els llargs moments d'espera en la calma de la muntanya
ho han aconseguit, només el fort vent hi ha trencat un poc la
concentració.
Acabàvem
la setmana passada dient que és ara, en estos anys, on es troben al
mateix temps més coneixements i més hòmens que coneixen eixos
coneixements. Dient-ho d'una altra forma, el coneixement ha
progressat, i aparentment ha sigut seguit en el seu progrés per la
informació, que és la forma de repartir-ho entre la gent.
Si
observem al nostre voltant nos en adonarem que l'ensenyança es
prolonga cada vegada més temps i que no es para d'assistir a
qualsevol classe de cursos, a açò hem d'afegir que les ferramentes
que s'utilitzen per a la comunicació de masses es multipliquen i
estem rodejats de qualsevol classe de missatges en una forma
inconcebible en la nostra joventut. Ara la informació es fa més i
més igualitària i generosa, de manera que anul·la la vella
discriminació entre l'elit en el poder que sabia molt poc i el comú
dels governats que no sabia res. Hui, els dos saben o poden saber
molt.
La
superioritat del segle XXI sobre els precedents pareix, doncs,
fundar-se en que els dirigents o responsables en tots els terrenys
disposen de coneixements més assortits
i més exactes per a preparar les seues decisions, mentres que la
gent,
per la seua banda, rep amb abundància les informacions que li
situen
en posició de jutjar allò que s'ha encertat d'eixes decisions.
Si
açò és així, en bona lògica deuria d'haver-hi una millora de la
condició humana. Seria frívol afirmar-ho. Estes dos primeres
dècades d'este segle se singularitzen per l'augment de les guerres,
de l'augment d'immigrants i de refugiats… tots estos esdeveniments
pareixen desmentir l'opinió general segons la qual el nostre temps
hauria sigut el del triomf de la democràcia i el d'una millora
substancial en la nostra societat. I, no obstant això, ho ha sigut,
a pesar de tot, per una doble raó. Estem amb un nombre més gran de
democràcies, les quals estan en millor estat de funcionament que en
cap altre moment de la història. A més, inclús escarnida, la
democràcia s'ha imposat a tots com a valor teòric de referència.
Les
úniques divergències al seu respecte es referixen a la manera
d'aplicar-la, a la «falsa» i a la «verdadera» posada en marxa del
principi democràtic. Inclús si es denuncia la mentira de les
tiranies que pretenen obrar en nom d'una pretesa democràcia
«autèntica», o en l'espera d'una democràcia perfecta però
eternament futura, ha de reconéixer-se que l'espècie dels règims
dictatorials fundats en un rebuig declarat, explícit, doctrinal del
principi mateix de la democràcia va desaparéixer amb l'afonament
del nazisme i del feixisme en 1945, i després del franquisme en
1975. Les supervivències són marginals.
A
pesar de tot cal reconéixer que els dirigents no democràtics
disposen de la informació a títol professional el mateix que els
dirigents democràtics, inclús si s'obstinen a negar-se-la als seus
súbdits, sense, d'altra banda, aconseguir-ho per complet. Els
fracassos econòmics dels països comunistes, per exemple, no
procedixen de que els seus caps ignoren les causes. Generalment, les
coneixen prou bé i ho deixen entreveure de tant en tant. Però no
volen o no poden suprimir-les, almenys totalment, i es limiten, el
més sovint, a combatre els símptomes per por de posar en perill un
orde polític i social més preciós als seus ulls que l'èxit
econòmic.
En
estos casos comprenc el motiu pel qual la informació ha sigut
ineficaç per a millorar eixa societat. Potser, a conseqüència d'un
càlcul per complet racional, s'abstinguen d'utilitzar el que saben.
No
obstant això, la impotència de la informació per a millorar la
societat seria una desgràcia insignificant si no fóra conseqüència
més que de la censura, de la hipocresia i de la mentira. Encara
continuaria sent comprensible si s'afegiren a estes causes els
mecanismes mitjanament sincers de la mala fe. No obstant això, em
sorprenc al veure com considerem la mala fe com una segona naturalesa
en la majoria de les persones la missió de la qual és informar,
dirigir, pensar, parlar.
I
ara, em pregunte: Podria ser que eixes persones amb eixa abundància
de coneixements assequibles i d'informacions disponibles excitara el
desig d'amagar-los més aïna que d'utilitzar-los? Podria ser que
l'accés a la veritat desencadenara més ressentiment que
satisfacció, la sensació d'un perill més que la d'un poder? Com
explicar, doncs, l'escassetat d'informació exacta en la nostra
societat, en la que ha desaparegut en gran part els obstacles
materials per a la seua difusió, de manera que podem conéixer-la
fàcilment si sentim curiositat per ella o simplement si no la
rebutgem? Sí, és per estes preguntes com s'arriba a la clau del
problema.
Però,
eixes respostes necessiten un poc més de reflexió.
Feliç
Dia.
No hay comentarios:
Publicar un comentario