“El correcte és el correcte, encara que no ho faça
ningú. El que està mal està malament, encara que tot el món s'equivoque
respecte d'això”. (G. K. Chesterton).
L'aurora hui ha estat interessant, els núvols han
servit de marc pa mostrar-nos a les 06:54 hores un bon espectacle, veurem si
tenim sort i a les 19:18 amb l'ocàs podem disfrutar d'un altre.
Ja estan els partits polítics en eixa fase en què
s'exageren les diferències que tenen, a posar en el centre del debat problemes
que no existixen, a no afrontar seriosament els problemes autèntics, a estimular
les enemistats i a no voler exposar els punts positius que tenen en comú.
Un exemple del que estic dient és la proposta
realitzada per Vox, per a permetre un més fàcil accés a les armes d'autodefensa
personal, és este un clar exemple de la creació d'un conflicte artificial i de
la seua utilització per a captar l'atenció i guanyar adeptes. Ja se que la
resta de partits polítics no han arribat a esta mateixa exageració, no han fet
una tergiversació i instrumentalització de la realitat tan gran per a aprofitar-se
d'una por creada o existent.
El que ha fet Vox amb les armes, encara que amb
moltes diferències, ho hem pogut veure en la Lliga a Itàlia amb la immigració.
Ho veiem en el PSOE quan defén que es necessita una majoria en el Congrés per a
evitar la tornada de la dreta al poder i que així no acabe amb l'Estat del
Benestar que el PP quasi destruïx. Ho estem veient que també l'esta fent el PP
quan presagia que un nou Govern del PSOE suposarà la fi de la llibertat
d'educació i un acord amb els independentistes que trencarà Espanya. També
Ciutadans utilitza este sistema quan promet no pactar amb Sánchez, limitant
així un dels possibles Governs constitucionals. Tots són promotors en les seues
campanyes de voler crear un pànic moral en la ciutadania.
La tàctica del pànic arriba a la màxima immoralitat
quan el risc en nom del que es vol actuar no existix. És el cas de les armes.
En la qüestió de la immigració no és exactament igual però s'assembla en moltes
coses. Ni les armes personals són necessàries per a defendre's, ni els
immigrants arribats constituïxen necessàriament una amenaça, tampoc una
victòria dels socialistes suposa la fi de l'Espanya constitucional i de la
llibertat educativa ni tampoc una victòria del PP acabaria amb les conquistes socials.
Almenys en termes nets. Les coses són molt més complexes.
Ja se que és una forma de fer política, però també
ho és buscar les coses que es compartixen, veure on hi ha confluències i no em
referisc només a la valoració que es tinga de l'Estat o en el model autonòmic.
Pense que els partits busquen simplificar i
conquistar l'espai públic creant enemistats, quan el que deurien fer és buscar
una participació de la població en un dialogue i una acció col·lectiva més
judiciosa. Doncs, eixe dialogue ja esta en marxa en les conversacions que es
donen a l'eixida dels col·legis, entre els professors, entre els xicotets
empresaris, entre els autònoms o entre els sanitaris i entre tots els que
intuïxen que no podem viure junts i oblidar-nos de les qüestions de sentit
comú.
El polític ha de ser capaç de fomentar eixes
experiències i animar eixos diàlegs sense pensar que es va a empobrir el seu
programa electoral.
Clar esta que es necessita superar una certa peresa
i una certa desídia. Però no és impossible. Una vegada que s'oblida la idea de
la simplificació i l'autosatisfacció, si s'aconseguix una bona quantitat de
realisme i sentit comú, si es té en compte la llibertat de l'altre i els motius
pels quals actua i viu, han d'eixir bones relacions i punts en comú que ens
facen avançar pel mateix camí. La política, si ho meditem un poc, és així.
Feliç Dia.
No hay comentarios:
Publicar un comentario