“El correcte és el correcte, encara que no ho faça
ningú. El que està mal està malament, encara que tot el món s'equivoque
respecte d'això”. (G. K. Chesterton).
Un altre dia que serà primaveral sense haver
aconseguit, encara, haver arribat a la primavera, almenys açò és el que pareix
que succeirà a partir de l'eixida del sol a les 07:15 hores i fins a les 19:05,
després supose que refrescarà, però només refrescarà.
M'estic donant compte que hi ha molta gent que quan
escolta o llig unes declaracions no té gens clar quan s'esta defenent una
postura o quan s'esta atacant una altra. No si ho fan a posta o no, però el que
tinc clar, és que és almenys els polítics i els periodistes ho deurien tindre
clar per a no manipular eixes explicacions, que s'estan donant.
Quan defenc alguna cosa que considere important i
valuósa, esta clar que tractaré de conservar-ho, d'emparar-ho, sostenint,
enfront dels que impugnen o qüestionen eixe bé o valor, les raons per les quals
em continua pareixent, això, bo i valuós. Doncs bé, quan jo estic defenent la
meua opinió hi ha gent que pensa que estic atacant la contrària.
Esta diferència entre defendre i atacar no sempre
és clara, ni de bon tros es percep, per part de què manté opinions contràries.
Posaré un exemple. Si dic que l'economia ha d'estar
al servici de l'home i que, en conseqüència, els factors econòmics no són els
únics que han de determinar enterament les relacions socials, o que el lucre no
pot ser la norma exclusiva i el fi últim de l'activitat econòmica. Pot paréixer
a molta gent, que estic atacant una determinada concepció social, política i
econòmica. Però el criteri que em guia en eixos juís no és l'atac, és la
defensa d'una cosa que jo considere com bo i valuós: el bé comú, la justícia,
la dignitat de la persona.
Com construir, com arribar a este bé comú? Ací, a
l'hora de decidir açò, crec, entra la llibertat i la responsabilitat dels
hòmens, de cada home. Però, siguen quines siguen les preferències de cada u, és
evident que s'ha de mantindre una espècie d'imperatiu ètic, d'exigència moral,
que ens recorde què béns i valors no podem perdre de vista. I eixa exigència
moral ha de tindre un valor normatiu, que servisca al mateix temps de criteri
diferenciador per a dir, arribat el cas: “Açò no pot ser”, “açò és
inacceptable”.
Un altre exemple: La defensa de la vida humana.
Quan es defén el valor de la vida humana d'un innocent, no es protegix només un
“bé jurídic”; es defén un bé absolut. O, dit d'una altra manera, es defén que
mai és lícit privar de la vida a un innocent; ja nascut o encara no, jove o
ancià, sa o malalt. Quan es defén este principi no s'ataca a ningú; com a màxim
se sosté un argument enfront dels que impugnen, relativitzen o neguen el valor
de la vida.
Devem, pense jo, defendre el que sabem raonable i
bo sense atacar les persones que veuen les coses d'una altra manera. I
l'objectiu que hem de perseguir, continue pensant, consistix a mostrar eixa
racionabilidad i eixa bondat; eixa veritat, en suma, del que defenem.
A mi em pareix que una guia a seguir és pensar que
la veritat és una i que si alguna cosa em convenç a mi, si tinc serioses raons
que recolzen eixe convenciment, això mateix pot convéncer altres persones. Jo
puc comprendre, dins d'uns límits, que altres pensen de manera diversa. Però he
d'exigir, també, que jo puga pensar i expressar-me de conformitat amb el que
crec.
I ja, quan es tracta d'ordenar la societat,
d'arribar a formular lleis que possibiliten la convivència i el bé comú,
reivindique el meu dret a què no haja de recolzar, a la força, coactivament, el
que, per motius fundats em pareix roín o destructiu. El tolerable, hauré de
tolerar-ho. L'intolerable, no. Almenys, no podré col·laborar amb això i hauré
d'oposar tota la resistència que moralment siga legítima. Ningú em pot obligar,
per exemple, a recolzar l'esclavitud. Ni altres coses. I no és només qüestió de
majories o minories.
Feliç Dia.
No hay comentarios:
Publicar un comentario