“El correcte és el correcte, encara que no ho faça
ningú. El que està mal està malament, encara que tot el món s'equivoque
respecte d'això”. (G. K. Chesterton).
Al baixar ara el fem he pogut adonar-me que fa una
lleugera brisa que és més freda del que ve sent normal, i encara que no la veig
reflectida en la temperatura del meu balcó, pareix que tindrem un dia més fred
que ahir, ara puc veure 14,03 graus en el meu termòmetre, i esta ennuvolat, el
que afegit a la sensació de fred en la cara em fa la impressió que el sol no
calfarà molt, encara que ho intentarà des de les 07:07 hores fins a les 19:10.
Segons vaig veient les propostes que ens estan
presentant els partits polítics m'està cridant l'atenció la quantitat de coses
que es volen regular, i pot paréixer molt modern el voler regular-ho quasi tot
però hi ha aspectes que no tinc molt clars.
Que quelcom existisca no significa necessàriament
que haja de ser respectat, sense més. Tampoc vol dir, que l'única cosa que es
puga fer front a això siga “regular-ho”. Per exemple: els nazis alemanys no es
van inventar l'antisemitisme, això ja existia en la mentalitat de molta gent,
el que van fer va ser regular-ho i vist el resultat cal reconéixer que ho van
fer amb gran eficàcia.
Hi ha moltes idees que les tenim per ací, davant de
nosaltres, i que porten molt de temps estant-ho. L'abús d'autoritat del poderós
sobre el dèbil, la prostitució, el reivindicació que el nostre capritx es
convertisca en un dret, per un argument tan concloent com el que “jo ho valc”,
etc.
Estes coses, per exemple, no cal “regular-les”, no
cal donar-los una aparença de normalitat. Hem de pensar que; legalitzar quelcom
és, es vullga o no, normalitzar-ho, fer-ho acceptable socialment i moralment.
Com s'ha fet acceptable, i acceptat, molts actes que al meu entendre són
moralment molt dubtosos. Al principi, es diu que només seran “despenalitzats”.
Més tard, s'invita a la gent a cridar, a proclamar, la seua justícia i la seua
bondat.
Ja se que “regular-ho” tot sona bé, que és el que
es porta, que és molt modern, però ser modern només significa que és el més
recent i eixa qualitat, en principi, no és ni bona ni roïna. Tots nos en adonem
que el modern pot ser una meravella o ser modern i ser un desastre.
Si veiem un poc la història veurem que també en el
seu moment, el modern consistia a optar per l'abolició de l'esclavitud, que
certament estava “regulada”, però eixa regulació era la regulació d'un mal. I
un mal d'eixe calibre no admet regulacions. Un mal d'eixe calibre demana ser
abolit, sense més.
I el mateix podria dir de la legalització de la
prostitució, que és un tràfic de persones contrari a la seua dignitat, o de la
legalització dels “ventres de lloguer”. Una dona no és un ventre. I menys un
“ventre de lloguer”. Ni la maternitat se “subroga”; la maternitat és una relació tan bàsica i tan
essencial per a les persones, per a les mares i per als fills que, pel propi capritx, no es pot delegar en
altres ni substituir arbitràriament.
A qui no li agrada que respecten la seua llibertat
individual? Però no tot el que és lliure és verdader. Els polítics, a vegades,
enarboren eixa bandera llibertària, però tendixen a aplicar-la amb excessiva
prudència i amb excessius nivells de contradicció.
No renuncien a “regular-ho” tot, o quasi tot. I
eixa regulació equival, de vegades, a convertir una opció individual, “perquè
jo ho valc”, en norma que, en conseqüència, obliga a altres.
Al final, tot se “regula”, tot es convertix en
“legal” i, finalment, quasi en obligatori.
No resulta fàcil ser, coherentment, llibertari.
Igual tindrien, els polítics llibertaris, que limitar-se només a si mateixos.
Perquè a penes podrien presentar, de ser realment coherents, un programa de
govern.
Els polítics llibertaris són una rifada i més si es
creuen liberals. Però als nostres capritxos els agraden els contes que ens
narren. Ser pares és una possibilitat, no és un dret absolut. Com tampoc és un
dret de ningú ser el guanyador d'una carrera o ser un llebrer
Està molt bé que algú vullga
ser pare o mare, pare i mare, però no es pot ser pares a qualsevol cost. La
llibertat ha de comptar amb la naturalesa. El nostre desig ha de confrontar-se
amb el que som. Alguna vegada ho hem dit ja, el que som ens limita, sí, però
també fa possible el nostre desenrotllament.
La llibertat és un do fascinant, però, separat del
contacte amb la realitat d'un mateix, pot derivar en un capritx absurd.
Feliç Dia.
No hay comentarios:
Publicar un comentario