“El correcte és el correcte, encara que no ho faça
ningú. El que està mal està malament, encara que tot el món s'equivoque
respecte d'això”. (G. K. Chesterton).
Ja hem deixat arrere l'hivern, i ara tenim per
davant tota la primavera per a poder-la disfrutar tal com es mereix, hui
tindrem el primer sol primaveral des de les 07:02 hores fins a la 19:13 hores.
Hui comença la primavera de forma oficial. Una
altra cosa és la primavera que hem tingut el passat cap de setmana i que molts
anys se sol avançar de forma “oficiosa”. Tots sabem que per molt de fred que
tinguem durant febrer la primavera sempre arriba, també sabem que com enguany,
que els primers signes de calor que vénen de forma sorprenent se'n van com si
d'un engany de l'hivern que amenaça de tornar. Però en este joc sempre venç la
primavera.
Utilitzar la primavera com a joc de paraules ha de
ser molt fàcil ja que ho veiem moltíssimes vegades; la primavera de la vida, la
primavera àrab, els brots verds etc. Quan alguna cosa comença i ho veiem amb
l'esperança de quelcom millor se li sol aplicar qualsevol sinònim de primavera.
Per això que és fàcil ho vaig a utilitzar hui amb
el que esta passant ara. Els polítics, i més en campanya electoral, no són
aliens a eixe joc de la mare naturalesa. Tots veuen en els seus programes una
“primavera que es promet” i inclús “hivern que es resistix” i que volen fer
desaparéixer”.
És veritat que la nostra societat esta passant per
un “hivern” que es resistix a acabar? Quins són els signes del “hivern
reticent”? Existix en les persones que ens rodegen un fred que els enrampa, un
vent que els assota i una humitat que els amera? Podria ser. El fred dels
problemes morals que tenim, la nostra societat ja toca el fang, i no es lliura
del tarquim que forma part d'esta humanitat, real i visible; este fred que ens
impossibilita i ens paralitza. El vent de les ideologies agressives i
dissolvents, que fan de qualsevol oposició quelcom nociu, caduc o
necessàriament prescindible; el vent dels poderosos que no suporten les veus
profètiques. Queda la humitat hivernal, que en la societat es fa patent en la
sensació d'incomoditat, de “sorpresa”, de busca de refugi sec i càlid que ens
reconforte… encara que siga fora i lluny de la nostra casa!
La primavera, com deia al principi, es fa esperar,
però sempre ve. Es nota en els dies que allarguen, en les flors que esclaten i
en la tèbia temperatura que ens fa reviure. La societat veu com la llum sempre
es renova, vénen eleccions. Podem canviar les coses, podem tornar a veure com
hi ha més llum, el motiu per a pensar-ho és creure que ha arribat la primavera.
Però la primavera no sols l'hem d'esperar per part
dels polítics perquè ens poden donar una primavera d'hivernacle, som nosaltres
els que tenim en la nostra mà que arribe la primavera, sabem que si només volem
una societat que se sustente en el “visible”, “calculable”, “mesurable”,
“ponderable”; si només mesurem el valor de tot pels “interessos” i “beneficis”
que ens poden ocasionar… estem tancant de forma hermètica el camí a la
primavera.
La primavera de la nostra societat és possible.
L'esperança en el món i en el ser humà és possible. Feliç primavera!
No hay comentarios:
Publicar un comentario