“El correcte és el correcte, encara que no ho faça
ningú. El que està mal està malament, encara que tot el món s'equivoque
respecte d'això”. (G. K. Chesterton).
Hui veurem com es fa de dia a les 07:01 hores i
podrem disfrutar com tots els dies una posta de sol a les 19:14 hores, si ens
detenim un moment cada dia en estos dos magnífics espectacles veurem com
resulta de fàcil amb tan poc disfrutar tant.
Generalment una gran majoria de nosaltres estarem
d'acord amb què el sistema polític que millor respecta els drets humans és la
democràcia, però també estarem d'acord que esta no és una fórmula màgica i pot
ser tan greument adulterada que arribe a obrir la porta al totalitarisme.
Dic açò perquè s'interpreta, i amb raó, que la vida
política té la seua pròpia autonomia, però autonomia no significa independència
i per això la vida política també ha de regir-se per uns preceptes clars. Sabem
que açò es va entendre molt ben quan després de les atrocitats nazis de la
Segona Guerra Mundial i a esclat dels seus horrors es va publicar la Declaració Universal
de Drets Humans de l'ONU del 10 de desembre de 1948.
Eixa declaració la deuríem veure reflectida en tots
els partits polítics que es presenten a les pròximes eleccions i assegurar-nos
que pensen respectar-la abans de decidir el nostre vot, és senzill, només són
30 articles.
Si ens prenem la molèstia de llegir-los nos en
adonarem que la gran majoria dels partits polítics espanyols la interpreten,
cada un té una visió particular del que diuen eixos articles, inclús es pot
veure en la seua forma d'actuar que alguns afirmen que si no s'és agnòstic o
relativista, no s'és un verdader demòcrata, perquè el pensar que hi ha una
norma o uns drets objectius que complir impossibilita el diàleg sincer entre
les persones.
Estos partits busquen una llibertat il·limitada,
amb plena autonomia moral, o siga poder obrar segons el propi albir,
desvinculat de tota norma, perquè la dignitat de la persona humana exigix que
esta no haja d'acceptar cap norma que li vinga imposada des de fora, sinó que
siga ella mateixa qui determine lliure i autònomament el que considera just i
vàlid. Faig el que vull, i sóc jo qui decidix.
Però clar, han de buscar en algun altre lloc els
fonaments de la nostra convivència, perquè si tots fem el que ens dóna la gana
és el caos. Per això estos opinen: “Com som demòcrates, el fonament de totes
les nostres lleis i de la nostra convivència ha de ser la voluntat popular”. I
com sabem quina és la voluntat popular? “Doncs molt fàcil, el que decidisca el
Parlament”. Amb la qual cosa, evidentment, ja no sóc jo qui decidix i la meua
llibertat plena i total desapareix.
És curiós com els defensors de la llibertat a
ultrança acaben destruint la llibertat que necessite per a manar en mi mateix,
perquè puga actuar amb responsabilitat, buscant el que jo considere com el bé
comú. Tots sabem a més com funciona el Parlament i que en els partits no hi ha
la llibertat de vot i ni tan sols s'admet l'objecció de consciència, perquè en
els Partits els únics teòricament lliures són el grupet de caps, que, ben
sovint és un sol, com hem vist en estos últims temps, amb el que queda clar que
el que mana, mana, i els altres a obeir.
Però açò no és molt paregut a
un totalitarisme? I en què consistix este? Si es definix un
totalitarisme com un sistema polític que es basa en la negació de qualsevol
norma en un sentit objectiu que el controle, si no ha d'obeir cap principi que
defenga la persona, llavors, tampoc hi ha cap principi segur que garantisca
unes relacions justes entre les persones: els interessos de classe, grup o nació
els contraposen inevitablement els uns als altres. Si no es reconeix almenys un
dret transcendent, triomfa la força del poder, i cada un tendix a utilitzar
fins a l'extrem els mitjans de què disposa per a imposar el seu propi interés o
la pròpia opinió, sense respectar els drets dels altres.
És clar, almenys per a mi, que no podem tindre una
verdadera democràcia si els partits polítics no reconeixen la dignitat de cada
persona i no es respecten els seus drets.
Entre estos, hi ha alguns més fonamentals que altres, uns valors que no
deurien ser negociables, i que per cert, es troben continguts en la Declaració
de Drets Humans de 1948.
I és que sense valors una democràcia es convertix
amb rapidesa en un totalitarisme visible o encobert, com ens ha demostrat la
història. Per cert, estos valors són els que deuríem defendre enfront dels
relativistes que intenten imposar-nos el que ells anomenen nous drets humans.
Feliç Dia.
No hay comentarios:
Publicar un comentario