“El correcte és el correcte, encara que no ho faça
ningú. El que està mal està malament, encara que tot el món s'equivoque
respecte d'això”. (G. K. Chesterton).
Després del dia calorós que vam patir ahir per
causa del vent de ponent, veurem com es desenrotlla el dia de hui amb un sol
que ha eixit a les 06:54 i que tindrà el seu ocàs a les 21:00 hores, tot un
“món”.
Moltes vegades he escrit que en la nostra societat
cada dia hi ha més gent que té com principal principi l'afirmació que “tot
val”. He arribat a eixa conclusió després de comprovar com no es té una
referència que siga objectiva per a verificar la veritat de les coses, el bé,
la llibertat i la felicitat, l'amor i el respecte, la justícia i l'esperança.
Quan s'ha procurat que desaparega de l'escenari social i cultural tota
referència a una moral que siga la base sobre la qual construir les nostres
relacions, el que queda és la subjectivitat, llavors la llibertat es comença a
confondre amb la permisivitat, i la felicitat es procura aconseguir amb la
sacietat o satisfacció dels desitjos de cada u, sense més discerniment que la
pròpia i momentània escala de valors.
Tot l'anterior, tot eixe pluralisme, lluny de
significar diversitat de cultures, de sistemes ètics i de llibertat en la busca
i en la formulació de la veritat, obri la porta a una incerta anarquia i a la
consegüent deformació de les consciències.
Si algú llig estes línies i porta dies llegint
estos "bon dia", abans de parar-se a pensar, pot arribar a concloure
que les meues propostes pretenen ser l'única norma de pensament i de conducta,
les úniques depositàries de la veritat, i les propietàries de l'única
referència per a verificar el bé, la llibertat i la felicitat. Res seria més
alié a la intenció i contingut d'estes reflexions que escric.
Amb estes línies, i per fidelitat al que considere
una bona línia que s'ha de seguir per a tindre una societat millor i una millor
conducta en el personal, vull deixar ben clar el següent. Primer, ningú som
posseïdors exclusius de la veritat plena. És possible que les diverses
formulacions dels distints principis i convenciments de cada persona o de cada
grup tingen parts de la veritat que tots busquem i agradaríem conéixer,
entendre i establir com a referència i garantia d'encert en la nostra vida.
Per tant, qualsevol persona sensata que reflexione
sense presses i sense fanatismes, i que assumisca com a treball la busca
incansable i contínua de la veritat, hauria d'acceptar que la riquesa pròpia de
la veritat i de lo verdader escampa o embellix quantitat de plantejaments
vitals, de filosofies, de doctrines religioses i d'esquemes ètics i morals.
I sí açò és així, tindrem que, per a acostar-nos a
la veritat en tota la seua totalitat, és necessari acceptar la importància i la
urgència del diàleg. A més, haurem d'entendre bé que no hi ha major traïció
contra el diàleg que la falta d'atenció a l'altre, prejutjant que no pot ser
veritat el que diu. El correcte és buscar en què està la seua participació en
la veritat i com podríem incorporar-la al nostre discurs.
No obstant això, és molt important tindre molt en
compte que una cosa és l'obertura a la veritat possiblement present en les
creences i en els discursos dels altres, i una altra molt distinta és el
relativisme trastornant del que pensa que “res és veritat i res és mentida,
sinó que tot és del color del cristall amb què es mira”. El valor d'este refrany
popular està que fa referència a què ningú ha de tancar-se a la veritat
possiblement present en els altres.
Però res de tot açò té a veure amb la convicció que
no hi ha una veritat i una referència objectiva que tots hem d'esforçar-nos a
descobrir cada dia, i a la que devem respecte, en principi, quan atenem al
canvi de propostes amb els altres.
Així enteses les coses, i disposat a exercitar eixe
respecte a la veritat possible en els altres i en allò altre, és a partir
d'este punt, on comencen les meues propostes i opinions que són el punt de
referència d'una veritat i d'un bé, d'un amor, d'una justícia, d'un respecte i
d'una pau, que considere les que s'han de seguir.
Cal assumir la necessitat obrir-se a un diàleg
respectuós i humil amb els altres, sense confondre el respecte als altres amb
l'acceptació sense discerniment. Una cosa és el respecte i una altra la
insensatesa.
Si ho pensem un poc, nos en adonarem que creixem en
la mesura que ens acostem més a la veritat; no, en la mesura que convertim la
nostra ment en un puzle de qualsevol classe de peces acoblades segons ens
convinga.
Feliç Dia.
No hay comentarios:
Publicar un comentario