jueves, 2 de mayo de 2019

Dijous 2 de maig del 2019.

“El correcte és el correcte, encara que no ho faça ningú. El que està mal està malament, encara que tot el món s'equivoque respecte d'això”. (G. K. Chesterton). 


Hui el sol ens eixirà dins de “res”, a les 07:02 hores, en un dia que promet ser resplendit i tindrem la seua companyia fins a les 20:54 hores.
Ahir, com supose que és prou habitual estos dies, vaig tornar a canviar impressions sobre el resultat de les eleccions, per descomptat un dels temes era: que ens oferirà el futur i quals seran les possibles coalicions que es poden donar. Crec que eixa espècie d'ansietat per conéixer el que ens espera es pot deure a la cultura de la immediatesa en què vivim immersos.
Encara que pense que es deu també als mitjans de comunicació que utilitzen estratègies de mobilització i manipulació de masses per a tindre'ns pendents de les notícies polítiques. 
Al llarg de les moltes eleccions que he vist, he pogut comprovar que moltes vegades em van fer veure que ens ho jugàvem tot a una carta i després no passava res, doncs bé guanyaven uns o els altres, tots contribuïen d'una forma o una altra a la lenta labor de minar la nostra fortalesa social.
I en esta ocasió, ha tornat a passar, s'ha aconseguit mobilitzar a sectors socials per la por, foren als de color verd, blau, roig o morat. Com si el dia després de la jornada electoral es correguera el perill que Espanya es convertira en un Estat feixista o un soviètic, en funció del guanyador. Si no fóra per lo serio del tema, hi hauria que riure's del simple d'eixes conclusions que amb tanta eficàcia arrelen en les ments dels simples votants de qualsevol opció.
El truc en moltes de les últimes eleccions -per a evitar que ens desapegem de les urnes- és fer-nos creure que en cada convocatòria el temps es deté, es força la història i entrem en una inflexió irreparable per al bàndol perdedor. Però açò no és així, almenys en la immensa majoria de cites electorals. Els canvis socials no es deuen a eleccions puntuals, sinó a processos estructurals que remouen el ser dels pobles removent la seua estructura, quasi immutable, fins que un dia esclata el volcà o es produïx el terratrémol revolucionari.
Les simplificacions, les apel·lacions als terrors recurrents, els estereotips i -especialment- la substitució del màrqueting per la confrontació sincera d'idees per aconseguir el Bé Comú, és el que mata la política. He de dir, que enfront de la majoria d'espanyols, he viscut la passada jornada electoral com una rutina més dins del procés de deteriorament de la comunitat política que ens representa.
Sense emportar-me la contrària amb el que he dit abans, he de reconéixer que en el seu moment l'aparició de Podemos i ara Vox en el panorama polític, poden ser avisos de futurs canvis estructurals, de Ciutadans no crec que puga crear molts canvis perquè em pareix un partit de disseny artificial per a estes circumstàncies polítiques.
De moment, la societat espanyola ha optat per la seguretat, per molt que tots afirmen desitjar canvis.
Uns busquen la seguretat d'un Estat de Benestar que promet el PSOE encara que per a això calga endeutar-se fins a l'infinit i puga arribar un dia la debacle econòmica. O bé, altres la seguretat que representa C´s que ens estalvia l'angoixa de l'autodefinició ideològica i que promet garantir que tots els ciutadans disfrutarem per igual dels beneficis d'eixe Estat que el PSOE s'encarrega d'alimentar amb diners del deute.
Resumint, qui ha guanyat les eleccions són els que tenen por de la continuació de la història. Uns desprecien el separatisme no per amor al país i la seua fidelitat a la nostra història, sinó pel temor que s'afone el trontollós Estat de Benestar. Altres s'abracen a l'esquerra per temor d'enfrontar-se a la responsabilitat moral dels seus propis actes, ja que l'esquerra els justifica i legitima qualsevol de les seues decisions. Per això qualsevol discurs que parla de principis, li sona a opressió.
Pensar que estes eleccions decidirien el destí de la història és simplement viure fora de la realitat, açò és, en el “matrix” democràtic a què ningú pot negar la seua eficàcia a l'hora de dominar els destins de les ànimes i ennuvolar ments i voluntats.
Que ningú es preocupe, en estes eleccions poc ens vam jugar. La partida ja va començar fa molt. La qüestió és saber en quin bàndol estem, com defendre'ns i atacar, i preveure com acabarà.

Feliç Dia.

No hay comentarios: