“El correcte és el correcte, encara que no ho faça
ningú. El que està mal està malament, encara que tot el món s'equivoque
respecte d'això”. (G. K. Chesterton).
Amb l'eixida del sol a les 06:44 hores podem donar
per començada la setmana número 21 d'este 2019. El sol ens acompanyarà este
dilluns fins a les 21:10 hores en un dia que promet ser un excel·lent dia de
primavera.
Ahir, vaig tindre un diumenge més afaenat del
normal, sol ser el dia que ho dedique a no fer res i procure no tindre cap
obligació que complir, i deixar tota la vesprada per a senzillament no fer res.
Pareix fàcil però no sol ser-ho. El d'ahir va ser un dia en què especialment em
va faltar temps per a quasi tot. I no deuria haver sigut així.
Fa molt de temps que tinc en ma casa quasi tots els
electrodomèstics necessaris perquè em resolguen moltes de les tasques
domèstiques i a més ho facen en menys temps, però en el meu cas veig que no
servix per a molt, sempre em falta temps.
Molts dels productes que consumisc ja els compre
preparats per al seu consum, per la qual cosa cuinar-los requerix menys
preparació i menys temps, tot açò em deuria fer tindre molt més temps de què
tenien els meus pares, no obstant això pareix que succeïx tot al contrari, no
tinc temps per a res. Per què? Què és el que em succeïx llavors perquè em passe
els dies corrents?
Este matí ho pensava, i encara que parega estrany,
el poder fer les coses més ràpides i l'estalvi de temps que això em permet no
em resol el problema de la “falta de temps”, sinó que al contrari, són la causa
principal. Quan busque el suport de tota la tecnologia que tinc a casa per a
fer més coses, el que estic fent sense adonar-me és intentar ser més productiu
amb la meua vida. Però no funciona.
Jo, no sóc una maquina que m'haja de perfeccionar
perquè puga fer cada vegada més coses i així tornar-me com més productiu. Jo,
tinc necessitats afectives, socials i ritmes propis que no funcionen en mode
accelerat. Simplement no puc.
El voler arribar a molts llocs, l'exigència per fer
cada vegada més coses i més ràpides, veig que em pot portar a provocar un
cansament generalitzat i a perdre qualitat de vida, i arribe a pensar que el
problema és meu ja que no soc capaç de administrar el meu temps, que no sóc
capaç de repartir bé el temps. Quan en realitat el problema és la mentalitat
dominant que està començant a afectar-me i que m'invita constantment a pensar
que amb l'ajuda de la tecnologia puc realitzar-ho tot.
Eixa pressió de la “falta de temps” em genera
ansietat, però si ho pense, en realitat el temps no falta, perquè visc en el
temps. Temps sempre hi ha, dispose d'ell al llarg de tota la vida. Pareix un bé
escàs quan el sotmet a una visió reduccionista i econòmica, quan l'use amb fins
productius, però en realitat el temps no és un bé escàs com poden ser altres
béns necessaris per a viure.
Al final, el problema és la llibertat d'elecció i
la infinitat de possibilitats que es tornen un problema quan volem fer massa
coses o més aïna més del que és realment possible. Se m'oferixen tantes opcions
que no donaria una vida sencera per a complir amb tot, per això he de triar,
cal prendre una decisió, que implica sempre renunciar a alguna cosa, perquè no
es pot fer tot.
Cada vegada trobe al voltant a més persones que se
senten perdudes, desorientades, desconnectades del seu interior, corrent sense
saber cap a on. No deixen de córrer, com si parar fóra un perill o una pèrdua
de temps. Es queixen de no tindre temps per a disfrutar la vida, quan en
realitat compten amb espais de temps “lliure” que no saben què fer amb ell o el
“ocupen” amb quelcom “més productiu”.
És curiós, moltes vegades desitgem la calma i la
pau, i quan ens invadix la tranquil·litat no la tolerem. Açò és així perquè
l'art de detindre's i viure el present intensament és una cosa que hem oblidat.
S'ha desaprés la gratuïtat pura, l'estar per estar,
el “no fer res”. Veig com molta gent que se'n va al camp o a la platja “a
descansar”, no es desapeguen dels seus telèfons mòbils o els seus ordinadors
portàtils.
Com tot en la vida el que no es cultiva s'atrofia i
per això és necessari tornar a aprendre eixe difícil art de detindre's, de
contemplar, d'endinsar-se en el silenci, en un mateix i redescobrir el sabor de
les xicotetes coses de la vida, la saviesa de viure en profunditat la
quotidianitat.
Açò no significa que calga fer tot més lentament,
sinó de fer les coses conscient i lliurement, no perdent la perspectiva ni el
sentit del que estem fent.
Feliç Dia.
No hay comentarios:
Publicar un comentario