“El correcte és el correcte, encara que no ho faça
ningú. El que està mal està malament, encara que tot el món s'equivoque
respecte d'això”. (G. K. Chesterton).
Comencem la setmana número 22 d'este 2019, i amb
ella se'ns marxa també maig. Així que a les 06:40 hores el sol marcarà este
començament i a les 21:16 ens deixarà per a preparar-se per a demà.
Per fi s'han acabat les eleccions, espere que
estiguem alguns mesos tranquils, i que els nostres polítics es dediquen un poc
més a governar i no tant a fer-se publicitat.
És bo que estos dies repassem alguns conceptes que
es van a utilitzar estos dies, sentirem
moltes vegades parlar de poder, d'autoritat i de sobirania. Pot ser útil
examinar estos conceptes per a veure si, estos dies, s'apliquen bé.
El poder tots sabem el que significa, encara que no
esta de més que no oblidem que és la capacitat per a ordenar quelcom a altra
persona utilitzant només la força. Esta dada se sol oblidar amb molta
facilitat. Si algú m'apunta una pistola al cap té poder sobre mi. Per això el
poder es basarà en la por, ja que és la lluita de tots contra tots. En el cas
de les institucions d'un Estat es fan una sèrie de pactes socials perquè no
s'actue d'una manera capritxósa, per a evitar que davall l'excusa de defendre
tots els ciutadans, i depenent de certs interessos es facen discriminacions.
El poder pot ser també el d'una majoria democràtica
que es base només en la prevalença del número. El poder no té legitimació,
s'imposa amb la força, amb qualsevol tipus de força. Ni tan sols busca
justificacions, no les necessita, li basta la força per a imposar-se.
En canvi, l'autoritat és el poder moralment
legitimat. La diferència es troba que, té
autoritat qui mana sobre una altra persona, però per al bé. L'autoritat té una
qualitat que li és pròpia, l'autoritat per a manar, com la força ho és per al
poder. Per
això la legitimació de l'autoritat ha de ser moral: qualsevol legitimació d'un
altre tipus no és suficient. Una legitimació processal, o institucional, o
electoral no creen l'autoritat en sentit ple i últim.
El dret/deure manar sobre els altres no pot, en última
instància, derivar de les regles que l'establixen, ni de funcions
institucionals fixades en qualsevol Constitució o Carta Magna, ni de la majoria
de vots obtinguts en una competició electoral. Totes estes fonts poden, com a
màxim, indicar qui ha de manar i governar, però no són capaços de legitimar-lo
moralment, ni d'establir fins al fons el deure obeir per part de qui està per
davall.
Mentres que el poder no té necessitat atindre's a
la veritat i al bé, l'autoritat sí, perquè és d'ací d'on ix la seua
legitimació. I ara la pregunta clau; en què fundem hui el poder perquè no siga
només poder, sinó també autoritat? Cal reconéixer que la pregunta costa
respondre-la, atés que el poder de l'home sobre l'home no es pot fundar en
l'home mateix, sinó només en quelcom superior.
I ací s'obri pas la sobirania per a intentar
aclarir un poc les coses. La sobirania és el poder que es conferix a si mateix
l'autoritat i que no reconeix tindre per damunt de si cap altre poder ni cap
altra autoritat. El poder no pensa a legitimar-se; la sobirania, en canvi, es
legitima sola perquè pensa que, així, es convertix en autoritat però continua
sent poder. L'Estat modern, si ho observem estos dies nos en adonarem, que es
basa en este concepte de sobirania. També la nostra Constitució utilitza este
concepte quan diu que el poble és sobirà.
Quelcom que per cert crec que és un xicotet error,
ja que és la transformació democràtica del principi de l'absolutisme d'Estat:
que siguen sobirans un o molts, canvia poc des del punt de vista qualitatiu.
Amb deia, estos dies escoltarem molt estes paraules
i és important que les comprenguem doncs ens pot ser d'ajuda per a
contextualitzar bé els problemes polítics de hui, i no sols els d'ahir.
Feliç Dia.
No hay comentarios:
Publicar un comentario