“El correcte és el correcte, encara que no ho faça
ningú. El que està mal està malament, encara que tot el món s'equivoque
respecte d'això”. (G. K. Chesterton).
Uns molestos núvols ens han impedit veure l'eixida
del sol a les 06:47 hores, el que no impedirà que ens alumbre en algun moment
del dia, almenys abans de les 21:07 hores.
Em done compte que a una gran majoria de la gent li
agrada parlar de com resulta de bo identificar-se amb els sentiments dels
altres i de compartir-los, de sentir-se solidaris amb la resta de la societat,
però tots eixos discursos no oculten la tendència de la nostra societat cap a
l'individualisme. A la majoria de nosaltres ens costa posar-nos en la pell de
l'altre.
És difícil posar-se en el lloc de l'altre si no el
tenim mai davant de nosaltres, si només el veiem o sabem alguna cosa d'ell per
les pantalles dels mòbils o dels televisors. Així no podem interpretar un lleu
gest, un mitja somriure, una mirada. No podem aprendre el que signifiquen eixos
xicotets detalls i per tant no es pot saber què li està passant a l'altra
persona.
El no tindre eixe contacte directe ens porta a
centrar-nos només en nosaltres, i ens creiem realment especials i únics, el que
lògicament no ens motiva per a intentar comprendre com se senten els altres.
Sense donar-nos compte estem rodejats de competividat i de la busca de l'èxit,
la qual cosa ens porta a posar tota la nostra atenció en el resultat, a
obtindre sempre un bon resultat que ens porte a qualsevol classe d'èxit. Cal
triomfar. Així, ja no importa tant l'esforç ni el camí recorregut amb altres, sinó
arribar el primer a la meta, el resultat final.
I, seguint esta lògica, el triomfador és eixe
xiquet que trau bones notes –encara que siga un idiota- o l'adult que té una
carrera professional reeixida i porta trages cars, encara que la seua vida
familiar siga un desastre o no tinga relacions d'amistat significatives i
profundes. On està l'empatia?
No em referisc a eixes apel·lacions ocasionals a
l'empatia que es donen estos dies per a quedar bé, que per cert, tenen un
enfocament egoista, ja se sap que ser empàtic és molt rendible socialment i
professionalment. Em referisc a eixa empatia que té un valor social i que es
basa en l'afecte i la tendresa. El que no equival a ser infantiloide, apocats
ni blans. Es pot ser afectuós i al mateix temps exigent; humil i fort; tendre i
responsable. No ens deixem enganyar per eixes caricatures distorsionades i
encaramel·lades del cor que ens mostren per ací.
Cal reeducar el nostre cor per a aprendre a
posar-nos més sovint en el lloc dels altres. Hem de prestar un poc més
d'atenció a eixes persones que estan obertes als altres i que són compassius i
humils. I, oblidar-nos un poc de persones, personatges i personetes vanitoses i
pagats de si mateixos que tanta quota de pantalla tenen hui en dia.
Cal recordar, que la clau de la felicitat no és un
punt més en la nota mitjana, ni un cotxe deu mil euros més car, sinó més aïna
la capacitat d'establir relacions significatives amb altres persones. No
insistim tant en com és de transcendental traure bones notes; insistim que més
important és tindre un bon cor. Això sí que són objectius importants, i no
aconseguir més likes, aprimar-se dos quilos o estalviar prou per a poder
comprar-nos un bossa de mà més car.
Feliç Dia.
No hay comentarios:
Publicar un comentario