“El correcte és el correcte, encara que no ho faça
ningú. El que està mal està malament, encara que tot el món s'equivoque
respecte d'això”. (G. K. Chesterton).
Veurem si podem disfrutar hui del sol des de les
06:56 hores fins a les 20:58. De moment no el veig aparéixer per l'horitzó,
però a pesar dels núvols intentaré aprofitar el dia.
Una vegada que ja conec la composició del nostre
Congrés dels Diputats les meues incerteses veig que continuen i em continue
preguntant quin futur ens espera? En què quedaran els bons propòsits? M'ho he
estat preguntant estos dies i la meua conclusió és que eixe futur que ens
prometien ja és un present que hem començat amb grans expectatives de canvi,
però les coses no acaben d'aclarir-se, l'única cosa que ha canviat són els
percentatges de vots; però els problemes, els interrogants, els afanys de cada
dia, continuen sent els mateixos.
Les estratègies polítiques veig que continuen com
fins ara, han tornat les trafiques, “jo et done perquè tu em dónes”. Una altra
vegada veig les avinences i les martingales per a evitar danys majors i impedir
que este país resulte ingovernable; però clar està, açò té el seu preu i va en
detriment de la puresa dels programes amb què cada partit es presentava davant de nosaltres.
Ja han començat les conversacions i els
contactes acabaran, possiblement,
desvirtuant les promeses que ens han fet. Els que abans de les eleccions eren
enemics a mort irreconciliables es transformen en socis cridats a entendre's
pel bé d'Espanya. Davant d'esta versatilitat, un no pot per menys que pensar
que o simulaven abans o simulen després.
En el fons estem en les mateixes de sempre,
aconseguir el poder continua sent el
“leitmotiv” dels polítics, que es veuen obligats a preguntar-se ¿Per a què
servixen els principis si no
s'aconseguix el poder necessari per a portar-los a la pràctica? I és que hui
el que es valora és l'útil no ho honest.
Ingenu seria per la meua part pensar que en política tenen més pes
específic els idealismes que el pragmatisme, per això les promeses electorals
acaben en amargs desenganys.
La societat espanyola que va eixir en massa a votar
una cosa té hui quelcom del que li faltava ahir, que és un poc més d'il·lusió per a afrontar un futur incert i no seré jo qui tracte
d'extingir eixe sentiment legítim i fins a un cert punt necessari.
Res que objectar
que les noves generacions que s'han presentat a estes eleccions
mantinguen viva l'esperança encoratjada pels nous lideratges. Cada u és molt
lliure d'il·lusionar-se amb estos nous profetes disposats a canviar al món;
però he de dir també, que este no és el meu cas, després d'haver viscut en
reiterades ocasions situacions semblants, en les que jóvens líders polítics van
sembrar d'il·lusió nostre país, perquè després tot s'esvaïra com un somni.
D'altra banda, el temps també m'ha ensenyat que
d'il·lusió no es viu, que cal donar solució adequada als problemes i anar
canviant les coses a millor, sobretot està fent falta una regeneració moral,
eixa que tant es parla i mai arriba.
La regeneració moral deuria estar en boca de tots;
però esta no arribarà mai mentres estiguem immersos en un sistema relativista
que tot ho condiciona i contamina. Si
partim del supòsit que no hi hi ha valors objectius, que ni tan sols hi ha el
bé i mal, que no hi ha principis intemporals, sinó només apreciacions provisionalment
vàlides ací i ara. Si pensem que és a
cada home a qui competix decidir en última instància que és el que està bé i
que el que està malament. Si prescindim o neguem que existisca un criteri
objectiu de moralitat que està per damunt de les consideracions subjectives,
anomenen-se llei natural o primers principis ètics, el que estem fent és negar
la moral, impossibilitar-la en el seu sentit més genuí i al màxim que podrem aspirar és a parlar de
legalitat, categoria esta bé diferent de la moralitat.
És necessari, superar el relativisme en què ens
trobem sumits, perquè és incompatible amb una moral. La moral és un conjunt de
normes, valors i creences anteriors al subjecte i prèviament establides, que
ens indiquen el que està bé o està malament. Exactament el contrari del
relativisme que tot ho fa dependre de la subjectivitat i dels distints marcs de
referència, segons lo qual res nia que no siga defendible, segons els distints
punts de vista. De manera que el relativisme és tolerant amb tot i amb tots excepte
amb la moralitat i els moralistes.
Desgraciadament els polítics de hui han aconseguit
situar la moralitat en el punt que a ells els interessa, convertint-se així en
mals imitadors dels seus avantpassats, els sofistes grecs. És així com s'ha
passat a confondre la part amb el tot fins a arribar a creure que la corrupció
moral només té a veure amb l'apropiació indeguda i injusta, quan en realitat el
terme corrupció és un terme molt més ampli, que comprén un sense nombre de
perversions de l'orde moral, que s'han oblidat i a les que no se'ls presta la
menor atenció.
Corrupció també és la falta de respecte per la
vida, la desnaturalització del matrimoni i de la família, el desequilibri
social, que fa que uns malgasten a mans plenes i altres es muiren de necessitat.
Corrupció és l'excés d'una llibertat mal entesa i l'excessiva permisivitat que
caracteritza a la nostra societat; corrupció és la falta de respecte a la
dignitat humana i la manipulació dels mitjans de comunicació al servici dels
interessos adulterats i no de la veritat; corrupció és desviar l'home de la
seua projecció transcendent i convertir-lo en un consumidor empedreït,
corrupció en fi és fer de l'home amo i senyor per damunt del bé i del mal,
convertint-lo en una espècie de déu.
D'estos tipus de corrupció i de molts altres
inscrits en l'orde moral res volen saber els partits que hui estan disputant-se
el poder; encara així tots ells se senten cridats a ser els artífexs d'una
regeneració moral “Light”, una regeneració moral sense exigències, que
pràcticament deixen les coses com estaven. Cap polític ha sigut prou sincer com
per a reconéixer que des del relativisme és impossible de superar la crisi de
valors que patix la nostra societat i esta és la qüestió.
Se'ns continuarà parlant fins a la sacietat i
l'avorriment dels valors de la dreta i dels valors de l'esquerra, tractant cada
partit d'acostar la brasa a la seua sardina; però no és d'esta moral partidista
de què estem necessitats, molt menys quan les ideologies estan caient en desús.
El que hui es necessita no és ser més de dretes o ser més d'esquerres, sinó ser
més home, més persona, ser més interiorment lliure, més digne, més plenament
humà, que és el que sempre ha pretés eixa moral exigent, que desgraciadament
hem oblidat i és urgent que recuperem com més prompte millor. Si no és així
llavors la regeneració ètica es farà impossible.
Feliç Dia.
No hay comentarios:
Publicar un comentario