“El correcte és el correcte, encara que no ho faça
ningú. El que està mal està malament, encara que tot el món s'equivoque
respecte d'això”. (G. K. Chesterton).
Tindrem sol des de les 06:43 hores fins a les
21:12, en un dia que espere que siga un bon dia, i no ho dic per dir sinó que
de veritat vull expressar el que diuen les meues paraules, ja se que hui en dia
el llenguatge no esta valorat perquè estem acostumats a sentir paraules que res
tenen a veure amb el seu significat real.
A cap de nosaltres ens estranya que hui en dia el
llenguatge haja passat a formar part d'un costum menysvalorat. Ja no ens adonem
de la importància que té. Hem començat a no donar-li importància i les
conseqüències les veiem tots els dies, sense anar més lluny ahir en el Congrés
dels Diputats.
Molts dels problemes de fons que hi ha en temes
actuals com l'eutanàsia, l'avortament o el reclam de reconeixement d'unions de
fet, entre moltes altres, és, en gran manera, una qüestió de llenguatge o, més
pròpiament, de mal ús que d'ell es fa.
No hi ha pitjor manera de degradar-lo, macular-ho i
desposseir-lo de la seua dignitat que a través de la mentida. I és que el
llenguatge, la paraula, té vocació de veritat i és a dir veritat on troba la
seua plenitud.
És evident que som capaços de pensar. Parlem,
expressem els nostres pensaments per mitjà de paraules i d'esta manera ens
comuniquem. Parlar és una característica pròpiament humana. Els animals es
comuniquen per mitjà de signes però no parlen: usen un llenguatge fix i
immutable: l'ovella bala, la vaca mugix, el gall quiquiriquea, però sempre de
la mateixa manera en tot el món. El llenguatge humà canvia de poble a poble, de
lloc a lloc, d'època a època. El llenguatge animal és natural, l'humà
convencional, s'aprén.
Quan parlem, les nostres paraules han d'expressar
la veritat, d'ací la dignitat del llenguatge, el que ens exigix anomenar a les
coses pel seu nom i no ocultar la seua riquesa i rigor, cal reivindicar la
paraula i el llenguatge; dir a les coses amb el seu nom i no adornar-les,
atenuar-les o sufocar-les sota pretext de no ofendre.
Potser, si cada vegada que parlàrem ens
sorprenguérem de la nostra capacitat per a comunicar-nos i sentírem com un do
el poder expressar-nos, sabríem del valor de pronunciar un simple “hola”, un
“et vull, una salutació a través del llenguatge que ens és habitual.
El sorprendre'ns cada vegada que pronunciem una
paraula perquè ens entenguen, i que ens entenguen, hauria de ser un assumpte de
tots els dies. No podem caure en el buit de la irreflexió en la qual es dóna
per suposat el que tenim i ens fa buidar, inclús sense donar-nos compte, de
valor a tot el que tenim.
Les paraules ho suporten tot, la naturalesa no.
Podem dir que hi ha cercles quadrats encara que no siga veritat però això és
començar, després ja sabem on s'acaba, dient mort dolça a l'eutanàsia,
interrupció de l'embaràs als avortaments o matrimoni a les unions homosexuals,
tot en nom d'una manipulació que busca obertament els interessos particulars i
no la plenitud de veritat que les paraules comporten en correspondència a eixes
veritats de fons.
Bastaria considerar el valor i dignitat del
llenguatge a més d'una major reflexió abans de deixar que qualsevol paraula
isca de la nostra boca. Açò, clar esta comporta un control, una reflexió
prèvia. Tindre la intenció de fer-ho ja seria un gran benefici. Dur-ho a terme,
serà una meta en què haurem d'encabotar-nos tots els dies.
Feliç Dia.
No hay comentarios:
Publicar un comentario