“El correcte és el correcte, encara que no ho faça
ningú. El que està mal està malament, encara que tot el món s'equivoque
respecte d'això”. (G. K. Chesterton).
Tenim per davant un divendres interessant, en el
que hem vist una complicada però interessant eixida de sol a les 06:47 hores,
després ens enllumenarà fins a les 21:08.
La vesprada d'ahir va transcórrer entre cafés i
tertúlies, en les que el tema principal era les distintes propostes per a
millorar no sols el nostre poble sinó també la societat en què vivim, i escolte
moltes, per cert, en el fons no tan diferents com ens volen fer creure, i no
vaig trobar cap que discutira sense excepcions que tenim dret a una vida i que,
per tant, este és un deure de tots. Ningú discutix açò.
Ja se que construir una vida digna per a tots no és
només tasca dels polítics, però és una condició necessària de tota política, és
l'eix principal de tot projecte d'una vida en comú.
Totes les propostes estan molt bé, totes busquen el
millor per a la persona, però la qüestió canvia quan les traslladem a la vida
real, als casos concrets. És llavors quan el significat de la dignitat humana
presenta moltes deficiències per als partits polítics.
Dir que
busquem una vida digna significa la necessitat que esta es realitze, i
açò significa nàixer. Pareixerà una favada però és així. La negació al
naixement d'un ser humà engendrat és impedir que tal vida es realitze. Una
societat que busque la dignitat dels seus ciutadans ha de garantir el seu
naixement i disposar de les condicions materials i socials que es puguen
atorgar a tots per a la seua realització al llarg de la vida. També ha de
garantir una mort digna, és a dir, seguint el procés natural de l'extinció,
evitant el patiment, l'abandó i la soledat.
He escoltat moltes propostes i he llegit alguns
programes de partits polítics i es parla molt de llibertat, però s'ha de tindre
en compte que la llibertat té com a límit el dany contra els altres i contra un
mateix. Si es busca que el ciutadà tinga una vida digna, s'ha d'excloure la
mort provocada i s'ha de rebutjar la falsa opció entre eutanàsia i patiment,
perquè el fi d'una societat humana no és matar a què patix, sinó procurar la supressió
o pal·liació d'aquell patiment.
En el que coincidixen totes les propostes és que
una vida digna significa, també, que la pobresa com a grup social ha de
desaparéixer, i que tota persona dispose del bàsic, un lloc on viure,
alimentació i vestit, educació i sanitat, atenció als dependents quant a les
seues necessitats, i condicions dignes també per a la vellesa. Significa una
especial atenció a la infància i joventut, per a evitar que la condició de
pobresa dels pares s'enquiste en unes condicions insuperables de desigualtat en
els fills.
Tot açò, una vida digna, no és només l'objectiu
principal de tot ciutadà sinó també un deure. I ara que algú diga que este
deure és possible complir-lo per separat. Perquè no es tracta de principis
generals, sinó d'aplicar-los en les condicions concretes dels nostres
ciutadans, de la nostra societat i de la nostra política.
No es tracta de buscar un partit polític que
reunisca tots eixos objectius i votar-lo, que pot ser una solució, però ni de
bon tros és l'única. Perquè la nostra tasca com a ciutadans no s'esgota amb la
democràcia de representació que ens oferixen els partits polítics, és més, esta
viu una intensa crisi a Espanya perquè la immensa majoria de les persones no se
senten ben representades.
Hi ha una altra via, que pot reportar grans
resultats. Es tracta de la pràctica de la democràcia participativa, que pot
servir per a regenerar la política representativa des de fora d'ella i impulsar
la concepció de la dignitat de la persona, començant per l'èxit de la vida
digna en les institucions polítiques.
Ja no hem de debatre més sobre si cal participar en
política, sinó en com anem a fer-ho.
Feliç Dia.
No hay comentarios:
Publicar un comentario