“El correcte és el correcte, encara que no ho faça
ningú. El que està mal està malament, encara que tot el món s'equivoque
respecte d'això”. (G. K. Chesterton).
Comencem una altra setmana, i ho farem amb l'eixida
del sol a les 06:50 hores en un dia que té l'aparença de ser un bon dia de
primavera, el sol ens deixarà a les 21:04.
Ahir a la vesprada mentres em prenia un café es
comentava que perseguir en la vida “grans ideals” portava moltes vegades
conseqüències molt negatives per a la societat, i es posava l'exemple dels
dotze anys del Nacionalsocialisme alemany. Vaig intentar donar l'opinió que
tindre un ideal equivocat pot provocar verdaders desastres, encara que, això no
vol dir de cap manera que s'haja de deixar d'orientar la nostra la vida cap al
valor més alt. La meua opinió no va tindre molt d'èxit ja que s'entenia el vocable
"ideal" de forma difusa, somiadora, a manera d'una meta utòpica que
un desitja aconseguir de forma exaltada i irracional.
Tindre un ideal que aconseguir no vol dir que no es
puga ser flexible en el diàleg i comprensiu amb les idees dels altres. Posaré un
exemple.
Suposem que, per a algun de vosaltres, llibertat
significa poder optar en cada moment per qualsevol de les possibilitats que se
li oferixen; i jo, en canvi, estime que esta forma de llibertat és només una
condició per a ser verdaderament lliure, perquè l'autèntica llibertat consistix
a ser capaç de distanciar-se dels propis interessos i optar en virtut, no de
les pròpies apetències, sinó del desig de realitzar en la vida l'ideal autèntic
del nostre ser de persones.
Esta opinió meua contradiu l'altra. Si no s'esforça
a descobrir el que puga tindre de raonable la meua posició i es limita a
sostindre la seua cada vegada amb més força, i a dir tal vegada que jo opine
d'eixa forma per unes influències de tipus religiós, més aïna arcaiques i
oposades a la forma moderna de pensar, podria dir-se que és una persona
tolerant?
Abans de respondre, escolta esta altra possible
reacció d'una altra persona que, en una situació semblant, em demana que li
explique la raó per la qual vincule tan estretament la llibertat i l'ideal.
Esta persona, en principi, creu estar en la veritat, però, davant de la meua
oposició, no es tanca en les seues conviccions; s'obri a la possibilitat que jo
tinga raó, almenys en part, i desitja millorar els seus coneixements gràcies
als meus. És possible que la meua explicació no el convença i seguisca fidel a
la seua posició. Inclús suposant que ell estiga equivocat, podríem
qualificar-lo d'intolerant?
De cap mode, perquè la seua fidelitat no equival a
tossuderia, a voluntat d'aferrar-se a una idea sense donar raó d'ella i sense
voler prendre partit enfront d'altres. Ell escolta altres opinions, però
continua pensant que estes no superen a la seua en acostament a la veritat. És
tolerant.
Veiem moltes vegades, que en els debats públics hi
ha els que acusen d'intolerants als que consideren injustificables les seues
idees o actituds. "tu eres amo de sostindre les idees que desitges, però
no intentes imposar-les als altres". "Pots pensar en el teu fur
intern que la pràctica de l'avortament és injusta. Ningú t'obliga a canviar
d'opinió i d'actitud. Però és un excés per la teua part pretendre convertir en
exigència pública el que és una mera convicció o creença privada". Frases
d'este tipus són dites sovint com quelcom conegut i inqüestionable. A tot el
que mostra entusiasme en la defensa d'una convicció se li retrau que pretén
imposar-la a altres, de forma intolerant.
De veritat eixa defensa entusiasta i fonamentada
d'una idea és una imposició? Òbviament, no. Sentir entusiasme per quelcom significa
que un es veu molt enriquit per això i desitja conservar-ho com una font de
plenitud i felicitat. Defendre-ho no significa
imposar-ho, sinó voler viure-ho i compartir-ho amb altres persones. Eixe
desig no té caràcter coactiu, sinó participatiu.
Un valor no s'imposa mai; atrau. El que participa
de quelcom valuós tendix per llei natural a suggerir a altres que s'acosten a
l'àrea d'influència de tal valor. La resta ho fa el valor mateix, que acaba
atraient-los si tenen la sensibilitat adequada.
El que s'entusiasma amb quelcom que jutja valuós i
ho defén tenaçment està disposat sens dubte a canviar d'opinió si algú li
convenç amb raons que es tracta d'una il·lusió falsa. Entusiasmar-se no equival
a exaltar-se. Si pense que la vida humana mereix un respecte incondicional, de
manera que qualsevol problema que siga suscitat per la vida naixent ha de ser
resolt sense posar en joc la dita vida, i manifeste eixa convicció en privat o
en públic, no sóc intolerant amb els que opinen d'una altra manera. Convenç-me que,
davant de qualsevol problema o dificultat que cause un embaràs, és lícit
anul·lar el procés vital que està en marxa, i pots estar segur que defendré
d'ara en avant la teua posició amb el mateix vigor amb què abans defenia la
meua.
És possible que, a l'argumentar jo d'esta manera,
em digues que la meua decisió de mantindre la meua postura antiavortista fa
impossible l'enteniment amb els que reclamen una llibertat absoluta de decisió
per a les dones, i eixe enfrontament impossibilita la pau social. Em demanes,
en conseqüència, que siga "tolerant" amb una llei permissiva de
l'avortament en certs casos i en determinades fases del desenrotllament del
fetus.
Contesta'm a esta pregunta: Seria jo tolerant si no
expressara la meua opinió?
En fi, molt cal escriure sobre el que s'entén per
tolerància.
Feliç Dia.
No hay comentarios:
Publicar un comentario