“El correcte és el correcte, encara que no ho faça
ningú. El que està mal està malament, encara que tot el món s'equivoque
respecte d'això”. (G. K. Chesterton).
Després d'un intens cap de setmana, on ens hem
dedicat exclusivament que la “Volta a Peu a Pego” un any més fóra una realitat,
començarem una setmana més, i com tots
els dies ho farem amb l'eixida del sol a les
06:57 hores, que supose ens enllumenara fins a les 20:57 hores.
Ja som conscients que viure la nostra vida en el
sentit ple de la seua expressió és al
mateix temps un desafiament i un privilegi. Viure la vida implica, en el pla
existencial, viure buscant un convenient equilibri entre algunes actituds que
ens són aparentment contraposades i que, no obstant això, és possible
harmonitzar, fent-les “sonar” totes juntes igual que en una orquestra.
La nostra actitud davant de la vida implica que
hàgem de fer moltes vegades afirmacions exultants, però també ens portarà a
realitzar negatives contundents. Ja se que seria molt més fàcil si es reduïra
tot a un “Sí” continu a qualsevol experiència amb què ens trobàrem o a un
permanent “No” davant de qualsevol circumstància que ens molestara un poc. Però
és que, la simplificació cap a una opció que excloga un dels extrems és sempre
una mutilació de la realitat.
La vida humana esta plena de paradoxes, i és,
mantindre l'equilibri el que expressa la clau de la nostra existència. En la
vida ens trobem amb contradiccions de la pròpia realitat, la qual resulta ser
una combinació de coses oposades. Si ho heu pensat alguna vegada vos n'haureu
adonat que la nostra vida és una busca d'una banda de l'autèntica veritat i per
una altra de la sensatesa, entre el sentit comú o sanitat mental, la qual cosa
resulta ja prou complex i complicat d'unir sense contradicció.
Les persones som amants de la pau i al mateix temps
de la violència, de l'amor i la guerra, del sant i del creuat, de la sobrietat
ascètica i el colorit místic. En
efecte, l'home és per a uns vitalista i per a altres mortuori, pessimista o bé
optimista. Hi ha molta més controvèrsia que ens pot portar a
pensar que som contradictoris, som orgullosos i humils, tan oposats com a
defensors de la família i al mateix temps del celibat, defenem que cal tindre
fills i al mateix temps defenem el no tindre'ls.
Però l'home ha trobat la solució a totes eixes
paradoxes, una solució que no és troba a buscar l'equilibri entre els contraris
en el punt mitjà, sinó més aïna en la col·lisió ardent o fogosa dels contraris.
Assumir radicalment la vida i també la mort, allò humà i allò diví.
Pot paréixer complicat i
contradictori però cal pensar-ho un poc per a arribar a la conclusió que cal
acceptar els contraris absolutament i no intentar mesclar-los. Rebutjar
tota mescla que diluïsca i desfaça els contraris, confirmant als oposats
nítidament, com el blanc i el negre, condemnant la seua fusió en la mescla
intermèdia d'un color gris, operació pròpia de filosofies massa humanes o
humanistes.
La clau està a mantindre el color blanc en tota la
seua blancor i el negre en tota la seua foscor, en un equilibri que no destinya
a cap dels dos, cal voler el blanc, blanc i al negre, negre, i no canviar-los per
un gris, perquè en este cas haurem destruït el blanc i el negre.
La nostra posició no deuria estar en el mig sinó
desplaçar-se en un sentit o en un altre tractant de mantindre l'equilibri
depenent de la força o poder que tinga en cada moment el blanc o el negre,
algunes vegades ens acostàrem al blanc quan el negre s'expandisca i en altres
ens acostarem al negre quan el blanc intente eliminar el color negre.
Pareix complicat, però no podem deixar que
desaparega ni el blanc ni el negre per a quedar-nos amb el gris.
Feliç Dia.
No hay comentarios:
Publicar un comentario