“El correcte és el correcte, encara que no ho faça
ningú. El que està mal està malament, encara que tot el món s'equivoque
respecte d'això”. (G. K. Chesterton).
Disfrutarem d'un dia, espere que esplendorós,
gràcies al sol que ens enllumenarà des de les 06:48 hores fins a les 21:06
hores, tots diuen que abaixaran les temperatures al llarg d'este dimecres però
no ho veig tan clar a estes hores.
Ja sàvia que parlar de tolerància m'anava a
permetre unes vesprades de tertúlia amb prou animació, i és que dóna molt que
parlar, perquè s'entén de moltes maneres, per exemple: podem dir seriosament
que, per a ser tolerant, hem d'acceptar totes les opinions que puguen abocar-se
en un debat?
Hui en dia és prou normal que considerem com una
cosa normal i innegable que “tota opinió és digna de respecte”, i se sol dir
que és un intolerant qui afirme que no sempre les opinions mereixen respecte.
És just eixe reprotxe? Hem tingut en compte que una opinió és respectable,
honorable, digna d'estima, si respon al paper que una persona ha de jugar en la
comunitat a què pertany.
Vegem, la persona es desenrotlla creant vida de
comunitat o siga procurant que la societat en què viu siga cada vegada millor.
Al parlar, a l'actuar, a l'escriure, al realitzar qualsevol acció dirigida als
altres, les persones hem d'intentar que la nostra activitat ajude a fer que la
vida en comú siga cada dia millor. Imagina-vos que parle en públic d'un tema
important per a la societat en què visc, un tema que no conec, i que dic algunes
coses falses. Eixa falsedat està contribuint a desorientar als que em senten.
Tal desorientació els està allunyant de la veritat
i no els permet conéixer la realitat, que és una condició indispensable perquè
es desenrotllen plenament. Al parlar de alguna cosa que no m'he pres la
molèstia d'estudiar a fons, col·labore a que la meua comunitat funcione
malament. Per tant, eixa opinió meua no resulta respectable, sinó, més aïna,
digna de reprovació, en primer lloc per mi mateix. No vaig fer bé a permetre'm
la llibertat de parlar. Van actuar correctament els que em van atorgar la
llibertat per a expressar-me, ningú ha restringit la meua llibertat, però sóc
jo el que he de delimitar l'àmbit de la meua llibertat de maniobra.
No puc maniobrar al meu capritx: parlar d'un tema o
un altre, d'una forma o una altra, amb preparació o sense ella. Si pensem un
poc nos en adonarem que he de comprar la meua llibertat de parlar a un preu
molt alt: el preu de preparar-me a fons per a això. Eixa renúncia a una part de
la meua llibertat de maniobra (llibertat d'actuar al meu capritx) suposa per a
mi un guany: amb això em faig lliure interiorment, lliure per a ser creatiu,
per a crear una relació fecunda amb els altres. És curiós i alliçonador: al limitar d'eixa forma la meua llibertat, és
quan em moc amb autèntica llibertat, amb soltesa i domini.
Vist el mateix assumpte des de la perspectiva de
l'oient, preguntem-nos ara si té sentit tolerar que s'invadisca l'opinió
pública amb idees exposades per persones no versades en l'assumpte. En quant un
incompetent comença a expressar-se, una persona ben formada advertix sense
dificultat que es limita a veure la qüestió des de fora, sense cap rigor, sense
coneixement dels mil i un detalls que implica.
Està obligada, en virtut de l'exigència de ser
tolerant, a prendre en consideració quant eixa persona tinga a bé dir, i
considerar-ho com "digne de respecte"?
Si per respecte s'entén que no li insulte, no li
enlletgisca públicament la seua ignorància, no l'expulse del lloc de reunió, és
obvi que ha de respectar tals opinions. Però ningú em negarà que estan lluny de
ser "respectables", en el sentit que meresquen ser preses seriosament
i analitzades amb deteniment.
Ha de tindre's molt en compte la situació en què es
parla. Expressar una opinió arriscada davant d'un públic ben preparat no tanca
cap risc, a no ser el de rebre un bon correctiu en el moment del col·loqui si
l'espectacularitat de la idea expressada no va unida amb una sòlida
fonamentació de la mateixa.
Eixa mateixa idea, transmesa a un públic
multitudinari i heterogeni, per exemple en els mítings polítics pot ser causa
de greus malentesos i contribuir a incrementar el desconcert de les persones.
És molt possible que no siga prudent i, per tant, respectable, donar eixe tipus
de difusió a la dita idea.
Si volem el millor per a la nostra comunitat,
sobretot de les seues capes més necessitades culturalment, ens hem de limitar
la nostra llibertat de maniobra i ajustar les nostres declaracions. Este ajust
no nega la llibertat d'expressió. Al contrari, la fa fecunda, i la justifica.
Proclamar que "la llibertat d'expressió és absoluta" sense realitzar
les degudes matisacions no és un exemple de rigor mental.
Feliç Dia.
No hay comentarios:
Publicar un comentario