“El correcte és el correcte, encara que no ho faça
ningú. El que està mal està malament, encara que tot el món s'equivoque
respecte d'això”. (G. K. Chesterton)
Ha amanecido a les 06:35 hores, encara que veient
com es presenta el matí no el disfrutarem fins dins d'unes hores i se'ns anirà
a les 21:27 hores després d'haver fet d'este divendres un dia un poc bascós.
En la gent es pot observar un sentiment de por,
sempre estem preocupats, temorosos, es percep una ombra en el nostre ànim que
ens produïx una profunda inseguretat, quan, paradoxalment, la societat mai ha
sigut tan segura com ara. Com s'explica açò?
Tenim por de tantes coses que este acaba dominant
la gran majoria de les nostres reaccions. Tenim por de perdre el treball, a no
trobar-lo, a no cobrar la pensió, a la malaltia, en fi a moltes coses.
Però, de què es tracta? Com fer front a això? Com
respondre a eixa ànsia de seguretat, a eixe desconcert que tenim en el nostre
interior. Qui respon a esta necessitat seguretat que apareix al mateix temps
que la por? Estic, quasi segur, que no es pot respondre a esta necessitat
confiant la solució a murs, siguen del tipus que siguen. La resposta mai es pot
reduir a una qüestió de «policies» o «murs».
Crec que s'explica perquè la qüestió de la por està
totalment arrelada en la qüestió del sentit que li donem a la nostra vida. La
resposta a la inseguretat no pot ser únicament social, sinó que ha de ser una
resposta a l'exigència d'eixe sentit, perquè mai es pot reduir l'home als seus
aspectes materials. La seguretat material no és una resposta suficient davant
de la confusió última del jo. Ho demostra precisament el fet a què he fet
referència abans: les societats occidentals mai han sigut tan segures i
saludables i mai han estat tan en pau com hui, i no obstant això ha crescut el
sentiment d'inseguretat, de por.
L'única cosa que venç la por de l'home, i ho hem
experimentat, és una presència. Ho veiem en l'experiència que d'assegurança vam
tindre quan érem xiquets. L'única resposta a les nostres pors era la presència
de la nostra mare, que buscàvem amb totes les nostres forces; no buscàvem
altres coses, perquè res seria capaç de llevar la por. El problema és, per
tant, més profund.
És a dir, el que tenim davant de nosaltres tots els
dies, allò amb el que ens mesurem, és el problema del desig, el desig de ser
amats, que la nostra vida es complisca, i que, al no trobar una resposta, es
manifesta en la por, en la ràbia, en la violència, en l'intent d'alçar murs.
Però en el fons hi ha alguna cosa que se'ns escapa, que és la naturalesa de
l'home que, inclús en esta situació de confusió, de desconcert, continua sent
irreductible. Es busca la serenitat i seguretat que sentíem amb la presència de
la nostra mare.
Este és precisament el moll. Tots els intents, per
molt bons que siguen, estan destinats al fracàs si no responen a eixa
necessitat seguretat interior. La
nostra societat ha fet un esforç enorme per respondre a moltes necessitats. Ha
aconseguit un alt grau de desenrotllament, però al mateix temps, el descontentament
i el malestar augmenten. Com és possible? El problema naix de no haver
comprés quina és la naturalesa de la «malaltia».
Sabem que per a l'home tot és poc i xicotet a
l'hora de satisfer els seus desitjos, i açò que per a moltes persones és
quelcom negatiu com una desgràcia, entendre-ho és la diferència i la grandesa
de l'home. Si perdem la consciència d'esta diferència, de la infinitud del
nostre desig, no comprendrem res del que succeïx.
Si la nostra societat no es dóna compte d'açò, no
podrà evitar oferir sempre respostes penúltimes amb la pretensió que siguen
suficients. Entenguem-nos: d'una banda nostra societat, en quant que realitat
politicoeconòmica, no ha de respondre a l'exigència última, perquè no és la
seua finalitat; però d'altra banda ha de reconéixer quina és la naturalesa del
problema i deixar l'espai per a la resposta.
En fi, queda encara molt per dir.
Feliç Dia.
No hay comentarios:
Publicar un comentario