“El
correcte és el correcte, encara que no ho faça ningú.
El que està mal està malament, encara que tot el món s'equivoque
respecte d'això”. (G. K. Chesterton).
Hui
el sol repetirà el mateix horari d'ahir, des de les 06:35 hores fins
a les 21:27, en un dia que s'ha de comportar d'acord amb les dates en
què estem.
Ahir
a la vesprada, com totes les vesprades, en la tertúlia que sempre
acompanya al café es comentava la quantitat de drets que tenim i la
croada d'allò més exasperada que hi ha per a aconseguir-los.
Tots
volen tots els drets perquè la mateixa Acadèmia de la Llengua
Espanyola ho diu quan definix com a dret: “la facultat de fer o
exigir tot allò que la llei o l'autoritat establix en el nostre
favor, o que l'amo d'una cosa ens permet en ella”, així que esta
molt bé defendre'ls.
Però
m'agradaria que ens centràrem en l'actitud. En eixa actitud
desaforada i malaltissa que es dóna en moltes persones que amb un
cert gust amarg de resignació, es compenetren amb la famosa dita:
“Els meus drets acaben, on comencen els dels altres”, i llavors
comencen a queixar-se de com se senten d'oprimits.
El
que succeïx en realitat és que se senten limitats pels drets dels
altres i això genera una frustració de quelcom que volen i no els
deixen aconseguir-ho. Sempre hi haurà quelcom que els falta. I
barallaran per col·locar el límit dels drets dels altres, perquè
comencen més lluny.
No
vos pareix massa pobre eixe dita? D'estar sempre mesurant les accions
de la nostra vida en funció de donar com lo mínim possible, de
traure major avantatge, d'aconseguir el que se'ns ocórrega sense
armar revol?... i sense que ens molesten els altres, amb les seues
pretensions de tindre drets que se superposen amb els nostres?
Pensem
seriosament alguna vegada, a donar més, a brindar-nos als altres, a
prendre'ns l'atreviment de facilitar-li les coses als altres, perquè
aconseguisquen els seus drets amb menys dificultat?
I
si en compte d'aquella dita diguérem: “Les meues obligacions
sempre comencen”, i ens auto imposem voluntàriament una acció de
servici? Penseu que amb eixa disposició, estaríem disposats a cedir
pretensions, sense esperar res a canvi. I si en el món existiren
molts pensant així, paradoxalment, sempre s'estaria rebent més del
que esperem.
Clar,
per a això es necessita abnegació. Grandesa. Amor.
No
vos confongueu: no dic que s'ame per obligació, sinó que sí se
servix que siga per amor. No es tracta de perdre drets per decisió
d'altres, sinó de cedir-los per decisió nostra.
No
exagere si dic que la lluita desenfrenada per drets és el
començament i el meollo de moltes discussions i baralles, de
conflictes de qualsevol tipus, privats o públics, dels clàssics
problemes de convivència, i generalment, de...las guerres.
No
vos pareix que és hora de deixar les ansietats per conquistar drets,
i aconseguir el gust per complir voluntàriament obligacions?
En
una d'eixes, tal vegada, molts aconseguiran, ser menys egoistes,
menys miserables.
Feliç
Dia.
No hay comentarios:
Publicar un comentario