“El
correcte és el correcte, encara que no ho faça ningú. El que està mal està
malament, encara que tot el món s'equivoque respecte d'això”. (G. K.
Chesterton).
L'horari
del sol per a este dissabte torna a ser el mateix que ahir, des de les 06:36
hores fins a les 21:24,
He
estat observant que el consum d'ansiolíticos i antidepressius s'ha disparat en
els últims anys i que cada vegada ens trobem amb persones que se senten desgraciades,
per no remarcar que el suïcidi s'ha convertit en la primera causa de
mortalitat. Cada any se suïciden a Espanya al voltant de 3500 persones: unes
deu al dia. I si fem cas de les estadístiques, que calculen que per cada
persona que se suïcida hi ha altres vint que ho intenten la dada és per a
preocupar-se.
El
número de suïcidis triplica les morts per accidents de tràfic. Segons l'Organització
Mundial de la Salut, el suïcidi és el problema de salut més greu d'Europa. Però
el suïcidi és un tabú. D'açò no es parla ni es fan campanyes de conscienciació.
Silenci. El govern es gasta ingents quantitats de diners en campanyes contra el
tabac i contra els accidents de tràfic. Però per a previndre el suïcidi, no es
gasten ni un duro. I és un dels principals problemes sanitaris d'Espanya. Però,
si ho pensem un poc, el patiment és realment un problema sanitari?
Sens
dubte, si algú patix una depressió, la primera cosa que ha de fer és posar-se
en mans del seu metge o del seu psiquiatre; o acudir a un bon psicòleg. Encara
que en els últims temps tot es vol medicalizar, el problema del patiment i del
dolor en la persona no és un problema exclusivament medic.
La
nostra societat està ansiosa per trobar definitivament la píndola de la
felicitat que resolga tots els nostres problemes i els nostres patiments. En
realitat, les drogues no són sinó un intent d'acabar amb el patiment i de
trobar la felicitat en uns paradisos artificials que no són sinó miratges, que
no ens van a conduir a cap lloc. Les drogues són una altra manera de
suïcidar-se.
Si
entrem en qualsevol llibreria i ens detenim davant dels estants veurem la gran
quantitat de llibres d'autoajuda que hi ha, perquè la qüestió del patiment, del
dolor, de la busca d'un sentit a l'existència i d'una manera de ser feliç ha
sigut un dels temes centrals de la història de la filosofia i un dels aspectes
primordials de les religions. Eixos llibres no crec que ens ajuden massa ja que
ens porten a fer-nos pensar que som com a déus i no ho som ni ho serem.
Fer-nos
pensar que som amos de nosaltres mateixos i que podem arribar a ser el que
vullguem fins a convertir-nos en el centre de l'univers no va hi ha ser el camí
que s'ha de seguir, perquè com les drogues no ens portaran a cap lloc. Si ens
fan pensar que les coses no són el que són, sinó el que jo sent que són, el que
jo vull que siguen. Arribarem a la bogeria, a l'abús i a la perduda de la
realitat que ens rodeja.
I
quan un no és capaç de distingir la realitat de les seues pròpies
al·lucinacions, arribem a una paranoia com l'actual. Com deia Chesterton a
principis del segle passat, “arribarà un moment en què caldrà desenfundar
l'espasa per a defendre que el past és verd”. I eixe moment ja ha arribat. Hui
en dia defendre que el past és verd s'ha convertit en un acte de rebel·lió
intolerable, un acte a què se l'ataca per tots els fronts. És complicat dir al pa pa i al
vi vi.
Feliç
Dia.
No hay comentarios:
Publicar un comentario