Dimarts 4 de juny del 2019.

“El correcte és el correcte, encara que no ho faça ningú. El que està mal està malament, encara que tot el món s'equivoque respecte d'això”. (G. K. Chesterton). 

Tindrem sol des de les 06:36 hores fins a les 21:22, i açò ja suposa moltes hores,  pel que no serà d'estranyar que tinguem les temperatures altes, no tant pel sol com per l'ajuda que li prestarà el vent de ponent.

Supose que succeirà en altres països d'Europa també, però jo, m'estic fixant en alguns dels nostres polítics, i em dóna danya veure que moltes de les promeses que es van fer fa a penes unes setmanes: “Mai pactaré amb el Partit Tal, o amb Tal”, s'han oblidat i només s'esta buscant l'interés propi, sent vergonya al veure com es té una falta tal de principis que em recorde de la famosa frase: “Estos són els meus principis, però si no li agraden no es preocupe que tinc altres”. El que si que em preocupa és el; “no es preocupe”.

Quins principis podem demanar i exigir a un polític? Cal tornar a recordar que el treball d'un polític és servir al Bé Comú i la de protegir els drets humans. Hi ha dos documents en la Història de la Humanitat que ens poden servir per a eixa tasca, i que també li poden servir a qualsevol polític com a línies d'actuació: El Decàleg i la Declaració Universal de Drets Humans de l'ONU del 10 de desembre de 1948.

Sobre els Deu Manaments esta clar que no demanaré als polítics no creients que complisquen amb els tres primers manaments, eixos que fan referència a Déu. Però els altres són drets humans, que estan també arreplegats en la Declaració Universal. És fàcil, només llegint el seu preàmbul, arribar a la conclusió que el reconeixement de la dignitat inherent a totes les persones i dels seus drets iguals i inalienables constituïx el fonament de la llibertat, de la justícia i de la pau en el món. Amb la Declaració Universal no sols les legítimes reivindicacions de la llibertat individual, sinó també l'exigència de la justícia econòmica i social poden recolzar-se en un text concret i d'abast mundial.

Quan veiem a tants polítics que s'han omplit la boca parlant i considerant-se a si mateixos exemple de demòcrates, cal dir-los que s'estudien eixos documents perquè sàpien que qui trenca els drets humans no és per descomptat demòcrata, per molt que presumisca d'això. No crec que siga demòcrata qui no respecta la vida humana (art. 3), ni la família i els seus valors morals, i molt menys si defén la corrupció, inclús a menors com pretén la ideologia de gènere (art. 16), ni el dret preferent dels pares a educar els seus fills (art. 26), ni la llibertat de pensament, consciència o de religió (art. 18), bàsiques per al respecte a la consciència de cada u, ni l'honradesa en l'administració dels béns públics, contra els que s'han enriquit robant els diners públics, ni l'ús de la mentida, encara que siga en plena campanya electoral, com hem vist fa pocs dies.

S'ha perdut l'honradesa, el respecte i el sentit de l'honor, que tan important era, i encara hauria de seguir sent-ho. 

Cal exigir, una altra vegada, als polítics que no ens consideren els votants panolis. Recordar-los, una altra vegada, que la paraula mai significa mai, no fins dins d'un parell d'hores (tal vegada menys), com succeïx actualment, i que per descomptat no poden insultar als que d'ací a uns dies van a haver de col·laborar i pactar, encara que per a això estiguen obligats a tindre més cuidao amb el que diuen en els mítings i discursos, a fi que no hàgem de pensar que la paraula d'un polític no val res.

Feliç Dia.