“El correcte és el correcte, encara que no ho faça
ningú. El que està mal està malament, encara que tot el món s'equivoque
respecte d'això”. (G. K. Chesterton).
Em pareix que hui és l'ultim dels dies més llargs
de l'any, demà ja començarà el sol el seu lent camí en busca d'un poc més de
descans, hui encara el tindrem des de les 06:37 hores fins a les 21:30.
Ahir em recordaven amb el refrany “Mengem i beguem
que demà morirem” que hem d'aprofitar estes festes per a ser feliços. Però, els
recordava que és la segona part del refrany: “que demà morirem” la que és
important i a la que hauríem de prestar un poc més d'atenció.
Les festes són per a disfrutar-les, qui ho dubta,
però com totes les coses bones d'este món passen. Hui estàs dalt i demà estàs
baix. El pas del temps fa que el que hui era bellesa i joventut demà siguen
arrugues, canes i decrepitud. D'ací la nostra obsessió d'aconseguir la fórmula
de l'eterna joventut. Perquè tenim desitjos d'eternitat. I sabem que morirem. I
això ens angoixa, ens aterrix, ens espanta.
El problema de moltes persones és que no troben, no
tenen esperança. La malaltia, el patiment, la mort, els avatars de la vida
acaben espatlant-los la festa. Arriba un moment en què ja no poden disfrutar i
llavors ja no li troben al viure: per això alguns (cada vegada més) reclamen el
“dret a una mort digna”; o siga, l'eutanàsia. Si la vida només és digna quan
disfrute dels seus plaers, l'existència d'un discapacitat, d'un malalt crònic o
terminal no té cap sentit.
Així raona una part de la nostra societat. Una vida
digna és la que consistix a disfrutar. I si no disfrutes, millor morir. No
disfrutaran. Per això, per exemple, Xina va aprovar la seua llei del fill únic:
l'Estat no pot alimentar a tants habitants.
La felicitat d'este món així entesa és malvada i
cruel. És un món inhumà: un infern per a milions d'exclosos, pobres, parats,
malalts…
Molta gent no és feliç perquè no es vol a si
mateixa com és. No ens reconeixem criatures
i volem ser déus. No ens acceptem com som i volem ser d'una altra
manera. Exigim el dret a ser el que vullguem ser. Hi ha persones que no es
volen a si mateixes. I ací comencen els problemes: patiment, dolor, problemes
psicològics i fins a suïcidis.
Cal voler-se com som. Acceptar-nos tal qual. No som
perfectes. Tots tenim defectes. Però ens hem d'agradar fins amb els nostres
defectes.
Una vegada que ens vullguem va ser més fàcil voler
als altres. Ja es que hi ha gent odiosa, gent maleducada i desagradable. Hi ha
delinqüents, terroristes, mal nascuts, violadors, assassins… I no hi ha un
altre camí que acceptar-los, com hem acceptat els nostres defectes.
No hi ha un altre camí per a ser feliç que amar.
Les persones que amen i són feliços no fan coses diferents dels altres: fan el
mateix però de manera distinta. Un metge que ama al altres i és feliç, i un
altre que no l'és curaran igual els seus pacients; però el feliç a més de
receptar o d'operar, amarà el seu pacient es preocuparà per ell i per la seua
família. Un mestre feliç i un que no ho siga ensenyaran les mateixes
matemàtiques o la mateixa gramàtica; però u, amarà els seus alumnes i a les
seues famílies i es preocuparà per ells i es desviurà per ells. No importa el
que faces, sinó com ho faces.
Es pot ser bona persona i no ser feliç ni realment
voler les persones. Però és que ser feliç no és només ser bona persona. Ser
feliç és voler, és amar a quants ens rodegen cada dia, fins a morir per ells si
fóra necessari. Llavors la mort haurà deixat de ser un mal rotllo.
No obté la felicitat el que s'obsessiona per la
seua pròpia felicitat i s'oblida dels altres, sinó el que en certa manera
s'oblida de si i s'entrega a si mateix, tractant de fer feliços als altres. El
que dóna felicitat no la perd, sinó que rep encara més felicitat.
Feliç Dia.
No hay comentarios:
Publicar un comentario