“El correcte és el correcte, encara que no ho faça
ningú. El que està mal està malament, encara que tot el món s'equivoque
respecte d'això”. (G. K. Chesterton).
Com tots els dies el sol ens farà companyia, des de
les 06:35 hores fins a les 21:27 en un dia en què tindrem de tot.
Normalment se'ns diu que és millor callar que
parlar i se'ns recorda que “en boca tancada no entren mosques”, o amb eixa
altra frase:”calladet et veus més bonic”. Es diu també que un es penedix més
del que diu que del que calla i per norma general és cert, però només quan el
que s'ha dit es fa quan estem davall la pressió d'un enuig, o de la ira, o
inclús de la desesperació per exemple. En estes ocasions tendim a dir coses de
què després ens penedim, sobretot quan ens ofenen o ens falten al respecte.
Com moltes coses en esta vida també el callar i no
dir coses que puguen ser incòmodes, comprometedores o indegudes, té i ha de
tindre límits. En diplomàcia i en les relacions polítiques es diu moltes
vegades que s'ha de ser “políticament correcte”, o siga no incomodar
l'adversari. Però açò tampoc ha de ser així.
Deixaré a part els temes que es consideren
“políticament incorrectes” i dels què ens aconsellen no parlar i callar, i, em
vaig a centrar en la nostra vida diària, on moltes vegades ens preguntem si hem
de dir alguna cosa o callar.
A tots ens ha succeït en alguna ocasió que encara
estant tranquils i amb les emocions controlades, hi ha hagut moltes coses que
en el seu moment hauríem d'haver dit i no ho vam fer. Una queixa, un reclam a
temps, que ens haurien evitat algun problema. Igual una crida d'atenció a qui
mal es porta, en el sentit que siga; no ha de callarse. A vegades pensem que, per
a no molestar —O fins a enfurir— A algú, és millor deixar les coses per a una
millor ocasió, la qual normalment no torna a presentar-se.
També alguna vegada hem expressat una opinió
diferent de la que pensem en una conversació o en una reunió perquè pot
paréixer incomoda, i ens la guardem sabent que tenim raó i que podríem
solucionar el problema que es presenta.
El mateix passa quan es desitja fer una pregunta
difícil, incòmoda, però la resposta de la qual ens és important. La persona
calla, per temor, debilitat o errònia prudència, i pot patir després les
conseqüències de no haver conegut la resposta. Es perd també l'oportunitat
potser de tindre ja no una resposta roïna, penosa, sinó al contrari,
reconfortant, tranquil·litzadora.
Quan fem açò no hi hi ha dubte que moltes vegades,
ja a deshora, pensem que vam haver d'haver dit el que callem. Massa tard. Podem
arribar a l'extrem de doldre'ns de no haver dit quelcom important a qui ja és
mort o allunyat per sempre.
Cal pensar i reflexionar sobre la conveniència que,
moltes vegades, cal oblidar-nos del principi del políticament correcte, i ser
política, o familiar o amistosament incorrectes. A vegades s'ha de confrontar a
altres en temes o decisions importants o fins a transcendentals, però resulta
que «no m'agraden les discussions». Callar llavors és un error, tant si resulta
després que teníem la raó o no.
Així, quan pensem que és el moment de dir o
preguntar alguna cosa important, que puga afectar des d'assumptes nimis però
útils fins a vitals, hem de parlar. Clar que no deu algú deixar-se portar per
un arravatament temperamental, sobretot quan davall els seus efectes es danya a
altres, però sí s'ha de parlar quan és el moment, i la possibilitat de
penedir-se d'haver-ho-hi dit serà molt relativa.
És difícil conéixer estes circumstàncies i aprendre
a reconéixer el moment de parlar i el callar a temps es una virtud.
Feliç Dia.
No hay comentarios:
Publicar un comentario