“El correcte és el correcte, encara que no ho faça
ningú. El que està mal està malament, encara que tot el món s'equivoque
respecte d'això”. (G. K. Chesterton).
Una nit molt llarga la que acaba d'acabar, en
realitat la seua duració només hi ha vista allargada per la impossibilitat de
dormir, però això és una altra història. Hui tindrem sol des de les 06:39 hores
fins a les 21:30.
Quan ens passem la nit en “vetla” un dels
inconvenients que es té és que no podem deixar de pensar i moltes vegades ens
causa incomoditat. Alguna vegada ho hauré dit, que les persones som lliures per
a pensar per compte propi. Però, tenim el valor de fer-ho de veritat? O estem
més aïna acostumats a repetir el que diuen els periòdics i revistes, la
televisió, la ràdio, el que llegim en internet o allò que s'ha afirmat per
alguna persona, més o menys interessant, amb la que ens encreuem pel carrer?
Pensar és, sens dubte, una gran cosa; però és abans
que res una exigència de la naturalesa humana. Estem Disposats, en
definitiva, a ser o arribar a ser "filòsofs", a entusiasmar-nos amb
la realitat i buscar el sentit últim de la nostra vida? Cada home és, en certa
manera, filòsof i posseïx concepcions filosòfiques amb les quals orienta la
seua vida. Què vol dir açò? Tots podem ser filòsofs? Doncs en certa manera si.
Ara és més difícil, però fa uns anys quan els
rellotges tenien barnilles, quants de nosaltres no ens hem convertit en
filòsofs fixant-nos en les agulles? Era
verdaderament impressionant, perquè, fixant-nos un estona en l'agulla, i
observant com es mou el segunder o el minuter ens preguntàvem, quasi sense
donar-nos compta què és l'instant? Què significa el present? No
m'estic movent ja en el futur? O encara estic en el passat?
"Hui serà l'ahir de dema," diu la gent; i també: "a l'ara...
prompte em referiré amb les paraules Fa poc."
A tots ens és possible conversar sobre esta i
moltes altres qüestions quasi en qualsevol situació, encara que sens dubte
fer-ho en la naturalesa, en les muntanyes o a la vora del mar ens ajuda. En
principi, tota persona està capacitada per a reflexionar sobre les dimensions
més profundes de la vida. Significa açò que tots els hòmens som filòsofs, en el
sentit estricte de la paraula? Que no cal disposar d'una formació especial per
a exercir esta ciència? Res d'això. Però el que vull dir és que la filosofia és
distinta a les altres ciències, i que, en principi, tot home capaç de
raonar pot exercir de filòsof.
Tots nosaltres, prompte o tard, ens plantejarem el
per què i el per a què de la nostra existència, ens preguntarem d'on venim i a
on anem, qui som i el que podríem fer amb la nostra vida. En açò ens distingim
dels animals. L'animal viu d'un dia per a un altre: menja, beu, dorm, creix,
vagareja, es reproduïx i mor. Una
vida així és bona i normal per a un animal, però no per a una persona.
No obstant això, és un tret característic del
nostre temps, que no poques persones pareixen no tindre inquietuds
intel·lectuals. Fins es mostren "alegres" en un cert nihilisme
pràctic que no es preocupa del perquè de la vida, ni es formula la mera pregunta pel sentit de l'existència.
Ens trobem enfront del perill de no viure la vida, sinó de "deixar-se
portar". A vegades, no disposem de la suficient calma interior per a
considerar els esdeveniments amb una certa objectivitat i prendre consciència
de la pròpia situació existencial. No reflexionem sobre el sentit i els
objectius del propi actuar; en definitiva: no exercim com a filòsofs. Prescindint
així d'una dimensió essencial de la vida humana.
En efecte, el simple plantejar-se estos
interrogants és ja un primer senyal que una persona es rebel·la davant de la
perspectiva de viure com un animal. Normalment es pot filosofar, clar està,
quan les necessitats bàsiques de la vida estan almenys mínimament omplides.
Però encara que este siga el cas, podem observar una certa "apatia",
una certa "abstenció de pensar", justament en la nostra societat que
té cobertes les necessitats bàsiques.
La nostra vida s'ha convertit, en molts sentits, en
un tràfec continu. Moltes persones patixen les conseqüències de l'estrés o d'un
cansament crònic. La duresa de la nostra vida laboral, i també les exigències
exagerades de la indústria de l'oci, comporten unes obligacions excessives,
així que l'única cosa que es desitja a la nit és descansar, distraure's dels
problemes quotidians, i no esforçar-se en res més.
Tot açò pot portar a una certa "alienació
espiritual", a la superficialitat d'una persona que viu només en el
moment, per a les coses immediates. En la nostra societat de benestar tan
saciada, ben sovint, resulta molt difícil detindre'ns a reflexionar.
Feliç Dia.
No hay comentarios:
Publicar un comentario