“El correcte és el correcte, encara que no ho faça
ningú. El que està mal està malament, encara que tot el món s'equivoque
respecte d'això”. (G. K. Chesterton).
Des de les 06:38 hores, que hem vist els primers
rajos de sol fins a les 21:30 hores que ens deixaran d'enllumenar anem poder
disfrutar d'este estiuenc dijous.
Hi ha un tema a què em solc referir moltes vegades
i que pot paréixer un poc pesat i repetitiu, a què no em cansare de tornar
doncs considere que té importància per a tots nosaltres. Hui pensem poc, i
moltes vegades mal.
Tots els hòmens quan naixem som únics, originals,
però a vegades ens limitem a ser només unes còpies iguals dels altres. Llavors,
no estarem complint amb eixa primera
crida personal i única que hem rebut a l'entrar en este món: “Ser únics, ser
nosaltres mateixos”.
Si una persona no utilitza les seues cames per a
caminar, la considerem «rara» o probablement malalta; però si no usa el seu
enteniment per a pensar, ni la seua voluntat per a decidir, quasi no ens adonem
del seu estat perillós, perquè estem acostumats a no viure a l'altura de les
nostres millors possibilitats: ben sovint, no realitzem la capacitat més rica i
profunda que tenim: la nostra llibertat.
Efectivament, ningú ha de convertir-se en un
«autòmat», sense rostre ni originalitat. Convé tindre en compte la nostra propi
visió de les coses, i així descobrir el desafiament que tanca cada situació. El
món serà el que nosaltres fem d'ell. Almenys, la nostra vida és el que fem
d'ella.
A cap de nosaltres se'ns amaga que hi ha una
tirania de les masses i de ls costums. No és difícil veure eixa poderosa
corrent col·lectivista que tendix a desposseir-nos d'allò més recòndit del
nostre ser, a fi d'igualar-nos i massificar-nos, si no a tots, almenys als que
pertanyen a un determinat partit, a una associació concreta, una comunitat, una
pàgina web o un club de futbol.
Està de moda el cantar a l'uníson, el vestir-se amb
la mateixa roba, recórrer als mateixos arguments prefabricats, amb les mateixes
paraules, la mateixa mirada i inclús el mateix somriure.
Hi ha persones que ni es donen compte que estan encadenats.
S'acomoden a l'esperit general que els pareix obvi. Però el que elles senten,
pensen o diuen, no és cosa seua; són els sentiments, pensaments i frases fetes
que han sigut publicades en milers de periòdics i revistes, en la ràdio, la
televisió i en Internet. En quant algú comença a pensar i a actuar per compte
propi i manté una opinió divergent de la generalment acceptada pel “sistema”
simplement se li rebutja.
No obstant això, no cal oblidar que som lliures, a
pesar de les circumstàncies adverses que ens poden rodejar i influir. I no sols
tenim el dret, sinó també el deure exercir la nostra llibertat.
Justament hui és més necessari que mai que prenguem
consciència de la gran riquesa de la nostra vida i busquem camins per a arribar
a ser «més» hòmens, i no unes persones reticents, espantades i endolades.
Quan anem complint anys nos en adonem que tenim un
espai interior, que d'alguna manera esta a la nostra disposició. Ens adonem
que, bàsicament, en ell no depenem ni dels pares, ni dels mestres; no depenem
dels mitjans de comunicació, ni tampoc de l'opinió pública. Experimentem un
espai en què estem sols amb nosaltres mateixos, on som lliures. Descobrim un
món interior, la nostra pròpia intimitat.
L'íntim és el que només coneix un mateix: és el
«santuari» d'allò humà. Puc entrar dins de mi, i ací ningú pot capturar-me.
Quan «estic amb mi», fàcilment em done compte de
l'innecessari i inclús ridícul que és el buscar la confirmació i l'aplaudiment
dels altres. El valor d'una persona no depén dels altres; no depén de les
alabances o gestos de confirmació que puga rebre o no.
Som més del que vivim en l'exterior. Hi ha un espai
en nosaltres a què no tenen accés els altres. És la nostra «pàtria interior»,
un espai de silenci i quietud, Mentres no el descobrim, viurem d'una manera
superficial i confúsa, buscant consol on no n'hi ha, en el món exterior.
Però, com quasi sempre hi ha un “però”, en este
espai íntim de silenci i de quietud que hi ha en nosaltres, on ningú pot entrar
sinó nosaltres, en realitat no volem estar sols. Sabem que no estem sols, ho
sentim, estem contínuament dialogant, canviant impressions. Es diu que amb
nosaltres mateixos, però ens contesta, ens baralla, ens soluciona els xicotets
i els grans problemes de cada dia, hi ha una conversació.
Quan hàgem trobat a eixe “un altre”, ens agradara
estar amb ell, perquè és en eixes conversacions i en les conclusions a què
arribem on estarà el mateix nucli de la nostra llibertat.
Feliç Dia.
No hay comentarios:
Publicar un comentario