“El correcte és el correcte, encara que no ho faça
ningú. El que està mal està malament, encara que tot el món s'equivoque
respecte d'això”. (G. K. Chesterton).
Encara que el cap de setmana ja ha conclòs, hui ens
anem a trobar amb un dilluns festiu que ens permetrà continuar disfrutant, ens
anem a trobar amb el sol a les 06:37 hores i ens acompanyarà en este dilluns
fins a les 21:30 hores.
Hem passat un cap de setmana molt mogut, amb molta
activitat, que no ens ha deixat temps per a relaxar-nos, i només ara, una
vegada passades unes hores, tenim una visió de conjunt i som capaços de
donar-nos compte de com ha d'agradable a sigut, a pesar de com ens hem sentit
d'esgotats moltes vegades.
Generalment la carrera a peu és una activitat
esportiva molt individualista i ens resulta diferent quan ens trobem davant
d'un treball en equip, en el que es requerix aportar i després aconseguir, en
el que la nostra participació només té repercussió a nivell exterior si l'equip
aconseguix l'objectiu. Ens hem dedicat essencialment a donar, en compte de
demanar i d'exigir, són matisos de la nostra conducta que ens solen passar
inadvertits però que al final són importants.
Moltes vegades en la nostra forma de comportar-nos,
esperem que els altres ens donen quelcom per a començar a moure'ns. Però este
no és un bon camí que s'ha de seguir, ja que és un camí que està buit, sense
sentit, en el que s'està esperant rebre per a després començar a donar.
No nos en adonem que el que fem és una espècie de
negociació amb els altres i d'esta manera ningú pot arribar a donar-nos
gratuïtament res, perquè d'entrada ja establim unes condicions. Estem centrats
en nosaltres quan hauríem d'estar centrats en els altres.
La vocació de la persona és la de “servir”, no per
a “servir-se de”. Els altres han de donar-nos també, sí, però això no és de la
nostra incumbència; el nostre és que hem de fer el que hem de fer. Deixar-nos
estar de si els altres fan o no fan. Centrar-nos a donar. No necessàriament
tindrem una vida agradable, és veritat, però sí que, haurem plantat una llavor
que prompte o tard ens donarà molt més del que hem donat. I sí és ser feliç, no
és poc.
No hem d'oblidar el que tantes vegades hem sentit;
que el camí per a ser feliç, sempre és per la porta estreta i per un camí
angost. Això és, la lluita, el servici, la humilitat. Siguem els que siguem.
Anem per on anem. Ens obrirem la porta de la felicitat.
Feliç Dia.
No hay comentarios:
Publicar un comentario