Dijous 6 de juny del 2019.

“El correcte és el correcte, encara que no ho faça ningú. El que està mal està malament, encara que tot el món s'equivoque respecte d'això”. (G. K. Chesterton).

Un altre dia interessant per davant, amb un sol que estarà acompanyant-nos des de les 06:36 hores fins a les 21:23.

Moltes vegades ens assabentem de l'existència de les persones quan moren, senzillament perquè tampoc sabíem que eren vives, i és quan algú escriu algun article recordant-los  és quan et dónes compte que del que d'alguna manera se'ns ha anat.

Em referisc a Jean Varnier que va morir el passat 7 de maig en Paris, em va cridar l'atenció una frase seua que ens pot servir molt; “les nostres diferències no són una amenaça sinó un tresor”. 

Eixa frase m'ha costat molt d'entendre perquè no és evident la seua veritat. A primera vista, les nostres diferències, de  fet, són sovint una amenaça. A més, una cosa és a dir eixes paraules i una altra cosa és tindre l'autoritat moral de pronunciar-les. Pocs tenen eixa autoritat. Jean Vanier la va tindre.

Veure en les diferències, tant de cultura, religió, llenguatge, gènere, ideologia, com una oportunitat per a enriquir a una comunitat més que veure com a amenaces a la seua unitat, no és fàcil, cal superar moltes les dificultats i, a vegades, pareix que nosaltres ens encabotem a fer les coses més difícils encara.

Perquè eixa oportunitat d'enriquir-nos siga possible és necessària una base fonamental, una identitat. Cal reunir-se per a parlar i veure els diferents punts de vista, però cada un des de la seua identitat, no es negocia la seua identitat. O siga, perquè es puga millorar és necessària eixa base fonamental. Llavors, jo des d'eixa identitat dialogaré. Si jo dialoge sense eixa identitat, el diàleg no servix. A més, el diàleg pressuposa i ens exigix buscar eixa cultura de la trobada.

És a dir, una trobada que sap reconéixer que la diversitat no sols és bona: és necessària. La uniformitat ens anul·la, ens fa autòmats. La riquesa de la vida està en la diversitat. Pel que el punt de partida no pot ser: “Dialogaré però aquell està equivocat”. No, no, no podem presumir que l'altre està equivocat. Jo vaig amb lo meu i escoltaré què diu l'altre, en què m'enriquix l'altre, en què l'altre em fa adonar-se'n que jo estic equivocat i en quines coses li puc donar jo a l'altre.

És un anada i tornada, anada i tornada. Amb presumpcions que l'altre està equivocat, millor anar-se'n a casa i no intentar un diàleg. El diàleg és per al bé comú i el bé comú es busca, des de les nostres diferències donant-li possibilitat sempre a noves alternatives. És a dir, busca quelcom nou.

Sempre, quan hi ha verdader diàleg, s'acaba en un acord nou, on tots ens vam posar d'acord en quelcom. Hi hi ha diferències? Queden a un costat, en la reserva. Però en eixe punt en què ens vam posar d'acord o en eixos punts en què ens vam posar d'acord, ens comprometem i els defenem. És un pas avant.

Eixa és la cultura de la trobada. Dialogar no és negociar. Negociar és procurar traure el propi tall. A veure com trac la meua.

Moltes vegades esta cultura de la trobada es veu embolicada en el conflicte. És a dir en el diàleg es dóna el conflicte. I és lògic i esperable. Perquè si jo pense d'una manera i altres d'una altra i anem caminant, es va a crear un conflicte. No cal tindre-li por! No hem d'ignorar el conflicte. Al contrari, hem d'assumir el conflicte. Si no assumim el conflicte no podem dialogar mai. Dialogarem, hi ha conflicte, ho assumisc, ho anote i és un anella d'un nou procés. És un principi que ens han d'ajudar molt.

El conflicte existix: cal assumir-ho, cal procurar resoldre'l fins on es puga, però amb vista a aconseguir una unitat que no és uniformitat, sinó que és unitat en la diversitat.

Feliç Dia.