"Una cosa morta pot anar amb la
corrent, però només un ser viu pot anar en contra seua." (G. K.
Chesterton).
Un altre cap de setmana intens, vam
disfrutar ahir d'un diumenge amb molta activitat i vam aprofitar que la
temperatura va ser agradable per a passar-lo a l'aire lliure.
Hui amb una eixida del sol a les
07:25 hores i que ens acompanyarà fins a les 20:40, i que celebrem a Santa
Teresa de Jesús Jornet i Ibars, veurem si fem el mateix.
Ahir, em va tornar al cap una altra el vegada
el tema del patiment i del dolor que patim en moltes situacions en la nostra
vida, i una de les respostes que vaig trobar, i de la que no estic del tot
convençut, és que, moltes vegades és més important i urgent combatre el dolor
que dedicar-se a fer teories i respondre perquès.
Hem gastat més temps a preguntar-nos
per què patim que a combatre el patiment. Per això, cal donar les gràcies a tots
els metges, infermeres i a quants es dediquen a curar cossos o ànimes, a quants
lluiten per disminuir el dolor en el nostre món.
Dit l'anterior, cal tindre present
de totes maneres, que el dolor és igual que una herència d'hem rebut tots els
humans, sense excepció. I és que un dels grans perills del patiment és que ens
oblidem que el patim tots, i que comencem convencent-nos que nosaltres som els
únics que patim en el món o els que més patim.
Una de les cares més negres del
dolor és que tendix a convertir-nos en egoistes, que ens incita a mirar només
cap a nosaltres. Un dolor d'orella ens fa creure la víctima número u del món.
Si en les notícies ens mostren a desenes de morts, pensem en ells durant dos
minuts; si ens dol el dit menut gastem un dia en auto compadir-nos. Hauríem de
començar pel descobriment del dolor dels altres per a mesurar i situar el nostre.
Una solució és, acceptar
tranquil·lament i humilment que una persona, tota persona, és un ser incomplet
i mutilat. És descobrir que es pot ser feliç a pesar del dolor i la malaltia, i
que és impossible viure tota la nostra vida sense ell. Un dels descobriments,
tal vegada el major, el que més tranquil·litat m'ha donat com a home ha sigut
adonar-me d'eixa realitat. Va ser, tractar de no engrandir la meua malaltia, no
tornar-me ni contra Déu ni contra la vida, com si jo fora el centre de
l'univers i una víctima excepcional.
Recorde que des d'aquell primer
moment em vaig proposar l'obligació de pensar que en realitat jo no era un
malalt, sinó que era una persona més que té un problema a l'igual com tenen els
seus problemes totes les persones.
Quan, amb els anys vas coneixent un
poc més als hòmens, et dónes compte que la immensa majoria estan incapacitats
d'alguna cosa. Així que vaig començar a pensar, que a mi, un ull no en complia com
devia la seua comesa, però que als altres o els succeïa el mateix amb una cama,
o no tenien treball, o tenien un amor que no els era correspost, o un familiar
mort. Tots. Quin dret tenia jo, llavors, a queixar-me del meu problema, com si
fóra l'únic del món? Sentir-me especialment desgraciat em pareixia ingenu i,
sobretot, indigne.
Feliç Dia.
No hay comentarios:
Publicar un comentario