"Una cosa morta pot anar amb la
corrent, però només un ser viu pot anar en contra seua." (G. K.
Chesterton).
Hui tindrem sol des de les 07:27
hores fins a les 20:36, i commemorarem el Martiri de sant Joan Baptista.
Ahir al matí vaig tindre ocasió de
passar unes hores paladejant, feia temps que no realitzava tants quilòmetres
assentat en un selló, el que em va donar una ocasió més per a anar fent-me
preguntes i al mateix temps intentar contestar-me-les. Si et fas les preguntes
adequades pots passar uns moments agradables ja que les opinions en contra
solen ser les teues mateixes opinions, el que sempre està bé perquè les pots
rebatre amb facilitat. O no.
Em preguntava ahir, si hui en dia
ser bona persona és acabar sempre perdent? Perquè en una societat en què molta
gent es dedica a xafar als altres, si no ho faig no estaré designat a ser un
panoli? En està societat cal lladrar amb
els gossos i mossegar amb els llops? És "rendible" ser corder?
Les preguntes se les porten. I, en
una primera resposta, caldria dir que ser bo és un inconvenient, que en este
món són els llestos els que "triomfen", que resulta més rendible ser
un bon adulador que un bon treballador, que per a guanyar molts diners cal
oblidar-se de la moral i de l'ètica.
Però, si et poses a pensar un poc
més, et dónes compte, que veure la vida d'eixa forma no és tan senzill. És
segur que eixe tipus de "èxits" són els realment importants? I no
parlaré ara a nivell moral ni de la nostra possible salvació, ni d'aconseguir
el regne del cel. Ja que tinc la seguretat que en eixe camp la bondat dóna un
rendiment del cent per u, rendibilitat que no dóna cap acció en este món.
Però vull fer la pregunta més a
nivell de terra. I ací la meua certesa és tan intensa que estic disposat a
apostar alguna cosa, perquè, més a la curta o més a la llarga, ser bona persona
i voler als altres acaba sent molt rendible.
Ho és, sobretot, a nivell interior.
Jo, almenys, em sent moltíssim més a gust quan faig alguna cosa amb amor i
afecte que quan sóc fred i calculador. Només la satisfacció d'haver fet allò
que devia em produïx més goig interior que tots els èxits que poguera haver aconseguit.
Com vaig llegir en algun lloc: “Moriria pobre a canvi de morir volent”. Però és
que, crec que l'amor produïx amor. Amb excepcions, clar.
Qui no coneix que la ingratitud és
una de les reaccions més comunes en este món? Quants desenganys rebem d'aquells
als que més hem amat! Quantes vegades l'amor acaba sent reconegut... però
lentíssim!
Eixa és la raó per la qual hem
d'amar perquè cal amar i no perquè esperem la recompensa d'un altre amor. Ja
que això ens portaria a continus desenganys.
I, no obstant això, estic segur que
si amem a molta gent, acabarem rebent l'amor d'algun. És possible que no de
molts. Però encara així, ser volgut per un dels que hem volgut, no és ja un
èxit enorme? Per això em pareix que serà bo això de voler la gent com si fóssem
nosaltres mateixos, encara que la mitat ens tracten després com a enemics.
Feliç Dia.
No hay comentarios:
Publicar un comentario