"Una cosa morta pot anar amb la corrent, però
només un ser viu pot anar en contra seua." (G. K. Chesterton).
Hui Sant Alfons Maria de Ligorio, així que
FELICITATS Alfonso, que disfrutes en el dia del teu sant, un dia que a més de
ser el primer dia d'agost tindrem sol des de les 07:02 hores fins a les 21:12.
“però només un ser viu pot anar en contra seua.”
Pareix clara l'afirmació, però la dificultat comença quan em pregunte: Som
vius, realment vius? És una pregunta que em faig cada vegada que observe les
cares de què em rodegen en algunes ocasions, amb els seus rostres apagats, com
dormits, sense expressió, buits. Sé que puc estar equivocant en algunes
ocasions, perquè darerre d'una expressió insípida pot, perquè no, ocultar-se
una ànima ardent. Però en la majoria de les ocasions uns ulls tristos són el
senyal d'un enorme buit interior.
I, ho confirmes quan parles amb moltes d'eixes
persones, que acaben dient-te que la vida no els importa, que per a ells viure
és només deixar-se viure, deixar passar les hores, perquè res els il·lusiona i
per res lluiten, creuen que, si han viscut, ja no tenen realment res més que
viure. Què són estos sinó cadàvers que vegeten, i són arrossegats pel corrent?
Jo sempre he
pensat que un home que se sent viu, “molt” viu, m'atreviria a dir també
“terriblement viu, que té una gran força interior no pot morir del tot i per
sempre. La seua passió de viure és tan poderosa que no pot quedar-se atrapat en
el linxe d'un cementeri.
Naturalment, quan parle de viure no em referisc al
fet vegetal de créixer, alimentar-se, caminar. Tampoc em referisc a la pura
passió animal de surar com el tigre que busca més i millors aliments. Em
referisc a viure com a persones, a tindre l'ànima desperta i creativa, a omplir
d'esperit les hores, a tindre coses que realitzar i que amar, a «ser»,
senzillament, hòmens.
I em pregunte a mi mateix quines serien les
diferències entre un ser viu i un ser mort o semimuert, per descomptat poden
ser moltes però tindre un ideal, una il·lusió, una tasca que, si és més gran
que nosaltres mateixos, exigisca que existim estirant l'ànima per a arribar a
ella. Una il·lusió que només puga aconseguir-se vivint molt tensament cap a
ella, molt concentradament perquè només així podrem acosta'ns -i així i tot
quedant-nos lluny- a la seua realització.
També, se és viu quan es viu ple la major part de
la vida, quan les hores de tensió i creació són majors que les de descans. Ja
sé que la tensió absoluta d'un home és impossible. Inclús els més vius tenen
avorriments, cansaments, dies bovos. Però estos descansos han de ser mínims.
S'esta viu, crec jo, al
créixer, a l'estar creixent i continuar creixent. Aquell
que en la seua joventut, en la seua maduresa, en la seua ancianitat abdica, es
jubila de viure, que creu que ja ha arribat, comença des d'eixe mateix dia en
què s'ho confessa a si mateix a morir.
Una altra prova que ens podem fer per a saber si
som vius o no és que ens sobre suficient vida com per a entregar-la als altres.
El que només es realitza a si mateix es petrifica. No hi ha més vida que la que
es compartix i repartix.
I ara em pregunte de nou: quants de nosaltres,
millor o pitjor, perquè jo no parle d'èxit, sinó d'esforç, se sent retratat en
alguna d'eixes condicions? Quants de vosaltres aneu per la vida renunciant a
trossos de vosaltres mateixos, i aneu deixant caure il·lusions, entusiasmes,
projectes, somnis? El dia que ens atenys la mort, tindrem molta tasca que fer o
deurem només rematar eixa mort incompleta que ha anat apoderant-se de nosaltres
a poc a poc?
Ara entenc perquè moltes persones no entenen bé lo que significa la Resurrecció per als catòlics. Com podran entendre-la sí no
amen la vida, si temen que una resurrecció poguera ser només la prolongació del
seu avorriment?
¡Amb com és de bonic viure, continuar vivint,
anar-li descobrint nous rostres a la vida, trobar la seua alegria darrere de cada
dolor, pujar-la a pesar de com és d'empinada o precisament perquè és empinada!
Sé que la mort vindrà, però que quan arribe haja de barallar-se amb la nostra
ànima i que no necessite només donar-nos un espenta perquè ja estiguem podrits
per dins.
Feliç Dia.
No hay comentarios:
Publicar un comentario