"Una cosa morta pot anar amb la
corrent, però només un ser viu pot anar en contra seua." (G. K.
Chesterton).
Comencem el cap de setmana amb el
sol que ens ha eixit a les 07:23 hores i que ens acompanyara durant tot el dia,
fins a les 20:43, en un dissabte en què celebrem a Sant Bartomeu.
Pareix que quan s'acabe el mes ens
trobarem per fi al final d'esta crisi institucional que portem temps
arrossegant, quan dic que arribarem al final no m'estic referint que se'n va hi
ha acabar sinó que acabara esta i començarem una altra.
La veritat és que ningú sap encara
com eixirem d'esta paràlisi política en què estem. I, açò succeïx en un moment
històric especialment delicat per la llarga crisi, no sols econòmica sinó també
estructural que travessem des de fa anys.
Em fa la impressió que ens trobem
bloquejats en una crisi d'identitat i en una preocupant apatia. Es nota la
frustració i la ràbia de la gent, d'altra banda comprensible. Veiem el
desencant i l'escepticisme en les persones. Hi ha malestar, i després d'eixe malestar
ens trobem cada vegada més sovint amb la soledat, amb l'aïllament, amb l'empobriment
de les nostres relacions i dels nostres vincles.
Si ho pensem un poc nos en adonarem
que el nostre país el podem comparar amb un el verger que se'n va desertificant
a poc a poc. Estem assistint a un empobriment en les nostres relacions entre
les institucions, institucions que històricament havien creat una unitat de
poble abans encara que una unitat de nació.
Quin és el motiu pel què ens costa
tant implicar-nos en projectes pel bé comú? Per on cal començar a buscar
solucions? Esta clar que fa falta un nou modo de fer-ho, un modo que siga capaç
de mirar la nostra realitat més a fons, d'utilitzar la mirada, de sorprendre's.
Cal mirar, per a deixar de veure persones sense rostre i figures anònimes, i
començar ser persones que sàpien mirar, sorprendre's i trobar en això la nostra
identitat.
A on ens porta un desafiament així?
El creixement de l'autoconsciència personal, la maduració de la raó, de
l'afecte, de la llibertat. Però, com sabem, açò pot succeir quan un accepta
obrir-se, conéixer, entrar en matèria, ficar les mans en la massa, córrer el
risc d'equivocar-se.
Hui més que mai es nota la
necessitat buscar accions que ajuden a la persona perquè recupere consciència,
motivació, confiança. Podem fer totes les reformes que es vullguen, però sense
l'educació de la persona no podrà haver-hi canvi en les institucions.
Feliç Dia.
No hay comentarios:
Publicar un comentario