"Una cosa morta pot anar amb la corrent, però
només un ser viu pot anar en contra seua." (G. K. Chesterton).
El sol ha eixit a lluir-se a les 07:06 hores i em
pareix que ho farà fins a les 21:08, en un dia de calor que curiosament
celebrem a la Mare de Déu de les Nieves.
Recorde que alguna vegada vaig pensar que el
sistema de les autonomies podia ser un fre al nacionalisme independentista. Han
passat els anys i puc comprovar que m'equivocava. No vaig saber entendre
llavors que el nacionalisme, actua de la mateixa manera que un xantatgista, ja
que mai estarà satisfet amb el que va hi ha obtindre. És insaciable.
Part de la responsabilitat del que esta succeint
hui en dia a Espanya, cal atribuir-se-la a persones com jo que ens vam
equivocar. La meua visió del que estava succeint em va impedir veure quin era
l'enemic, que no l'adversari, comú. Un independentisme que ha sabut aprofitar
la necessitat de suports parlamentaris dels dos grans partits, que necessitaven
en cada moment, per a prestar-li'ls a aquell del que més beneficis es podien
obtindre, i així anar assentant les bases per al seu objectiu final, que no és
un altre que la independència.
Moltes vegades se'ns ha oblidat que la democràcia
no consistix en el fet que l'oposició diga sistemàticament NO al que diga El
Govern, per a desgastar-lo, impedir que porte a efecte el seu programa, i així
demostrar cada dia davant del seu electorat que s'exercix com a oposició. Això
és pervertir la seua verdadera essència. La democràcia servix, perquè entre
tots, s'adopten les millors solucions per al millor govern del poble.
Però per a això, clar esta, fa falta, que
l'oposició i el govern senten un profund amor pel seu país, que recorden el
passat perquè no es repetisquen els mateixos errors, tinguen una visió clara de
quin és el futur que desitgen per al país que representen i com arribar a
aconseguir-ho.
Si al contrari, com ens esta passant des de fa
dècades, l'única meta de l'oposició és expulsar del poder al Govern
majoritàriament triat per mitjà de fosques aliances dels perdedors en els
despatxos, estarem enfortint indirectament l'enemic comú: el nacionalisme
separatista. I açò és el que s'ha vingut fent fins ara. Per a debilitar l'adversari,
pactar amb l'enemic —moltes vegades a costa del que fóra— en compte d'haver
facilitat el govern del guanyador, per a no obligar-lo a pactar amb qui en
realitat és un traïdor, no sols per a ambdós partits, sinó per a tots els
espanyols.
Llevat que un dels dos partits majoritaris
aconseguira les tan injuriades majories absolutes, gràcies a la seua
incapacitat per a distingir entre qui és l'adversari i qui l'enemic comú, els
nacionalistes han tingut sempre la clau del poder, per a obligar a canvi, a les
formacions no nacionalistes a negociar amb ells i només amb ells.
Esta cega encabotament de l'esquerra i la dreta
espanyoles, atorga als partits nacionalistes un poder desmesurat que el poble
mai els va atorgar.
Sovint escoltem afirmacions plenes d'ambigüitat:
“Cal dialogar”. “Cal negociar”. “És responsabilitat del Govern negociar”,
s'escolta constantment per part de qui volent estar a totes, es troba disposat
a negociar l'innegociable.
Però, negociar Què? No hi ha dubte, i cal tindre-ho
en compte, que el referent final de qualsevol negociació no pot ser sinó
aconseguir l'objectiu final, que és l'acord. En una verdadera negociació,
l'acord és tan sols la meta que aconseguirem, si l'avanç de la mateixa ha sigut
equilibrada.
La negociació és un procés complicat en el que no
sols és necessari tindre en compte si allò en el que cedirem, és proporcionat
al que pretenem obtindre a canvi, sinó també els efectes d'allò que estem
disposats a entregar, puga produir en el futur.
Només hi ha capacitat negociadora quan es busca un
acord integrador per als interessos d'ambdós parts, de tal manera que el
resultat final, siga que les dos se senten igualment insatisfetes per allò en
el que han hagut de cedir. Per a això cal tindre un coneixement profund del que
és un procés negociador i un alt sentit de la responsabilitat per a respectar
els límits que mai s'han de traspassar.
No es tracta d'anar deixant el problema final per a
més tard, ja que eixe dia arribarà, i no podrem donar el que no tenim. En cas
contrari, el que se sol produir és l'entreguisme d'una part enfront del
xantatge de la contrària, i este és un pecat que han comés els dos grans
partits espanyols, que no han tingut el menor enrogiment a agenollar-se davant
d'al nacionalisme rampant de la nostra actual etapa democràtica.
Si a pesar de les seues diferències ideològiques,
PP i PSOE, hagueren fet un front comú enfront del nacionalisme, este mai
haguera adquirit la força que actualment fa gala enfront de la resta d'Espanya.
Em produïx, després de tants anys, sorpresa i
perplexitat que hi haja qui puga creure, que encara que s'atorgaren totes les
prerrogatives que es demanden, el nacionalisme es veuria satisfet. Pel
contrari, crec, que es faria més fort i la provocació i el desafiament seran
encara majors.
Feliç Dia.
No hay comentarios:
Publicar un comentario