“El correcte és el correcte, encara que no ho faça
ningú. El que està mal està malament, encara que tot el món s'equivoque
respecte d'això”. (G. K. Chesterton).
Hui si que pareix que anem hi ha tindre un dia de
què dóna gust dir; un bon dia d'hivern. El sol ens eixirà a les 07:43 hores i
ens abandonarà a les 18:46 hores, ja són 11 les hores que tenim sol, i tres
minuts.
No era la meua intenció, hui, continuar amb el tema
d'ahir però en el café del dijous, dia de mercat, no vaig tindre més remei que
intentar aclarir un poc el tema, i ara he de concloure'l.
Quan ens definim podem fer-ho d'una forma malèvola
i moltes vegades també perillosa, i, estic segur que tots ho hem fet alguna
vegada sense donar-nos compte. Succeïx açò quan em definisc pel que no sóc, per
exemple:”sóc catòlic, musulmà mai”; o “sóc valencià, però no espanyol”. Si vos
en adoneu este tipus d'expressió reflectix un rebuig que tenim o que sentim,
darrere d'allò que diem no ser.
Anem a aclarir-ho un poc: com no m'agraden els
musulmans o no m'agraden les institucions espanyoles, perquè m'han imbuït la
falsa idea que Espanya oprimix, restringix les llibertats i vol controlar-nos,
llavors expresse el meu rebuig d'esta (falsa) idea, dient el que no sóc.
Què estic fent en realitat? Quan afirme el que sóc
en funció del que no sóc, el que de veritat demostre és el meu rebuig a
l'altre, la meua nul·la disposició per a entendre'm amb l'altre, el meu odi al
diferent. Però el diferent, lluny de ser algú que em nega, és algú que
m'enriquix. No és el que em lleva, sinó el que em complementa.
Enteneu, açò que “no sóc” pot ser, de vegades,
tolerable, però també aconseguir límits intolerables. Si el que entra en joc en
la meua definició del que sóc o no sóc, és la raça o la religió i, de vegades,
també la nació, el “no ser” pot desembocar en el conflicte. “Sóc cristià, però
no musulmà”. El cristià i el musulmà, encara que a vegades no ho reconeguen ni
l'un ni l'altre, sobretot els fanàtics de l'un i l'altre bàndol, tenen una base
religiosa comuna: la fe en un sol Déu, i si és únic ha de ser el mateix.
Definir-me pel no ser musulmà és una manifestació d'odi, de rebuig,
d'intolerància, que ha portat de vegades al conflicte, a la destrucció i a la
mort.
Totes estes coses ens succeïxen perquè mirem a
l'altre com a un competidor, com algú que ocupa un espai que jo voldria ocupar.
És una mala manera de mirar a l'altre. Però hi ha una forma pitjor: no la de
mirar a l'altre com algú a què m'agradaria reformar, inclús com algú inferior,
sinó la de mirar-lo com si no fóra humà, com si davant de mi no haguera “un
altre jo”. Llavors l'única cosa que veiem és quelcom que es pot suprimir, que
és millor suprimir. Quan no respecte a l'altre en la seua identitat de persona,
tampoc em respecte a mi. L'altre es convertix en un objecte i jo en un depredador.
Pot paréixer tot açò molt complicat i tal vegada ho
siga si no ens agrada fer-nos preguntes, però han sigut estos xicotets i
perversos detalls els que han creat formes d'entendre la vida que han impedit
moltes vegades que puguem entendre'ns.
Si tinc clar que tot ser humà posseïx la mateixa
dignitat, llavors trenque amb eixa idea de creure'm amb l'autoritat moral per a
decidir qui ha de viure i fins quan ha de viure.
Feliç Dia.
No hay comentarios:
Publicar un comentario