“El correcte és el correcte, encara que no ho faça
ningú. El que està mal està malament, encara que tot el món s'equivoque
respecte d'això”. (G. K. Chesterton).
Una altra vegada el cap de setmana, este matí el
sol a donat un salt de dos minuts i començarà a les 07:50 hores i ens
acompanyarà fins a les 18:39 hores, tot un avanç per a les dates en què estem.
Ahir em vaig trobar amb esta notícia; (enllaç).
Sobre el problema del suïcidi a Anglaterra i vaig buscar com estem a Espanya i
em vaig trobar amb esta altra notícia; (enllaç). Com veieu una barbaritat la
quantitat la de morts que es donen a Espanya, entre 3.600 i 3.700 persones el
que suposa 10 morts al dia; 2,5 cada
hora.
Crec recordar que l'any passat ja vaig escriure
alguna cosa quan va eixir este últim informe, i si ho vaig fer, estic quasi
segur que diré majorment el mateix, pense que és necessari dir alguna cosa
respecte d'això perquè ningú ho anomena. Estic segur que no seré original ni
que el meu punt de vista serà especial, però ho considere important a fi
d'oferir quelcom perquè pensem un poc sobre el tema.
Què cal dir sobre el suïcidi? Que, segons el meu
paréixer, la majoria d'ells es deuen a una malaltia mental; una malaltia mortal
que porta a la gent a perdre la vida contra la seua voluntat, que pot ser
l'equivalent emocional d'un atac de cor o de càncer en ell que cau la gent
víctima d'este mal, quasi sempre són persones molt sensibles que acaben, per
infinitat de raons, sent massa picades com per a ser salvades d'eixe trist
final. També caldria dir que eixos de nosaltres que hem estat prop dels
suïcides no hauríem de perdre molt de temps fent conjectures, preguntant-nos si
vam fallar d'alguna manera.
Dita açò, m'agradaria afegir una altra cosa que
necessita ser dita a propòsit del suïcidi, a saber, que ens incumbix a aquells
de nosaltres que hem estat prop de la víctima, deuríem rescatar la vida i la
memòria d'eixa persona que va morir per suïcidi. Què vull dir amb açò? Tots sabem que existix
encara una mala fama a tot el que rodeja al suïcidi. Per moltes raons, com ens
costa tant entendre-ho intentem silenciar-lo. En les esqueles rarament s'anomena
i s'opta per alguna classe d'eufemisme en compte d'assenyalar la causa de la
mort.
De totes maneres el que m'agradaria ressaltar és
que, nosaltres, tendim a soterrar no sols a qui mor per suïcidi sinó també la
seua memòria. Es forma per sempre un discret silenci entorn de la causa de les
seues morts, i finalment, ni les seues morts ni les seues persones són
tractades amb propietat. La conclusió que traiem sempre és negativa, solem
concloure el tema sense acabar, sense arribar mai a la solució final. Açò és
desgraciadament una forma de negació. I hem d'esforçar-nos a rescatar la vida i
la memòria d'eixes persones que han mort de suïcidi.
En efecte, si haguera mort d'un atac de cor o un
càncer, la seua mort, encara que trista, hauria deixat en un aire de saludable
final, inclús de celebració, que estàvem dient adéu a una persona que vam
tindre el privilegi de conéixer, com quelcom oposat a l'aire de mutisme,
malaltís silenci, i immund dolor que impregna l'aire en el seu funeral.
Tristament, i este és generalment el cas quan algú
mort per suïcidi, la manera de morir es convertix en un prisma a través del
qual es veuen permanentment pintats i tenyits la seua vida i treball. No hauria
de ser així, i ens incumbix redimir la seua memòria, per a no llevar les seues
fotos de les nostres parets, per a no parlar a la defensiva sobre les seues
morts, i no deixar que la particular manera de morir enterbolisca la bondat de
les seues vides. Li'l devem als nostres sers volguts, i a nosaltres mateixos
per a no convertir-ho en una tragèdia. Una bona persona és una bona persona i
una mort trista no ho canvia.
D'altra banda, nosaltres, no podem i no hem de
tirar ni destruir el regal de la vida que ens han fet, per difícil que esta
siga, per molt torturada i miserable. No hem de destruir quelcom que no ens
pertany, és un regal que ens han fet i el devem cuidar. No som els propietaris
perquè no l'hem comprat. No ens pertanyem a nosaltres mateixos perquè no hem
fet res per a ser vius.
En fi, este també és un tema interessant que pot
donar molt que parlar.
Feliç Dia.
No hay comentarios:
Publicar un comentario