“El correcte és el correcte, encara que no ho faça
ningú. El que està mal està malament, encara que tot el món s'equivoque
respecte d'això”. (G. K. Chesterton).
Un altre diumenge intens, com ha de ser, així que
hui tornarem a la normalitat, tindrem sol des de les 07:38 hores fins a les
18:49, la primavera s'acosta. Encara que ara en el meu balcó la temperatura
este, per a mi, baixa, 8,7 graus.
Ja estem sense cap dubte en campanya electoral,
encara que no ho deuríem estar, posat que fins i tot falten dos mesos per a la
primera votació, som així, que li anem a
fer.
I, pense que és així perquè els nostres líders
polítics tenen la idea que la seua missió és véncer i procuren estar
contínuament en un conflicte continu amb algú o amb el que siga. Segons el meu
paréixer, un líder ho és quan els seus seguidors l'admiren, el volen i el
respecten per la seua forma de dirigir l'organització a què representa, i sobretot,
si de veritat està orgullós de pertànyer a ella i de dirigir-la, ha d'evitar a
tota costa que la mateixa protagonitze qualsevol vergonyós espectacle de què
s'hagen de sufocar propis i aliens.
Un dirigent amb categoria social, política i
humana, hauria de ser aquell que una vegada aconseguit el poder, llime arestes,
harmonitze, unisca voluntats i aconseguisca que els distints parers dels que integren
la institució, de la qual és màxim responsable, ja siga de l'Estat, de la
Comunitat Autònoma o de l'Ajuntament, s'orienten per convenciment i no per la
força, cap a l'obtenció d'un objectiu que siga comú per a tots.
Si pel contrari, si percep que el seu projecte
produïx un rebuig notori i no és capaç de persuadir als que no el compartixen,
el que ha de fer, pel bé d'eixa institució és dimitir i evitar les ferides que
sempre produiran les confrontacions obertes.
La comesa d'un líder, si realment ho és, no és
cavar trinxeres, ni alçar muralles que ens protegisquen a uns en contra
d'altres, ni volar els ponts de diàleg; no és la de véncer, sinó la de
convéncer. Posaré un exemple per a res original: El tan utilitzat del d'un
director d'orquestra, que ha d'aconseguir que el que aporten les distintes
seccions de la mateixa es combinen i constituïsquen una sèrie de sons que
delecten l'oïda i si fóra possible que provoque l'ovació entusiasmada de
l'auditori.
Esta és la labor de qualsevol dirigent polític.
Conjugar les distintes tendències existents perquè tots interpreten una mateixa
partitura. Una partitura que entusiasme tots els membres de la institució. Però
clar, si els instruments de corda interpreten una composició, els de vent una
altra diferent i la percussió no sap que carta quedar-se, mentres el director
va per lliure Vos imagineu qual pot ser el resultat? El més probable és que el
públic, cansat de grandàri desorde i confusió, acabe per alçar-se i escapar
d'aquell rebombori.
I açò és el que li ens esta passat, concert després
de concert. El director d'orquestra ha de ser conscient que perquè tot
funcione, a qui primer ha de seduir és als propis músics a qui dirigirà, però
no imposant el seu criteri per la força que li atorga la batuta, sinó pel seu
coneixement musical, intel·lectual i emocional dels sentiments que la partitura
pretén transmetre i reflectir en el moment de la seua recreació, i el que és
molt important: que esta identificació que el director fa de l'obra, siga capaç
de transmetre-la fidelment a tots i cada un dels instrumentistes, perquè ells
al seu torn, puguen convertir les notes mortes escrites en un pentagrama, en
emocions vives que commoguen el fons dels que componen l'auditori.
Açò és una cosa que hi ha de tindre molt present
qualsevol dirigent, perquè el director, cap partitura pot recrear sense
l'orquestra, mentres que l'orquestra, si pot triar un altre director.
El més greu d'esta trista situació, és que la data
del concert està fixada i és peremptòria, els professors estan dividits, no
tenen director i no saben que partitura interpretar.
Feliç Dia.
No hay comentarios:
Publicar un comentario