“El correcte és el correcte, encara que no ho faça
ningú. El que està mal està malament, encara que tot el món s'equivoque
respecte d'això”. (G. K. Chesterton).
Hui el sol eixirà a les 07:47 hores, encara que pel
que em pareix endevinar no ens enllumenara almenys fins a la vesprada, així que
amb un poc de sort els núvols ens deixaran veure'l abans de les 18:42 hores,
que serà quan ens abandone.
Ahir em desplace fins a Ontinyent, i durant el
viatge em vaig adonar de la dificultat d'adaptar la velocitat del cotxe a
noranta quilòmetres per hora quan estic acostumat a passar per eixa carretera a
cent. Durant tot el trajecte vaig estar circulant al límit de la velocitat però
sense voler traspassar-la, i vaig poder comprovar com era de fàcil sobrepassar
la velocitat màxima i pel que hagueren pogut multar si haguera un radar.
D'altra banda també és perillós conduir estant constantment mirant el
velocímetre del cotxe.
I ara, pensant en això d'ahir, em done compte de
com és de senzilla la solució: si el límit està a noranta quilòmetres per hora,
per a no passar-me d'eixe límit per un descuit basta amb què conduïsca a
huitanta. D'eixa forma, quan estrenya un poc més l'accelerador inconscientment
o vaja costa baix o haja d'accelerar un poc per a avançar a algú, el cotxe
avançarà a fins als noranta i poc, i serà molt més difícil que em posen una
multa.
I açò, em porta a pensar que en la nostra conducta
diària ens passa el mateix, quan intentem mantindre'ns just en el límit,
resulta molt fàcil traspassar-lo quasi sense adonar-se, almenys en algunes
ocasions. Tots ho sabem, però el problema està que, en realitat, ens agradaria
anar més ràpid. Voldria anar a cent trenta o
cent quaranta i, si no ho faig, és perquè no m'atrevisc per si la policia em
denuncia. Per això em quede en el màxim possible que em
permet evitar la multa.
Per desgràcia, també és una experiència que
probablement ens resultarà familiar a la majoria de nosaltres. Amb bona
voluntat i de forma sincera, intentem no fer les coses mal o, en el millor dels
casos, no incomplir la llei. Sabem que, si un passa d'esta línia o aquella,
està fent-ho malament, així que intentem complir les normes, mantindre'ns en la
línia i no traspassar-la… i, igual que
ens succeïx quan conduïm, traspassem eixa línia sovint, quasi sense donar-nos compte.
Setmana després de setmana, caiem en els mateixos
errors i ens lamentem de les mateixes coses, de forma aparentment inevitable.
Eixa sensació que, per molt que ens esforcem, sempre continuem fent alguna cosa
mal desemboca en la idea que és impossible no incomplir alguna norma, que no
tenim remei, que fem el que fem no podem complir amb totes les lleis que ens
rodegen. És a dir, ens porta a la desesperança, al desànim.
El problema, com en el cas dels conductors, és que
l'única cosa que se'ns ocorre és intentar no fer el que està prohibit. No volem
traspassar el límit, però ens encabotem a viure el més prop possible del
mateix. No volem incomplir greument una llei, perquè som “bona gent”, però més
enllà d'això esperem que esta societat no es fique molt en la nostra vida. El
nostre desig és ser bons ciutadans però sense exagerar, buscant un punt mitjà
entre els incompliments greus i el “puritanisme”. Com diu l'expressió popular,
volem “ser bons però no panolis”. Desgraciadament, açò és el que definix a una
gran part dels ciutadans: tractem de viure en els límits de la llei.
No hem entés res.
El que creu que ser un bon ciutadà consistix
fonamentalment a evitar no complir la llei, en no traspassar uns límits, ha
convertit la ciutadania en quelcom monòton i avorrit. Per descomptat, no estic dient que ens hàgem
de botar les lleis o les normes que ens regixen, al contrari, consistix a viure
en el centre mateix d'eixes lleis, entendre-les, comprendre perquè estan i fer-les
les nostres, no es tracta de fer el que està manat i (si és possible) ni un
mil·límetre més, sinó a entendre absolutament tot el que significa viure dins
d'una societat.
Les normes i els reglaments que ens hem imposat,
són com un senyal de direcció en la carretera, que assenyala quina és la
direcció correcta cap al destí del teu viatge i t'avisa que, si vas en direcció
contrària, tindràs un accident o no arribaras al teu destí. No és molt menor,
no obstant això, l'estupidesa de qui tria acampar junt amb el senyal, sabent
que mentres estiga allí no circularà en direcció contrària, però tampoc
s'acostarà al seu destí. Clarament, no entén la finalitat del senyal, que només
existix perquè puguem arribar a eixe destí. Així fem a l'obstinar-nos a complir
les normes sense comprendre qual és la seua finalitat.
La solució no està a intentar una vegada i una
altra mantindre'ns en el límit, perquè això ens portarà de nou a
sobrepassar-ho, caient per enèsima vegada en els mateixos errors. L'autèntica
solució està a convéncer-nos que viure en una societat millor no està a viure
al costat del límit, sinó a seguir en la direcció adequada. Cal canviar de
mentalitat. No podem continuar pensant, a quedar-nos junt amb el senyal de
circulació, si el que verdaderament desitgem és anar en direcció contrària a
què ens marca. No ens atrevim a anar en sentit contrari, però ho desitgem. I
així ens va la vida.
En la vida quotidiana, entenem perfectament que qui
es queda junt amb el senyal mai arriba a
cap lloc i l'única cosa que fa és perdre el temps. Però nos fa por moure'ns en
qualsevol de les dos direccions, ens enganyem pensant que som bons ciutadans,
però en realitat no ho som.
No basta amb què siguem “solidaris”, “ciutadans
compromesos” o “bones persones”, sinó que cal arribar a l'extrem del
políticament incorrecte, No ens ha de bastar ser “bons”, sinó que hem de ser
perfectes.
Per descomptat que cal complir les regles. Qui diu
el contrari no és un bon ciutadà. No obstant això, això no ha de fer-nos
oblidar que no ens podem conformar amb el que tenim, si ens conformem amb una
bona societat, la convertirem en mediocre, no es tracta que tot continue com
esta i de no passar-se, sinó de passar-se per complet en la direcció que ens
porte a aconseguir una vida i una societat millor. Però clar, per a açò hem de
pensar i buscar com volem millorar, i com hauria de ser la nostra societat perfecta.
A açò ens hauríem de dedicar i no a la trista,
mesquina i frustrant vida de qui intenta quedar-se com esta sense voler
millorar.
Feliç Dia.
No hay comentarios:
Publicar un comentario