“El correcte és el correcte, encara que no ho
faça ningú. El que està mal està malament, encara que tot el món s'equivoque
respecte d'això”.
(G. K. Chesterton).
Després del descans d'ahir, no en va era
diumenge i ens en vam anar a córrer a Tavernes, ara, ens trobem amb este
dilluns que ens deixarà veure el sol des de les 07:48 hores fins a les 18:41
hores, si els núvols no ho impedixen.
Em va sorprendre ahir veure amb que facilitat
els sentiments són capaços d'influir en els nostres comportaments, i com ens
incapaciten per a veure la realitat, anul·lant amb això l'ús de la nostra raó.
No donaré exemples concrets però només hem de
llegir les declaracions que ens podem trobar en els mitjans de comunicació
sobre esdeveniments que són actualitat en estos dies i comprovarem que moltes
de les opinions que es donen es troben fora de la realitat. Moltes d'eixes
declaracions ens commouen per les associacions de paraules que usen en compte
de commoure'ns per les idees i realitats que ens trobem davall d'eixes
declaracions.
Però clar, cal aprendre des de jóvens a posar
els nostres sentiments i els dels altres en el seu lloc i a saber
diferenciar-los. No estic dient que no tinguen importància les emocions o que
mostrem els nostres sentiments, sinó que l'equivocació ens arriba, crec jo, a
exagerar un sentiment que pot deformar o destruir situacions i que ens porte a
oblidar-nos de certs drets i deures.
El sentimentalisme en molts casos, ens
incapacita la raó i no distingim entre realitat i ficció, i deixa sense
utilitat nostra maduresa de saber complir amb el nostre deure quan este no
coincidix amb els sentiments que tenim. Si raonem un poc nos en adonarem que no
sol ser molt greu ser sentimental en coses xicotetes, però s'engrandix quan es
tracta de coses importants: preferir l'cuidat excessiva d'un animalet al d'una
persona, sacrificar l'amor als fills a les meues conveniències actuals,
anteposar per damunt de tot la satisfacció present dels sentiments amorosos… I
així, al valorar únicament la satisfacció de si mateix, som incapaços de veure
les coses com són en realitat, no s'adonem de la greu carència formativa que
patim.
No és res estrany, llavors, que amb esta
immaduresa l'ultrasentimentalisme arribe a justificar fins al suïcidi per un
amor impossible o perquè s'ha arribat a la conclusió que la nostra existència
ja no compta amb suficients al·licients. La nostra existència no es basa en la
selecció de moments sempre favorables i a renegar de les dificultats. Hem
d'aprendre a conviure amb els molestos detalls quotidians amb què són
necessaris enfrontar-se diàriament.
La nostra experiència ens ve a demostrar que
quasi sempre el “ideal” no es correspon amb la realitat, i, cal aprendre a
mirar les coses amb objectivitat, sense fugir de l'esforç i del dolor, aprenent
a calibrar les situacions o decisions, més o menys transcendents, per a saber
comprendre i exigir lo millor, cuidant que el cor no es descompense i es
convertisca en l'únic guia de la nostra vida.
Feliç Dia.
No hay comentarios:
Publicar un comentario