Dimecres 30 d'octubre del 2019.

"Una cosa morta pot anar amb la corrent, però només un ser viu pot anar en contra seua." (G. K. Chesterton).

Bon Dia: tenim sol des de les 07:26 hores fins a les 18:03 hores, en este dimecres que celebrem la festa de tres sants; sant Claudi, sant Lupercio i sant Victorico.

El pròxim 10 de novembre, com supose que sabem tots, ens toca tornar a votar, i, si no recorde malament són quatre les Eleccions Generals que hem realitzat en quatre anys. Esta successió de convocatòries ens ve a dir que hi ha una certa dificultat a l'hora de formar un govern estable, el que ens vaig vindre a dir també que hi ha una dificultat en els partits polítics per a superar les seues ideologies i assentar-se a parlar amb persones que pensen de forma diferent.

Davant d'açò ens deuríem preguntar, o millor, raonar un poc sobre que és el que ens ha ensenyat estes convocatòries tan seguides d'eleccions. Vaig llegir ahir una descripció que em pareix adequada per a centrar el tema, vegem: diversos jugadors entorn d'una taula. Se'ls repartixen les cartes i, després d'uns minuts mirant-les i altres tants llançant-se mirades, decidixen interrompre la partida; volen noves cartes. No volen jugar. Han sigut incapaços d'afrontar la partida amb les cartes que els han donat. Quelcom paregut ens ha succeït en estos quatre anys amb els nostres polítics.

Esta incapacitat per a afrontar la realitat, per a mirar les cartes i començar a jugar, no és només dels nostres polítics, ens afecta a tots en la nostra vida quotidiana. Ho estem vivint a Catalunya amb la reacció a la sentència del Tribunal Suprem, que ens mostra l'extrema divisió que existix en la nostra societat per motius ideològics.

Pensem un poc, a ningú li ha agradat veure eixos enfrontaments en el carrer, vegem per tant la part positiva, en tots existix, per tant, un desig d'unitat, de fraternitat, de justícia, de veritat i de pau que no aconseguim atrapar. Heus ací un punt que ens unix a tots. Una cosa que tenim en comú.

Si tots busquem el mateix, com és que no ho aconseguim? No ho aconseguim perquè reduïm la nostra forma de ser a les nostres idees polítiques i llavors és molt difícil escapar de la confrontació, la marginació de l'altre i l'odi, siga de baixa o alta intensitat, quasi com si pertanguérem a espècies diferents.

Però l'altre, és només el que pensa? Potser no patix i sofrix, no s'alegra i se sorprén com nosaltres? Si els nostres desitjos i exigències més elementals, com ser amats, ser feliços, buscar la veritat i el bé són els que ens definixen com a persones i constituïxen la base d'una convivència possible, com és que no són el primer recurs de la nostra política?

Després de tots els anys que portem de democràcia i veient com s'ha desgastat la nostra convivència, crec que necessitem urgentment buscar una educació que aposte pel que ens unix i caracteritza com a persones. El buit existencial que hem vist en els jóvens que estos dies han incendiat els carrers de Barcelona, com el de tants altres, en altres llocs, és un senyal que ens ha de posar en alerta.

Necessitem entendre «què ens passa» a cada un per a restablir la nostra convivència. Per a superar les barreres que ens separen, no basten les genèriques crides al diàleg, infecundes fins ara. La millor manera per a dialogar no és el de parlar i discutir, sinó fer alguna cosa junts, construir junts, sense por de realitzar eixe camí cap a les idees dels altres que és necessari en tot diàleg que desitgem que siga autèntic.

Feliç Dia.